L'atzucac i el bomber incendiari

A València en sabem molt, d’atzucacs (altres en diuen cul de sac), com a herència morfològica que ens deixaren els àrabs. Carreró sense eixida: no una altra cosa és el trist present i molt difícil futur a Catalunya, tot i que no cal oblidar ni un instant que una cosa són les batalles i una altra les guerres i que el futur està per definir. Tampoc convé oblidar que si, al final, com és previsible, la “força de l’Estat” s’imposa a Catalunya, al País Valencià se'ns cruspiran més encara, malgrat que, oportunament, ara ens entretinguen amb la promesa de la millora del sistema de finançament, tal com s’utilitzen els caramels i altres placebos perquè no escridassen els més menuts.

Però ja veurem si no posen tots els entrebancs possibles per  millorar l’autonomia de segona que tenim, i si qualsevol intent (marginal, és clar) d’empatia amb els veïns del nord no serà avortat per a evitar qualsevol contagi. De nou, no podrem dir que parlem la mateixa llengua, que els Països Catalans són una opció de futur en una Europa de les ciutats i regions i no dels Estats-nació, els quals, sabedors de la seua inexorable pèrdua de sobirania, responen com animal ferit recentralitzant i reforçant els seus poders. Els interessa un país aïllat, subaltern, que exerceix de sucursal i que s’alegra, en una mostra de pobresa d’esperit, de rebre l’almoina d’algunes seus empresarials que han canviat de destinació perquè estar bé amb Madrid dóna rèdits i perquè bussiness are bussiness.

Em poden creure si els dic que soc al·lèrgic a himnes i draps reconvertits en banderes, a les pàtries (o màtries) que, al remat, funcionen com allò de “todo por la pasta”. Què volen que els diga, Espanya no em posa, m’haguera encantat que s’haguera imposat el sentit comú ja fa anys i caminarem per la senda del federalisme asimètric que proposava Maragall. I també que tinguérem una Constitució més decent i menys tramposa… Això sí, m’estime molt la meua gent, la meua llengua i la meua cultura i en demane respecte.

Però els desitjos són això i ara em trobe amb un espectacle en què la realitat supera amb escreix la ficció. Després faré algun recordatori de caire històric, però ara pertoca donar fe del cúmul de despropòsits protagonitzats pels defensors de la pàtria, el bloque constitucional (o, los nacionales), la inflació de banderes, el retorn al carrer (no sols a Catalunya) de l’extrema dreta i la profusió de banderes… ¡¡¡Yo soy espanyol, espanyol, espanyol!!! i  ¡¡¡a por ellos, a por ellos oé, oé!!! Són tants els despropòsits (més enllà de símbols i símptomes) que de segur me'n deixe alguns.

De entrada, tenim la famosa legalitat com a excusa. Una legalitat barroera que es deriva de la negativa a canviar un llibre sagrat, la Constitució, ple de trampes, que es passa pel forro el principi de la igualtat política i que no resol el tema territorial (llegiu per favor Perez Royo, a qui, que jo sàpiga, ningú no li ha llevat la raó). Una Constitució feta per a adaptar las Leyes Fundamentales del Movimiento a la “nueva” democràcia.

Una Constitució que ens imposà la monarquia parlamentària (un concepte que sembla un insult a la intel·ligència) com Franco volia i un govern (el de Suárez) que li féu una llei electoral ad hoc. Una Constitució que sacralitzà la província de la Restauració i la fa pedra angular del sistema de representació política. Una Constitució que ja fa 20 anys que havien d'haver canviat, perquè si el 1978 hi havia soroll de sables i no es podia (?) procedir  a una ruptura i calia tragar amb una tèbia transició, en els anys 90 es podria haver abordat la seua reforma en profunditat, però això suposava reconèixer les trampes de la del 78 i posar en perill un statu quo on els nets dels vencedors del 39 poden continuar manant i tindre joves ultradretans com el Pablo Casado i Cia. per a fer-los el treball brut.

Les coses s’agreujaren el 28 de juny del 2010 amb una bàrbara sentència d'un Tribunal Constitucional prorrogat (responent, quina sorpresa!, a un recurs del PP), que es carregà l'Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament de Catalunya i las Cortes Españolas el 2005 i, el més important, votat pel poble de Catalunya. I ací, amb aquest trencament de l'ordenament constitucional, començaren els problemes d'avui. La humiliació i el descrèdit constitucional corren paral·lels a una afirmació sense precedents del mai no acceptat ni reconegut nacionalisme espanyol (amb Madrid, la llotja del Bernabeu, com a ariet o punta de llança). I, ara, quan s’intenta consultar la població sobre si volen o no continuar en una Espanya  “esquerpa i incòmoda” (per gastar eufemismes) comença la baralla i tot esdevé molt agre.

