Després del coronavirus

De les grans crisis no se n’ix igual com s’hi havia entrat. Una mirada històrica mínimament informada ho confirma. Després de la Segona Guerra Mundial, i amb el record de la Gran Depressió dels anys trenta, l’exigència de reconstrucció social fou intensa. El prestigi del socialisme va créixer exponencialment. Fou l’època fundacional dels Estats de Benestar, de la Seguretat Social, del Servei Nacional de Salut, de les nacionalitzacions d’indústries estratègiques, de l’economia mixta, de la regulació, de la gestació de la Unió Europea.

Un canvi dràstic respecte del capitalisme desorganitzat de preguerra, de la deriva fatal cap al conflicte entre estats, del caos i la depauperació social, de l’atur i la hiperinflació que havien destarotat les societats europees i que les precipitaren a eixides falses i mortals, suïcides, d’autodestrucció.

Tota l’experiència nefasta de la primera meitat del segle XX es va condensar en una decisió profundament assumida, tot i que amb versions molt diferenciades, segons països i corrents ideològics, i acotada pel descabdellament dels esdeveniments: “mai més això”. Mai més l’abandonament a una deriva cega i autodestructiva. D’ací la importància que va assolir la regulació estatal, la cura del comú, dels interessos comuns i compartits, de la res publica.

D’ací l’èxit de la socialdemocràcia i dels acords que dugueren a la construcció de l’Estat social, promogut per un arc ideològic que anava més enllà de la pròpia socialdemocràcia, i que incloïa també -en alguns casos- la democràcia cristiana i el liberalisme social.

Naturalment, també hi va concórrer la por al contagi del comunisme. El prestigi de l’URSS, que havia fet l’esforç decisiu per derrotar el nazisme, el monstre desfermat que va destruir els fonaments de la civilització, era enorme, fins que la Guerra Freda, primer, i l’autocrítica interna -cal dir que plenament justificada però insuficient- a partir de 1956 el varen anar desinflant, fins el col·lapse final entre 1989 i 1991.

Aquesta crisi del coronavirus, que és sanitària però amb una transcendència social i econòmica, i psicològica, de primera magnitud, té molts números per alterar les coordenades polítiques en què ens havíem mogut a Europa (i arreu) durant les primeres dècades del nou segle. Podria actualitzar aquella decisió de fons posterior al conflicte que ensorrà l’Europa anterior: “Mai més això”. Hauria de fer-ho...

Recordem-ho: la globalització descompensada i el neoliberalisme antiestatista i desregulador havien erosionat greument les normes, regulacions i continguts de l’Estat social, desbordat pel flanc exterior. El canvi no va ser total, evidentment, però la reversió de drets i de nivells de protecció social havia deixat desemparada i en precari una part molt important de la població, que en alguns casos -de manera desigual, segons països i tradicions locals- fins i tot acollia discursos d’odi, falses eixides, mercaderia avariada amb un tuf brutal de retorn a un passat de catàstrofe. Aquell “mai més” havia entrat en una mena de penombra.

En un missatge recent, d’ahir mateix, Enzo Traverso formulava una idea interessant en aquest sentit, perquè capta el ferment d’una inflexió: “Enmig del desastre, hi ha alguns aspectes positius: a Itàlia ja no se’n parla de Salvini, que literalment ha desaparegut. El país descobreix la importància d’allò comú i de la solidaritat -i també del que significa l’espai públic, que ara ens manca. Esperem que siga un retorn general.” Té molta raó. I crec que entre nosaltres passa una cosa semblant...

Tanmateix, la prova de foc d’aquest retorn em sembla que es dirimirà als Estats Units, on s’espera una tempesta molt forta lligada a la pandèmia. Tant de bo una majoria social faça, en aquell país tan influent en termes culturals i d’orientacions polítiques, la reflexió escaient. A Europa el canvi de tendència ja és perceptible.