Indecència europea

El que cobren els eurodiputats, més enllà del que fan o deixen de fer, que això seria objecte d’un altre article, és una indecència. Sé perfectament que des de posicions progressistes no toca dir que els polítics cobren massa però és que en el cas que ens ocupa, el cas dels eurodiputats, és obligatori dir que “aquests polítics cobren massa”, i si estàs en posicions progressistes no és que siga obligat de dir, és que si no ho dius et converteixes en un farsant.

S’acosten les eleccions europees, seran el pròxim 25 de maig. Es tracta d’uns comicis importants que, tant de bo, porten al Parlament Europeu una majoria diferent de l'actual que, contra les polítiques de la troika, comence a donar-li la volta al sistema austericida, depredador i assassí que hui governa el món.

Europa ha estat en els últims segles el focus dels grans canvis socials (també de les grans guerres) que han possibilitat la millora en la qualitat de vida de milions i milions de persones. El pròxim, també ha de nàixer a Europa.

El canvi, a partir de la radicalitat democràtica i per superar l’actual sistema econòmic, és obligat però els polítics que l’han de fer possible no poden guanyar el que guanyen els eurodiputats hui en dia. Els seus emoluments han de rebaixar-se de manera considerable. Què quant guanyen? Doncs, resumidament, uns 6.200 euros nets cada mes com a sou base, més una assignació mensual de 4.300 euros per mantenir una oficina de treball en el seu país d’origen, més uns 3.000 per dietes d’assistència a les reunions ordinàries (si no van reben una sanció), més uns 400 euros corresponents a la dieta per treballs a l’exterior de la UE... En total, al voltant de 14.000 euros. Encara caldria afegir a això, les dietes de viatge i els bitllets d’avió, que, com se sap, poden ser en classe Business (uns 1.500 euros anar i tornar).

Per suposat que molt més greu que el salari dels eurodiputats són les polítiques del Banc Central Europeu, els prop de 20 bilions d’euros que estan amagats en paradisos fiscals, els 1.200 milions que es perden cada any per culpa de la corrupció en les administracions de tot Europa o els 1.000 milions que cada any defrauden legalment les grans multinacionals europees gràcies a les trampes fiscals que es poden fer arreu del continent. Cert, tot això és molt més greu que els 75 milions d’euros que, aproximadament, ens costen els nostres eurodiputats. El que passa és que costa de creure que gent que cobra uns sous tan alts no acabe alienant-se dels problemes reals de la gent.

Cal recordar que l’actual sou base de 6.200 euros es va decidir en 2009, ja en plena crisi. Fins aquell moment, els salaris eren aproximadament de la meitat però es va acordar doblar-los amb l’excusa que anaven a endurir-se les condicions per als cobraments en espècies. Eren tantes les trampes que es feien fins a 2009 que, segons van afirmar llavors, doblant-los el sou i limitant els abusos, encara s’estalvien diners.

Diferents televisions europees han fet reportatges de tot tipus posant en evidència com molts eurodiputats fan trampes per cobrar les dietes d’assistència i, una vegada han fitxat, ixen a la carrera (ací un exemple: https://www.youtube.com/watch?v=2ZAWWXJntX4). Cueja també encara la polèmica sobre la votació per obligar a fer els viatges d’avió en classe turista. Només quatre eurodiputats espanyols van votar a favor de la limitació. Van ser Rosa Estarás, del PP; Raül Romeva, d’Iniciativa per Catalunya; Ramon Tremosa, de CiU, i Oriol Junqueras, d'ERC. Els altres, per justificar-se, van usar arguments tan poc sòlids com que els bitllets de classe business són més fàcils de canviar i no hi ha penalitzacions.

Al remat, i com que la pròxima legislatura del Parlament Europeu, jo almenys així ho espere, ha de ser la del “NO” a les polítiques de la troika, la de la resistència a l’austericidi i la de l'aprofundiment democràtic i l’acostament de les institucions europees a la ciutadania, seria molt convenient que es començara revisant els sous dels eurodiputats. Salaris un poc més “sensats” serien un primer pas per donar-li dimensió humana al Parlament Europeu. Així, igual la gent del carrer començava a creure en ell.

L’increment de competències, és clar, hauria de vindre a continuació. Ben mirat, podríem arbitrar una fórmula que fora que el sou dels eurodiputats acabara sent proporcional al nombre de competències reals de la cambra i al seu control efectiu sobre les polítiques de la Comissió (permeteu-me aquesta broma).

El que sí que és cert és que, personalment, em costa molt de creure que gent que cobra 14.000 euros al mes estiga disposada a partir-se la cara per acabar, posem per cas, amb els paradisos fiscal o per, d’una vegada per totes, aplicar ja la Taxa Tobin a les transaccions financeres. La majoria de gent que cobra 14.000 euros mensuals se sembla més als grans financers que a la gent que està patint la crisi.

Dit tot això, només afegir, per si algú es pensava que no ho diria, que sóc un dels cinc candidats a encapçalar la llista de Compromís-EQUO a les eleccions europees del 25 de maig i que estic convençut que la rebaixa salarial dels eurodiputats (considerable rebaixa) és imprescindible. Despeses obligatòries al marge, per què un membre del Parlament Europeu no pot cobrar més o menys el mateix que un diputat de les Corts Valencianes? Moderar aquests sous tindria encara una virtut afegida: Brusel·les (o Estrasburg) deixaria de ser un “xollo”, allò del “cementeri d’elefants” passaria a la historia i només anirien allà els que realment cregueren en el valor d’Europa més que com a gran mercat econòmic o com suma d’Estats.