Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Enric Iborra: “Hem de transmetre i ensenyar la literatura com una experiència i una aventura personal”

Amb Un son profund (2013) Iborra va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig, Ciències Socials i Humanitats” i amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians XXIV.

Lourdes Toledo

València —

0

Enric Iborra (València, 1960) ha estat un dels professors d’Institut de llengua i literatura catalana més prolífics i influents en les darreres quatre dècades. La seua tasca –a més de donar unes classes enèrgiques, magistrals i inoblidables –ha estat la creació el 2010 d’un blog de literatura universal, La serp blanca. Notes de lectures i altres històries d’Enric Iborra. Aquest blog ha esdevingut un espai de reflexió literària i un referent important per a professors, escriptors, crítics i amants de la lectura de tot arreu. Com el mateix Enric diu, La serp blanca és “un dietari de lectures, però també un dietari de classes de literatura; un espai de conversació per als happy few a qui agrada parlar de llibres”.

En aquesta línia –pensar els llibres, la literatura i compartir reflexions amb molts lectors– Iborra va començar a impartir el Curs de Literatura Universal a València en l’Espai Octubre l’any 2015-2016, va repetir-ne una segona edició el 2016-2017 i enguany ha estat a Sueca, a l’Espai Fuster. Alguns dels que s’hi van apuntar al primer any han repetit, tot confirmant que són un públic entusiasta i fidel. En ocasions fins i tot alguns exalumnes de l’Institut Lluís Vives, on Enric treballa des de 1984, han assistit a aquests cursos, així com professors jubilats que mantenen inquietuds literàries ben vives. No hi ha dubte que Iborra amb les seues propostes ha creat afició i addicció, però de la bona, de la que tanta falta fa, la que convida a llegir, gaudir dels llibres i eixamplar horitzons.

Durant els quasi quaranta anys passats a les aules Enric Iborra ha anat recollint materials de les seues classes i com a resultat, en part, ha escrit llibres com ara una antologia del conte modern i una història de la literatura catalana acompanyada d’una selecció seua de textos. El 2013 va fer un salt important i va publicar Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal en Viena Edicions, un llibre fascinant d’un home fascinat per la literatura. Recentment, el 2018, va ser el torn per a Literatura retrobada. 101 contrapunts de lectures, també en Viena.

Els que el coneixen saben que s’ho ha llegit tot, o quasi tot, i que té un coneixement de la història de la cultura i de la literatura universal que esborrona. Deia el sociolingüista Lluís Aracil que “el dia té vint-i-quatre hores per a tots”, malgrat aquest fet innegable, a voltes estic temptada de pensar que Enric Iborra, lector infatigable, organitzat, crític i creatiu, té una màquina d’estirar les hores. Per a ell “els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”, com diu l’aforisme de Joan Fuster, a qui Enric ha llegit amb profunditat i admiració.

La petjada d’Enric Iborra ha estat clau en moltes generacions d’estudiants. I m’atreviria a dir que ha fet més per la cultura i per la llengua catalanes aquest home des de la seua càtedra de llengua i literatura d’Educació Secundària que molts altres noms flamants o mediàtics del ram de la cultura. El seu treball discret i constant ha anat donant diversos fruits a través de molts joves i professors als quals Enric ha obert les portes de la literatura i dels llibres.

¿Les seues classes inspiren els seus llibres o són els seus llibres els que han canviat la seua manera de fer classe?

Hi ha una relació clara entre ser professor de literatura i fer el que més m’agrada, és a dir, llegir i escriure sobre literatura. Un professor de literatura i un crític literari estan molt relacionats. Molts crítics es dediquen a l’ensenyament, tot i que la majoria són professors universitaris. No és el meu cas, perquè jo sóc professor d’Institut, però quasi que millor. Tinc la sospita que les coses que he fet i faig encara a l’Institut Lluís Vives de València, on he treballat des de 1984, no les hauria pogut fer a la Universitat. El nivell dels estudiants universitaris és en general molt baix i en el Vives hi ha unes característiques ben concretes. És un dels instituts que té més batxillers de tot l’Estat espanyol i hi ha un alumnat molt triat, la qual cosa genera de vegades grups d’estudiants molt bons. Ja ho dic, és una sospita que potser a la Universitat no m’hauria funcionat igual de bé.

