Estètica, mediàtica ... reformisme social?

El futur del govern de Pedro Sánchez es pinta incert. En tots els mitjans i tertúlies s'emfatitza la minoria parlamentària i molts auguren que el fracàs abocarà aviat a un avançament electoral. L'estratègia polític-mediàtica que ha guiat els nomenaments de l'equip ministerial -en directe i en diferit-, ha generat rius de tinta i una presència aclaparadora als mitjans. Aquest és el primer èxit de Sánchez. A primera vista, el govern sembla sintetitzar l'estètica renovadora i juvenil a l'estil Ciutadans, amb una mica de frivolitat mediàtica, i un programa polític de frases curtes, que en bona mesura podria assumir Podem.

Vivim temps de caducitat programada i compromisos efímers a l’estil de Groucho Marx: “aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc d'altres”. Manen les enquestes. El paisatge de fons, el bosc ocult darrere dels arbres o ministres, no és altre que l'àrdua transformació de la societat espanyola, i aquesta no és una qüestió estètica ni mediàtica. El reformisme social que necessitem no consisteix a retallar serveis públics i drets civils, sinó a transitar des de la precarietat, i la desigualtat creixent cap a cotes més altes de llibertat, justícia social i benestar en tots els àmbits. A redistribuir la riquesa. Aconseguir-ho en temps convulsos no és senzill, però, com va escriure Dante Alighieri: “Els llocs més foscos de l'infern estan reservats als que pretenen ser neutrals en temps de crisi moral.”

En sols deu dies s'ha produït un veritable terratrèmol a la percepció social de la política a Espanya. I aquesta revolució mediàtica segur que ha de tenir impacte electoral a curt termini. Potser aquest és un dels efectes buscats. Sens dubte, antics líders polítics venerats i venerables han envellit de sobte com el retrat de Dorian Gray. Mai és tard per assumir la imatge implacable de l’espill i gaudir de la jubilació.

Si l'estratègia política de Sánchez consisteix a aplicar reformes socials progressistes fent seu l'aforisme de Quintilià “suaviter in modo, fortiter in re” - suau en les formes, ferm en el fons-, benvinguda siga aquesta política mediàtica. Si, per contra, tot es queda en les formes i resulta ser pur attrezzo mediàtic, el fracàs, el seu fracàs, serà estrepitós. Perquè l'exitosa posada en escena s'estavellarà amb el realisme parlamentari i la dinàmica institucional. Hi haurà llavors una conversió al populisme mediàtic tan injuriat? Així és la democràcia institucional. No sé si el fill de Sancho aconseguirà un híbrid del Quixot i el seu escuder, o si acabarà devorat pel seu deliri com el Caballero de la Triste Figura. Tant de bo triomfe Quintilià i la intel·ligència política, pel bé de la societat espanyola.