Dues setmanes més

Dissabte 28 de març farem dues setmanes que estem confinats a casa. El desconcert inicial que no et deixava pensar amb claredat, que t’angoixava profundament, que et feia esperar amb ànsies pautes d’higiene i de comportament, i també d’oci, ha anat perdent embranzida conforme ha passat el temps i a mesura que hem assumit com a normal el neguit de no saber què ens passarà ni durant quant de temps ens passarà. He recordat molt als treballadors i treballadores (operaris però també professionals laborals) que en plena crisi em deien que el que feien era “anar passant els dies, mira, quin remei”.

I és cert. En el cas que no estem malalts ni tenim a gent malalta al nostre voltant, per suposat, sembla que la rutina ha anat amarant de nou la nostra quotidianitat. Una rutina excepcional, però rutina al capdavall. I hem interioritzat, poc a poc, amb dolor, que no hem d’eixir al carrer, que millor no tocar res ni a ningú i que la nostra vida canviarà com ja ha canviat. Però aquesta rutina es fonamenta en una societat profundament desigual. I sembla que encara ho serà més quan tot açò passe. Per molt que ens facen soflames de que el covid-19 és igual per a tothom, igual, igual, no és. La probabilitat d’emmalaltir no està igualment distribuïda: si no pots quedar-te a casa, si has d’agafar transport públic per anar a treballar, si et dediques a la cura, si ben bé no entens les instruccions de distància social que ens donen perquè no entens bé la llengua, tindràs una major risc, això és obvi. Tampoc el confinament és igual per a tothom: pisos petits, foscos, abarrotats; xiquets que estan a soles tot el dia perquè els adults treballen i que no tenen cap referència per a poder seguir les tasques; llars amb poquíssims recursos; famílies que pateixen violència. No sóc la primera que ho diu tot açò, hi ha molta gent que fa anys que ho denuncia i ara ho estem veient amb enlluernadora claredat.

El que m’agradaria també que pensàrem és en la força del costum per treure-li importància a aquesta innegable desigualtat. Que ens acostumem i que, en passar, que sembla que passarà, ja no recordem que ha hagut gent més exposada a contraure el virus i gent que ha patit més en el confinament. I que aquest patiment no està atzarosament distribuït entre les persones sinó que respon a una organització social on la classe social, el gènere i l’origen hi són fonamentals per dibuixar el perfil de la gent que en pateix. I tinc molta por que aquesta habituació, que ja hi és, faça també que acabem legitimant les conseqüències entre els més vulnerables (que, alerta, no són pocs: els pocs són els privilegiats). I acabem culpant (i ens acabem culpant) de que no vam fer prou exercici a casa, de que no vam saber mantindre una rutina per a que els nostres fills no perderen el curs, que no vam posar prou mesures per a no emmalaltir o que no vam ser suficientment competents per a poder teletreballar en aquesta situació.

S’està defensant molt que hem de fer una aposta decidida per la sanitat pública, per tots els serveis públics. Òbviament. Però crec que també hem de fer una aposta decidida per acabar amb les fonts de la desigualtat; no hi ha prou en matisar-la, en amagar-la. Cal conèixer que té unes pautes de funcionament i que s’ha d’actuar sobre el seu origen. I que això ho posen en evidència també científics, i que si reclamem fer cas als científics, toca escoltar a tots els científics. Perquè aquesta pandèmia la passarem tots junts, ja em direu si tenim cap altre remei, però no tindrà el mateix cost per a totes i tots. I hem de tindre clar que és això pel que haurem de lluitar.

*Sandra Obiol Francés, professora Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València