Pel que fa als llibres, és clar que són una conseqüència directa de la meua tasca com a professor de literatura i de l’experiència interactiva de les classes, com va ser el cas de L’antologia del conte modern, reeditada per Tàndem, el 2010, una edició arredonida i millorada, o Una història de la literatura catalana, acompanyada de la meua selecció de textos. Pel que fa a Un son profund, Dietari d’un curs de literatura universal ja no va ser tant efecte de les classes, sinó que aquest llibre va nàixer molt lligat al meu blog, La serp blanca. Per exemple, en el capítol en què incloc els comentaris sobre la Bíblia dels alumnes, aquests són uns comentaris que els vaig esperonar a fer en el blog, com a activitat complementària de classe. En el cas del darrer llibre, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures, aquesta ja és una obra més separada de l’Institut i de les meues classes. És més aviat una prolongació enllà de la meua tasca professional de docent, és a dir, un treball que naix com a lector i crític.

¿Quan parla de les seues classes es refereix sobretot a les classes de Literatura Universal, l’assignatura optativa que s’estudia des del curs 2009-2010 en segon de Batxillerat?

Sí, perquè com que és una optativa, tot i que entra en el Selectiu, tinc grups reduïts, uns quinze estudiants, i normalment la majoria d’ells molt interessats i motivats, la qual cosa permet treballar molt bé. Des de l’inici fins a l’actualitat he basat les classes en sis obres comentades al llarg del curs. És a dir, m’he focalitzat en el comentari, deixant de banda contextos, cronologies i altres dispersions, i anant directament als textos. I vaig comprovar que funcionava molt bé. Va ser una gran satisfacció per a mi veure com de positivament responien la majoria dels alumnes; recorde ara el cas de Josep Alapont, fill de l’escriptor Pasqual Alapont, i un alumne molt bo. Amb la qual cosa, ho tinc clar, si els alumnes no hagueren respost, jo no hauria pogut fer res. L’èxit depén, en una gran part, de l’alumne. També és cert que va a fornades. Enguany tinc un grup molt bo, l’any passat, no tant. Els del curs anterior venien fugint del llatí o d’altres opcions i quan arribaven el primer dia a l’aula em deien que no els agradava llegir. ¿Què feien aleshores en les meus classes? Doncs en aquests casos ho adapte i m’hi adapte perquè cal passar el curs el millor possible, tant per ells, com per mi, és clar.

Una altra cosa són les classes de literatura catalana en Batxillerat, en les quals treballe llibres escollits, com ara el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés, i el Diccionari per a ociosos de Fuster, però ja són classes amb trenta alumnes i la dinàmica i els resultats, per tant, diferents.

Em consta que vosté ha tingut alumnes que després han acudit als Cursos de Literatura Universal en l’Espai Octubre. ¿Podríem dir llavors que, en diversos aspectes, el curs 2009-2010 ha marcat un abans i un després?

En certa manera sí. Com deia adés, he tingut un alumnat excel·lent, la qual cosa em dóna alegria i satisfacció. Els Cursos de Literatura Universal a l’Octubre han tingut sobretot un públic de professorat, la majoria dels quals han repetit, són tant professors en actiu com jubilats. A més, hi ha el públic d’estudiants universitaris, entre ells, alguns exalumnes meus. Des del primer moment, això va donar varietat i va fer que el curs funcionara molt bé, sobretot pel públic. En principi em van proposar al Centre Octubre de dirigir un club de lectura, però a mi no m’interessava, crec els cursos són més independents. I des del començament jo deixava clar als assistents que no eren conferències, sinó més aviat classes i que per tant, estaven més que convidats a participar-hi. És a dir, eren classes molt preparades, però de les quals podia eixir-me’n en qualsevol moment i improvisar sobre el guió.

¿Què sent davant de la jubilació quan ja està tan pròxima?

Sent entre indiferència i ganes. Em jubile anticipadament. La veritat és que no em sent ni molt feliç ni sent que siga un trauma. Segurament continuaré fent classes i cursos al Centre Octubre. Ara mateixa em resulta molt pesat fer aquests cursos, afegits a la feina a l’Institut, perquè ho trobe esgotador. Tot i així, aquest mes d’octubre dedicaré dues sessions en el centre a dos llibres claus per a mi: Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés, i Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster.

¿Com han canviat les seues classes al llarg dels anys?

Si compare les classes al principi i ara en els últims deu o quinze anys, trobe que han canviat molt. Ha estat en benefici mutu, dels alumnes i meu. Crear el blog, escriure els dietaris. Fer classe d’una altra manera era una necessitat pròpia, meua, perquè sabia que havia de buscar coses diferents.