La neurona intel·ligent se'n va de vacances i la resposta a “l’independentisme” és de “firmeza”: continua la intoxicació mediàtica, la negació del dret a decidir; les multes per l’intent de consulta de Mas; ... i, en el moment àlgid de la crisi de la DUI i del 155, aleshores, la resposta és traure la bateria de la segona guerra mundial: la força de l’Estat amb els  partits fidels a la Constitució de la segona restauració en conflicte obert amb el Mossos; posant tota mena d’entrebancs al declarat “il·legal” referèndum de l'1 d’Octubre; incloent càrregues policials contra civils amb centenars de ferits; empresonant líders civils per ordre de l'Audiència Nacional com si fos el TOP; facilitant la fugida “casual” de la seu (que no de les bases operatives) de centenars d’empreses. Bombardeig mediàtic a discreció; acollonament general per la baixada del PIB (“per culpa dels catalans”) i tota mena d’amenaces.

Hi ha, per anar finalitzant, un tema en què el cinisme assoleix nivells galàctics: la sagrada (també) separació de poders i la independència de la justícia. Al remat, son els jutges els que avalen la “il·legalitat i la secessió” i donen arguments i suport a allò que és un conflicte fonamentalment polític. Després d’una dictadura allò més difícil de canviar són la policia i els jutges (en el nostre cas, també el nacional-catolicisme i l’exèrcit amb interrogants). Si entre l’economia i la política són famoses les portes giratòries, el sistema de selecció de la cúpula judicial i, sobretot, del Tribunal Constitucional, és un altra innovació totalment aliena, of course, al poder polític.

L’única cosa que li ve al cap al poder, contestat i deslegitimitat, és oferir una Comissió per a la Reforma Constitucional que ningú no es creu. Ja ha dit el PP que mantindran les “seues postures” i, des de la FAES, Aznar ja ha avisat que reformar la Constitució seria un pagament aplaçat al secessionisme. I el PSOE fent de closa de Rajoy i el ridícul més espantós que li costarà –al temps-  una llarga travessia del desert. L’abraç de l’os el tenen assegurat, però a més, “per raons d’ Estat”, per primera vegada en la seua història, s'han posat al costat dels incendiaris en nom d’una legalitat discutible avalada per la dreta. En el fons i al remat , si la “O” els sobra, la “E” la tenen gravada a foc. El senyor. Guerra com a paradigma però també l’ínclit Felipe Gonzalez, els dirigents de l'Espanya del Suroest i d’Aragó i, a casa nostra, personatges com Lerma i Ábalos, demostren, amb els fets, que el nacionalisme espanyol no és patrimoni de la dreta.

Neguen (populars, socialistes i els reformadors primoriveristes d’Albert Rivera) la major: sense nacionalisme espanyol no s’entenen els nacionalismes perifèrics, que ara son “separatistes” “i ”secessionistes“, assimilables en el lèxic a perillosos jihadistes i nazis. Acusar-los de sediciosos té unes connotacions militars de trist record.

No seré jo qui defense que des de Catalunya no s’ ha comès cap error. Però la càrrega de la prova no està ací. El que està passant i passarà a Catalunya és el resultat de coses recents però també de coses molt anteriors al 1978, d’un conflicte de “mentalitats” i d’interessos que comencen a prendre cos amb la batalla d’Almansa, la construcció d’un estat–nació centralista, uniformitzador i antiliberal, en el segle XIX, i els conflictes socials, culturals i territorials del XX. No cal dir que 40 anys de dictadura franquista no passaren debades i que el franquisme sociològic i la continuïtat ja esmentada dels vencedors dominen el mapa mental d’un bon percentatge de la població. Llegir Pérez Royo (La reforma constitucional inviable) o Javier Tusell (España, una angustia nacional) és un exercici més que recomanable i una mostra que una altra Espanya seria o hauria estat possible.

El desenllaç del 21 d’ Octubre ha estat “exemplaritzant”. La versió més dura del 155, suprimint de facto l’autonomia de Catalunya, està damunt la taula. La meua bola de cristall està fosca i em trobe incapaç de fer qualsevol mena de pronòstic. Potser l’ona expansiva s'emporte per davant els pactes “de progrés” i facilite el retorn de la dreta allà on no estava. Pot ser… Però nosaltres a “la nostra”. He obert el calaix de la ironia i el sarcasme i era buit. Ho sent. Salut i República.