Diputat, veus porno i ho saps

Són les 18.20 de dijous. En aquests moments s’escorcolla la casa de qui va ser el gerent del Partit Popular a Madrid. Hui no volia escriure el meu enèsim article sobre la corrupció, em podeu ben creure. Us done la meua paraula que, per a aquest divendres, tenia gairebé enllestit un article que fa un quant temps vaig prometre dedicar a la meua col·lega Rosa Domínguez titulat: “Diputat, veus porno i ho saps”.

La meua intenció era reivindicar la humanitat dels qui es dediquen, o ens hem dedicat en algun moment de la vida, a això de la política. Em proposava advertir els meus possibles lectors del perill que amaguen aquests candidats nous que fan pudor de producte de factoria, lliurats en cos i ànima a una emulació patètica de modes i maneres més pròpies d’una campanya a governador d’Oklahoma que per a presidir aquest país. Tenia un parell d’idees sobre per què ara els ha pegat per emetre comunicats sobre les seues ruptures sentimentals, o per passejar la seua felicitat conjugal, fingida o certa, tant se val, per programes confessionari, cerimònies o primeres files de míting. Us promet que m’abellia fer-vos somriure un instant mentre ironitzava sobre la ineficàcia electoral d’aquest nou postureig en un país que fa anys que exhibeix amb orgull el fet d’haver encomanat el govern de les seues ciutats, comunitats i ministeris a tota mena d’éssers humans sense importar-nos mai ni l’orientació, i allò que és més important, ni la desorientació sexual. La ciutadania és molt conscient que ja cal conviure amb massa mentides en el fal·lible món de la política per a haver d’engolir-se també la de l’amor etern. Ens irriten en gran manera les primeres dames, els cavallers consort i, sobretot, veure les seues mascotes voltar per les estores d’un palau que només els hem llogat per a quatre anys.

Quan, en acabant de dinar, vaig començar la meua columna de hui, em divertia pensar en la cara del sempre ponderat Adolf Beltran, sofert director d’aquesta edició, en llegir “Diputat, veus porno…” en la columna d’“assumpte” en la seua safata d’entrada. Fins i tot vaig arribar a animar el meu “jo” autodestructiu murmurant-li al reflex en la pantalla: “Aquesta vegada la petem en Internet. Ens foten al carrer, però la petem”.

Us promet que les meues intencions en escriure aquesta columna eren bones. Crec sincerament en la bondat política dels humans imperfectes. Diguem… que, si tinguera trenta anys menys i una habitació per a decorar, al lloc on abans va estar el barbut Che Guevara, hui hi hauria el pòster de Bill Clinton amb la bragueta oberta. Em sap greu. Mai no m’han agradat els il·luminats infal·libles, ni els autoproclamats topògrafs de l’altura política aliena, que un dia condemnen la corbata a l’infern de l’armari i l’endemà eleven l’esmòquing a la categoria d’arma de destrucció massiva en la lluita contra el poder establit.

Però ara, que són gairebé les set de la vesprada, ja no tinc ganes de riure ni d’escandalitzar cap periodista venerable. Sent de fons el so del televisor i Mamen Mendizábal narrar l’últim episodi d’aquesta vergonya que sembla que no s’acabarà mai.

Disculpeu, però ja no trobe la gràcia a res del que havia escrit. Només sent fàstic, i lamente profundament que els qui tenen la responsabilitat de passar d’una vegada aquesta pàgina repugnant de la nostra història no semblen ser conscients de la tremenda irresponsabilitat que comporta no implicar-se honestament ni lleialment en aquesta tasca.

De fet, només vull acabar aquest article i eixir al carrer a buscar el meu amic el diputat, un dels individus més decents, treballadors i honrats que ocupen un escó en aquest edifici. Em prendré una cervesa amb aquest pobre home que tantes vegades he torturat des que vaig descobrir el seu secret. L’innocent gairebé no va dormir durant una setmana l’última vegada que l’ordenador portàtil va acabar al servei tècnic de les Corts. El pobre desgraciat no sap que, cada vegada que aquest trasto acaba allí, els becaris que s’ocupen de reparar-lo, que l’admiren i que segurament el van votar, sempre que li tornen l’artefacte, pensen: “Diputat, veus porno i ho sabem”.