Adés ha parlat del seu blog, La serp blanca. Per a vostè el blog és “un dietari de lectures, però també un dietari de classes de literatura; un espai de conversació per als happy few a qui agrada parlar de llibres”. Des de fora sembla senzill, però deu ser una feinada mantenir-lo. ¿Com va nàixer la idea de crear aquest blog i com ha aconseguit que no decaiga?, La serp blanca. happy few

Tot va començar l’estiu de 2010, el meu germà estava llegint un llibre del periodista nord-americà Jeff Jarvis, Y Google, ¿cómo lo haría?. Me’l va donar a llegir i el que deia Jarvis em va fer venir ganes de crear un blog. Aquell estiu se’m va encendre una llumeneta i la primera entrada la vaig escriure el setembre de 2010. Primer vaig començar una mica per joc, a veure on em duia, i també perquè no tenia cap lloc on escriure públicament de forma periòdica, i després vaig continuar ja amb un resultat molt més seriós i ambiciós. A poc a poc em vaig convèncer del tot de les moltes possibilitats que oferia un blog.

Per a mi el més important era que el blog m’obligava a escriure amb regularitat. Al principi hi creava tres entrades setmanals, la qual cosa va començar a ser massa en un moment donat, de fet, ara intente escriure’n una. En tot cas, escriure era el més primordial per a mi, a través del blog adquiria un compromís amb mi mateix que m’esperonava, era més aviat un acte d’egoisme que de generositat, tot i que el resultat sempre ha estat satisfactòriament compartit. Després, a més, vaig descobrir totes les possibilitats que tenia el blog de cara a les classes i als alumnes. Durant tots aquests anys les referències al curs de literatura universal i a les classes de literatura han continuat en el blog, i continuaran, però La serp blanca no és un blog dedicat a l’ensenyament de la literatura, sinó que és un blog literari i personal, Notes de lectura i altres històries, en diu el subtítol. Des dels inicis vaig donar-li un toc personal, amb viatges, articles que m’agraden, notes de sociolingüística, presentacions i actes, alguns de l’Institut o de fora, i no pas crear un espai de crítica literària asèptica. A més a més, volia que el blog m’ajudés a difondre l’obra de mon pare, Josep Iborrra. En tot cas, des del principi vaig tenir molt clar que volia mantenir un ritme de publicació d’entrades sostingut i regular i que fugia de crear un blog de vida anèmica.

Trobe que ho ha aconseguit amb escreix perquè molta gent el consulta sovint. ¿També se’l miren els alumnes?

Als tres anys d’haver començat el blog vaig fer-ne un balanç i veia que em consultaven d’arreu del País Valencià, però també de Barcelona, de Girona, de Palma, i de Madrid! I els alumnes, doncs sí, també, el blog ha estat una eina molt profitosa per a les meues classes. Alguns alumnes hi entraven i feien comentaris, com ara els comentaris sobre la Bíblia que esmentava adés, i que vaig incloure en Un son profund.

¿Què ha anat passant en aquesta evolució d’ensenyar llengua i literatura a ensenyar únicament literatura catalana i literatura universal?

Al principi jo ensenyava llengua i literatura , com tots els professors de valencià, després em vaig centrar més en l’optativa de literatura catalana, i posteriorment arribà el torn de la literatura universal. Finalment em vaig decantar per la literatura universal feta i estudiada en català, com és el cas de l’antologia del conte modern que vaig escriure. No m’agrada el caràcter o enfocament acadèmic de la literatura quan es presenta com un fet nacional o quan la mostren cronològicament, ordenada i vista com una assignatura o disciplina acadèmica. Per a mi la literatura és una experiència vital i personal, és l’experiència del lector, i aquesta no és ni cronològica ni nacional, és única i personal, universal, variada, i així és com, al meu parer, hem de transmetre i ensenyar la literatura, com una experiència i aventura personal.

¿Per això centra el pes de les seues classes en el comentari de textos?

Sí, centre les classes en la lectura i el comentari d’alguns llibres seleccionats de la literatura universal, directament sobre la lectura, i no en el context. El context ja vindrà després, el deduiran els alumnes de les mateixes lectures, que babaus no són. Als Estats Units treballen molt sovint així, amb cursos sobre grans llibres. És el que va començar a fer a la Universitat de Columbia al principi del segle XX Lionel Trilling, per a mi un dels crítics de referència, i que des del 1940 es va estendre a moltes altres universitats nord-americanes. De fet, ho explique en Un son profund, quan parle del llibre que va escriure David Denby, crític de cinema del New York Times, després d’assistir a un curs de literatura en Columbia University. El llibre de Denby, Great Books, que el mateix autor va caracteritzar com d’aventura, és una síntesi d’obres claus de la literatura universal, una reflexió sobre l’ensenyament de la literatura i sobre la funció dels clàssics en la nostra societat, i una defensa de la tradició literària occidental.

