Documentals en valencià

Fa uns dies l’Associació València Documental DOCiutat ha demanat a l’IVAC que s’elimine en la convocatòria d’ajudes a la producció audiovisual la valoració dels 15 punts que tenen les produccions documentals fetes en valencià. En termes generals diverses organitzacions del sector han rebutjat aquesta proposta perquè arriba amb retard, ja que, prèviament, se n’havia consensuat els barems entre la majoria de les associacions professionals i l’Administració, i ara, el que cal de manera urgent és convocar l’ordre d’ajudes del 2016 al més aviat possible.

No obstant això, els arguments que han exposat des de l’Associació València Documental suara esmentada són poc coherents. Cal dir que lamente discrepar-hi rotundament, perquè tenen socis que són periodistes i documentalistes a qui respecte i estime. Diuen en el seu escrit que el documentalista que vol rodar fora de la Comunitat és perjudicat. Diuen, més o menys, que si rodes a l’Afganistan els entrevistats parlen paixtu i no català occidental. O que si fas un documental d’una tribu perduda a l’Amazones, òbviament no podem esperar que un xaman ianomami s’expresse com el ti Micalet del molí de Canyars. Això, precisament, està en concordança amb el dret que cadascú té a parlar i a comunicar-se amb la seua llengua nativa. I aquest és un dret molt important a l’hora de defendre precisament els pobles i les llengües minoritàries, sovint amenaçades per altres cultures més poderoses i impositores de les seues regles. Aleshores, no està el valencià dins d’aquesta situació de llengua nativa, minoritària i necessitada d’expressar-se culturalment arreu del món?

En els darrers 20 anys als valencians ens han penitenciat un dur saqueig econòmic i també cultural. L’activitat audiovisual en la nostra llengua ha estat massa temps segrestada (i afonada) per la política dels governs del PP. Durant aqueix llarg període de penitència a què ens va sotmetre la dreta imperial i apostòlica, hi hagué gent creativa que es va exiliar i altra gent que va romandre al territori resistint des de trinxeres de col·lectius la defensa de la cultura valenciana, alternativa i/o d’avantguarda. Col·lectius que han estat lluitant contra una política cultural destinada tan sols per al pessebre de les companyies afins al PP i per al públic de la capelleta conservadora. Aqueixa lluita contra els carques –acompanyada per la destrucció del sector industrial audiovisual– ha significat una severa penúria econòmica per a molts creatius, actors i tècnics que sempre hem tingut entre els nostres objectius la recuperació cultural de l’ús del valencià. Si no defensem nosaltres la nostra llengua, qui ho farà? Els paixtu? Els ianomami? Els extremenys? Crec que el que no vulga fer una producció en valencià és molt lliure de no fer-la, i a més, si la fa en castellà, pot accedir a unes fonts de finançament molt més àmplies que els que volen treballar en valencià, la llengua nativa, minoritària i maltractada per la dreta imperial durant molt, molt, molt de temps… Per tant, les llengües minoritàries tenen dret a demanar una ajuda específica per a fer una producció documental tant si és per a tractar un tema de cultura autòctona com si vol fer un tema sobre el Kurdistan o sobre els castors del Yukon. No sóc un talibà de la llengua. He fet, i continue fent, produccions en castellà o en anglés (imperials com els que més!), així i tot entenc que aquests idiomes, en els barems de les ajudes audiovisuals, no tinguen els punts que dóna treballar en valencià. Els cineastes que s’arrisquen a desenvolupar, rodar i postproduir en valencià necessiten aquest plus de punts, sense excuses.