La posteritat

Escultura d'Anna Uddenberg.

0

Hi ha lleis per a tot, per a tots i de tota mena. N’hi ha que són segurament necessàries, justes, òbvies, raonables, però també n’hi ha d’injustes, absurdes, incomprensibles o d’impossible compliment. No importa. Es tracta de fer creure que controlem la realitat tot i a pesar de la realitat mateixa. Hi ha entossudiments legislatius d'ordre polític —de quin ordre si no? — que xoquen contra els fets, contra la lògica i fins i tot contra els principis de la física, encara que els que més abunden últimament són els que arremeten contra els principis biològics, ja suficientment controvertits sense necessitat d’eixir-nos-en de l’àmbit científic. Si voleu entretindre-vos una estona, busqueu per Internet, hi ha vestigis de deliris normatius per tot arreu. L'actualitat també hi aporta exemples constantment. És una pulsió universal que, per descomptat, s'estén a l'àmbit personal, familiar, on trobem disposicions pintoresques que només s'expliquen per la nostra predisposició a l'autoengany i a la mentida piadosa.

Es tracta d'aquestes instruccions que alguns deixen en vida perquè altres les complisquen després de la seua mort. No em referisc a les que regulen la transmissió de la propietat, que vénen exigides per la mecànica pròpia del sistema, sinó les que tenen un component clarament volitiu per part del futur difunt, el compliment de les quals es deixa a la bona fe dels vius. Em referisc a aquests que demanen que les seues cendres siguen escampades en la Marjal del Moro o que de cap de les maneres posen les seues restes junt amb els de la mala pècora de la seua ex, o als que demanen als seus fills que no s'enemisten per l’herència, que conserven íntegra la biblioteca o que no venguen mai la casa pairal. Legislar sobre l'escenari posterior a la nostra mort, amb poder coactiu o sense, és una neciesa que inevitablement mou a la commiseració o invita sense més a l'escarni, i, sobretot, demostra com alguns ingenus sobrevaloren el poder de la seua voluntat.

Pretendre manar sobre la posteritat és no entendre de què va aquesta broma. De fet, els que ho van entenent van renunciant progressivament a manar no ja sobre el futur, sinó sobre el present mateix. El temps va dissolent la substància que ens manté units al món, fa que la presbícia augmente i que ho vegem tot cada vegada més distant. Renunciar a controlar l'ara és, per tant, una judiciosa estratègia per a salvar l'honor quan ja no podrem conservar-lo ni volent, verbigràcia, en el moment d'anar al vàter. «Jo ja fa temps que vaig renunciar a controlar res», podrem dir, i si cola, cola, en el cas que encara siguem capaços d’articular la frase. Sol ser normal que anem deixant de tindre afecció a allò que abans ens mantenia ancorats a la vida, perquè intueixes que cada vegada està més a prop el moment en què no és que ja no podràs manar sobre res, és que de sobte, sense avisar, no podràs ser ningú enlloc. Alguna cosa funciona molt malament en el cap d'aquests vells innocents o clarament despòtics que pretenen continuar regint sobre tot el que està cada vegada més lluny del seu abast.

I si alguna cosa queda lluny en els temps que corren, cada vegada més, és la posteritat, aquesta manera de ser sense estar sent ja, aquesta identitat sense memòria i sense arbitri, aquesta fantasmagoria. Abans encara era alguna cosa, fins al punt que en alguns casos s'assimilava a la immortalitat. Era així perquè la posteritat dels qui havien sigut era el substrat sobre el qual es dreçaven els que encara no havien entrat en ella. Aquests sentien que vivien en la posteritat dels altres, en la dels morts, fet que, diccionari en mà, era cert. Però ara les identitats leviten, literalment, sense demanar consell a ningú, i menys als que se n'han anat al canyet. D'aquests només ens en recordem si els hi podem traure algun xavo. Vet ací, per exemple, l'anunci de la Lola Flores en què diu coses que mai va dir. La posteritat ja no és el que era. Ser algú, una vegada mort, ha esdevingut definitivament una estafa. Els morts sempre han patit el risc de convertir-se en ninotets en mans de desaprensius titellaires, però abans això es notava, es denunciava i es reprovava. Potser no sabérem molt bé què fer amb ells, però hi havia un respecte. Ara ens asseiem davant del guinyol macabre del deepfake i aplaudim. Una estona. Després ens n'anem a una altra cosa, anem de la caseta on es rifa la chochona a la muntanya russa, i d'allí al tren de la bruixa.

Hem fet del present una fira d'atraccions d’on no voldríem eixir mai. Va haver-hi un temps en què les ments més preclares estaven convençudes que el present era un estat confús, un enigma que calia elucidar, i a això es dedicaven, amb la intenció de deixar a les generacions futures pistes que els ajudaren a desentranyar-lo i a sortejar els seus enganys. Perquè el present s'hereta, ens l'anem llegant els uns als altres. Treballaven per a la posteritat, no tant per la seua glòria personal com per la de les seues obres, perquè sabien que era l'única cosa que tenia alguna possibilitat certa de perviure i ser útil. Es nodrien de les seues pròpies experiències i de les seues circumstàncies pensant en la posteritat, però seguint el solc que havien traçat els que els havien precedit. Entre passat, present i futur hi havia una continuïtat que ha desaparegut. Tal com Goethe ho va sintetitzar sona prou obvi: «Homes com Rafael no van sorgir com una planta. Es van formar en els antics i en el bo i millor que s'havia produït abans d'ells. Si no hagueren sabut traure partit de tot el que els oferia el moment en què vivien, poc hauria parlat d'ells la posteritat» [Eckerman, J. P. (1848). Conversacions amb Goethe].

Ara els èmuls d'aquells mestres, d'ego tan inflat com buit, menyspreen el passat perquè ells no hi van estar, i menyspreen el futur perquè intueixen que tampoc estaran allí. No importa com sigues de conegut en un moment donat o l'important que semble el que faces; avui dia ningú troba a faltar a ningú cinc minuts després d'haver fet mutis. És possible que el ser no haja sigut mai tan lleu com ara, la vida tan efímera, els llaços que ens uneixen tan inconsistents, la nostra autoestima tan baixa i la nostra capacitat de reconeixement del mèrit alié tan escassa, tan mesquina. No és d’estranyar que el món estiga ple de gent que s'agafa al present com qui s'agafa a una mata en la paret d'un precipici. No troben cap utilitat en el passat, excepte la purament instrumental, i com saben que en el futur no hi haurà espills en què puga reflectir-se la seua malparada vanitat, també han perdut tot interés en ell. Per això es dediquen, en tots els camps propicis per a tal fi, a fabricar-se una posteritat en el present, a cultivar això que s'anomena celebritat, que és com una posteritat de la Señorita Pepis.

D'ells es podria dir el que Milan Kundera va deixar escrit en El teló sobre els novel·listes que no aspiren a fer una obra capaç de sobreviure'ls: «Escriure sense aquesta ambició és pur cinisme: perquè, mentre que un llanterner mitjà és útil a la gent, un novel·lista mitjà, que produeix a consciència llibres efímers, corrents, convencionals, per tant inútils, nocius i que destorben, només és digne de menyspreu».

Etiquetas
Publicado el
16 de febrero de 2021 - 12:39 h

Descubre nuestras apps

stats