Vosté va començar a treballar com a professor de valencià el 1983. Era l’inici del valencià dins dels centres públics, tant de les escoles com dels Instituts. ¿Han canviat el nivell de coneixement de la llengua i les actituds envers el valencià des de llavors?

Bé, el blaverisme ha desaparegut, tot i que encara hi ha alguns despistats, però ara ocorre que arriben molts estudiants com si no hagueren fet res abans, com si no hagueren estudiat valencià mai. Però no només ocorre en llengua, és generalitzat en totes les assignatures. També hi ha una transformació demogràfica gran. Ara les classes tenen un component multicultural que abans no tenien i això no sempre ajuda ni es concilia bé amb el coneixement i l’ús social del valencià perquè aquests alumnes no el tenen com a segona llengua, sinó que és el castellà. I qui fa aquesta funció. En el Batxillerat ja es nota menys, però en l’Educació Secundària és diferent.

Jo no puc ser molt positiu al respecte, des de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de Ciprià Ciscar res no ha canviat molt. S’ha avançat en l’escola, però fora de l’escola no ha canviat la situació. Va arribar la televisió local i eixes coses, però també en un moment en què l’altra oferta televisiva era tan gran que tot quedava molt diluït.

Fora del sistema educatiu no s’ha fet un gran canvi. I és clar, l’escola no pot assumir-ho tot ni solucionar-ho tot, ni la llengua, ni la violència de gènere, ni la prevenció contra el consum de drogues. Hi podem ajudar, però la feina s’ha de fer a casa i en els carrers, en la societat.

Ocorre, a més, que aquests darrers anys tot els alumnes volen ser artistes. És per això que molts trien el Batxiller Artístic. I clar, hi ha una abundància d’artistes, mentre que falten matemàtics, metges, professors, i sobren ballarins, músics i actors. De fet, i com a exemple, en els últims anys ens arriba a l’Institut una oferta aclaparadora de grups de teatre per a triar com a activitat cultural. Apostar per la dansa, pel teatre o la música és bonic, però molt arriscat.

¿Ha vist vostè alguns canvis amb l’arribada del govern del Botànic?

Primer que res, que aquest govern no roba, i això ja és molt d’agrair. En canvi, un diferència abismal i fonamental, no en trobem. Hi ha hagut una bona gestió, però no estan fent una política per a canviar els referents culturals i ideològics. No és qüestiona per a res aquest canvi, potser per por o per timidesa, el ben cert és que no volen enfrontar-s’hi, i si ho han intentat, ha esta molt tímidament. Aquesta situació és un perill davant d’una possible tornada de la dreta. Per exemple, el silenci davant el Procés de Catalunya sorprén perquè, ¿com pots estar en silenci davant d’una causa que sí que t’afecta? El partit que tu no prens, el prendran els altres per tu.

A més, s’ha actuat amb dubtes i poca decisió i s’ha fet marxa enrere en temes tan fonamentals com ara el requisit lingüístic o la connexió amb TV3. I això són coses senzilles que no costen molt, que es podrien fer i que no les fan. Aleshores, quan pense en coses més ambicioses, ho veig impossible.

Parlem de son pare. Diu vosté en la nota preliminar a L’Estupor que son pare “tenia el convenciment que els seus escrits eren inintel·ligibles per als lectors actuals”. Ja el 2007, Josep Iborra apuntava sobre Diari d’un Bizantí: “no puc evitar la impressió que el llibre ha aparegut solitari (a més de ser un solitari)”. ¿Què volia dir son pare amb “solitari”?L’Estupor Diari d’un Bizantí

Ell considerava que els seus referents culturals i literaris estaven caducats. Creia que les lectures que a ell li apassionaven, en general, no interessaven a la gent, i a més a més les desconeixien. Per tot això, se sentia fora de joc literàriament parlant. És un sentiment que tenen avui també molts escriptors, la sensació d’escriure en el buit, és a dir, que tenen poc de ressò, o un ressò ben limitat. Passa en català, però també en altres llengües i cultures. Tot i que en el nostre cas, a més, el públic natural falla.

Josep Iborra va deixar obra inèdita, de moment tenim L’Estupor. ¿En veurem més llibres? L’Estupor

En morir mon pare vam començar a organitzar tots els papers que hi havia deixat. No pensàvem mai que hi havia tant, ens va sorprendre. Vam trobar molts quaderns, a més d’infinitat de papers, fulls solts on ell anava anotant pensaments, reflexions, notes de lectura. Escrivia moltíssim. L’Estupor va ser-ne una primera tria, una selecció representativa. El meu germà s’ha ocupat de la selecció d’algunes de les més de mil ressenyes i articles de crítica que va escriure el meu pare al llarg dels anys. Tota aquesta tasca crítica posa en evident que Josep Iborra va ser el crític literari orgànic de diverses generacions d’escriptors i escriptores valencians que s’incorporaven a la literatura catalana. Per la meua banda, ara mateix estic treballant en la recopilació i l’edició dels seus dietaris, més de quaranta quaderns que va escriure des de 1965 fins a ben entrats els vuitanta. He pensat d'editar-los en dos volums. De moment, estic centrat en el primer, que aplegaria els diaris escrits entre 1965 i 1975. Ja vaig per l’any 72. Després en vindrà un segon, des de 1975 fins als vuitanta. Ens queda encara prou feina per fer, i durant aquest procés hem estat i continuem en contacte amb Francesc Pérez Moragon, ell és qui ens orienta de cara a l’edició i la publicació de les obres pòstumes de mon pare, tot i que de moment no tenim encara editors pensats per a les pròximes.

Escriu vosté en L’Estupor que per a Josep Iborra la literatura era “una aventura intel·lectual que s’identifica amb un procés d’interrogació i de coneixement de la realitat i del propi jo”.L’Estupor

Sí, el meu pare sempre va viure la literatura com una aventura, com un viatge. De fet en L’Estupor reflexiona sobre els llibres, el lector, la lectura i la relació amb la realitat i la vida en nombroses ocasions. Eren temes constants en els seus escrits, junt amb la crítica literària. Com a crític, mon pare sabia que la crítica literària és la consciència de la literatura. Aquesta és la primera funció de la crítica. Si no hi ha crítica, no hi ha una literatura amb existència real. Per això, ell se sentia en constant relació entre l’experiència personal, la realitat i la lectura, i per això en parla tant.

Vosté comentava adés que la crítica avui no té una repercussió directa en la promoció dels llibres. ¿Per què ocorre açò, què està passant o què està deixant de passar?

Avui que un llibre tinga o no èxit depén cada vegada menys de la crítica que se’n faça. Abans una ressenya en La Vanguardia tenia una repercussió directa en la pujada de vendes d’un llibre, però ara ja no ocorre. Tampoc les presentacions funcionen com a bons altaveus de les novetats. ¿Per què? No ho sé molt bé. Em pense que hi ha uns altres mecanismes de difusió, potser el que millor funciona és el boca-orella, és a dir, que te’n parlen, del llibre. Crec que era Josep Conill qui va dir que, darrerament, hi havia llibres que tenien més ressenyes que lectors. Això delata una falta de ressò i resposta per part del públic lector.

Allò que ocorre també és que la crítica està desvirtuada. Vull dir, la crítica literària és i ha de ser també literatura, literatura de la literatura, i no una cosa estranya a la literatura. La bona crítica és un gènere literari. El que veig és que tant la crítica com la literatura pateixen totes dues del mateix mal, de la falta de repercussió. De fet, a la crítica literària també se li poden fer crítiques, i en breu eixirà publicat un article meu en el número 61 de L’Espill sobre el tema, on es dedica un dossier a la crítica.

Per a mi, la crítica literària ha de tenir certs valors. Ha de ser incisiva, ha de guardar certa malícia i una repercussió clara en els lectors, i no quedar-se simplement en una nota informativa sobre la lectura. Sovint pense que les persones que escriuen sobre llibres o bé no han llegit el llibre, o no tenen res a dir, o simplement, no l’han entés. Per a mi contrastar la meua lectura amb la que n’han fet crítics bons és una experiència bonica.

Son pare deia al respecte que mai llegia un pròleg, ni una ressenya prèvia, ni tan sols la solapa o la contraportada del llibre, i que preferia arribar a la lectura sense cap filtre previ.

Cert. Ho veia i ho pensava així. Els pròlegs els llegia al final, a posteriori, i les crítiques també. Ell no volia deixar-se arrossegar pel llibre i creia que la lectura l’has de conduir tu, lector o lectora. De fet, hi reflexiona per escrit, sobretot quan insisteix en el fet que un llibre és interessant quan et resulta estrany i no perquè t’hi identifiques. No debades, un dels aspectes que el gran crític nord-americà Harold Bloom destaca d’una obra per a considerar-la un clàssic de la literatura és precisament això, la capacitat que té un llibre de provocar una sensació d’estranyesa en els lectors.

I què fem quan de vegades, perquè ocorre, no t’apanya cap llibre. Josep Iborra deia que aquests moments eren moments de desconcert i que posaven en alerta.

Sí, ell en parlava. De vegades passa que no t’apanya cap llibre, però sempre hi ha una solució.

¿Quina, rellegir (un llibre ja conegut)?

No precisament. La solució és llegir o rellegir Josep Pla. Mon pare ho diu en L’Estupor, en “La virtut de Pla”. Pla parla de les coses, de la realitat, i la realitat sempre tranquil·litza.

101 contrapunts de lectura, és el subtítol de La literatura recordada. Hi ha molta literatura feta sobre els millors cent o mil llibres que caldria llegir. Josep Iborra deia al respecte que “la mania d’establir cànons en la literatura, o en qualsevol art, és una frivolitat inútil. El bon lector no té cànons”. ¿Què hi troba, vostè, és el seu llibre un reflex del cànon d’Enric Iborra, o només busca generar inquietuds en els lectors?101 contrapunts de lecturaLa literatura recordada

Estic d’acord amb el que deia mon pare. Si Harold Bloom va establir un cànon és, simplement, perquè ho veia com una urgència, ja que la vida és curta i limitada, i va pensar que millor assegurar-nos llegir certs llibres abans de marxar, però evidentment no és l’única tria. Tanmateix, la lectura té per a mi, i així ho veia mon pare també, un punt d’aventura personal molt important. Amb l’edat vas reconeixent quins llibres t’interessen.

De fet, com a professor he defensat sempre aquesta idea de la literatura com aventura personal i no com a activitat acadèmica, i així ho intente transmetre en les meues classes, tal com feia Lionel Trilling amb els seus alumnes, a qui mostrava “l’experiència de la literatura”.

Aquests 101 contrapunts de lectura no suposen cap cànon, sinó un viatge literari, el meu viatge. Per a mi la lectura i la literatura suposen un viatge ple de sorpreses, un llibre et duu a un altre i no acabes mai.

Josep Iborra no va tenir temps de veure el canvi polític del 2015 en el Govern valencià. ¿Què n’hauria dit?

El meu pare era molt pessimista sobre el futur del País Valencià. Pensava que no hi havia res a fer, que a ningú li interessava la construcció d’un país, independentment de qui governara. Ell ho comparava amb una imatge: la del paperet rebregat que duus temps i temps a la butxaca i no en fas res. Era una imatge de la situació del nostre país i la preocupació davant d’ella. Igual que Fuster, veia amb claredat les possibilitats perdudes durant la Transició.

Vosté, son pare, Fuster, grans assagistes. ¿És també una aventura publicar assaig?

L’assaig no es promociona, i encara que es promocionara, no es vendria. Com ja deia adés, ni la promoció ni la crítica són avui cap garantia de vendes. Quasi diria que l’èxit del llibre ha esdevingut un misteri: o passa o no passa. Les vendes no són grans. A més, hi ha molts temes repetitius en l’assaig. En el cas dels valencians, el tema país, i ara per exemple, s’han escrit nombrosos llibres sobre el Procés que la gent no llegeix ni llegirà.

Una altra cosa és la literatura de no ficció, com ara dietaris o memòries, que tenen un component narratiu, això ja és més interessant i flueix més. Ara bé, jo sóc molt crític amb els dietaris. En la Literatura recordada en parle. Al principi d’un dietari tot és nou, però en dues setmanes o un mes, les entrades ja són rutinàries i repetitives. Escriure un dietari que s’aguante i tinga interès és difícil. Hi ha el perill també que siga un recull de textos dispersos, un miscel·lani sense un fil conductor ni caràcter unitari, o que es queden en dietaris massa personals. Com a contrapunt, pense ara en el Diari de Fuster. Ell en va eliminar les referències personals, no per pudor, sinó per una raó més literària, la de donar-li sentit al llibre.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Etiquetas
stats