Incorporar el gènere i les dones

La ciutat ha estat tradicionalment pensada pels homes i per als homes, imaginada i dissenyada en termes productius i de separació de funcions. L’espai urbà en què vivim, doncs, no és neutre; la seua disposició atorga privilegis i ordena prioritats.

Pensar allò urbà des d’una perspectiva de gènere implica redefinir els objectius d’acord amb les diferents necessitats de les persones i posar les seues vivències i experiències en el centre de les polítiques. No obstant això, no s’ha de confondre “gènere” amb “dones”. El gènere, com a construcció simbòlica i cultural, és un sistema relacional que s’utilitza per a assenyalar les característiques i els rols socialment atribuïts a homes i dones.

És un lloc comú que les persones vivim la ciutat de distinta manera segons el nostre gènere, edat, classe social, cultura, nivell de formació, etc. En l’ús, dones i homes, xiquets i xiquetes, joves i persones grans, ens apropiem i sentim l’espai urbà de manera diferent.

Analitzar la ciutat des d’un enfocament de gènere descobreix distintes geografies quotidianes pel que fa a estils de vida, mobilitat i comportament. En la nostra societat, les dones continuem desenvolupant la gran part de les faenes de casa i d’atencions, d’acord amb la lògica de la divisió sexual del treball i els rols de gènere socialment assignats, que regeixen també les nostres ciutats. Espacialment això es tradueix, per exemple, en pautes de mobilitat diferenciades. Així, mentre els recorreguts que dibuixen els homes quan es mouen per la ciutat tendeixen a ser pendulars (anada i tornada de la faena), els desplaçaments de les dones solen ser més complexos i poligonals com més persones dependents tinguen a càrrec seu, ja que enllacen l’anada i la tornada de la faena amb altres activitats com ara acompanyar o recollir els fills i les filles del col·legi, anar a comprar, la cura i l’atenció de persones grans, etc. Aquest repartiment de tasques i rols, doncs, condiciona la nostra mobilitat i ordena els temps de la ciutat.

La percepció de la por i la inseguretat en l’espai públic també varia en funció del gènere. I és així que, de vegades, les dones modifiquem els nostres recorreguts o, especialment si anem soles o és de nit, evitem certs llocs. Per a reflexionar sobre aquest tema va sorgir el projecte de ‘Mapes de la Ciutat Prohibida’ (Bilbao), on a través de tallers participatius amb dones s’identificaven llocs conflictius, els anomenats “punts negres”.

Ja fa més de vint anys (Pequín, 1995) que es parla de transversalitzar el gènere, és a dir, incorporar la perspectiva de gènere en totes les polítiques i els programes de manera que, abans de prendre cap decisió, es faça una anàlisi dels seus efectes sobre dones i homes. El principi de transversalitat (gender mainstreaming, en anglés) parteix de la consideració que tota acció, política o programa té conseqüències diferents per a homes i dones. A Espanya, aquest principi es recull en la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, on en l’article 31 es refereix a la transversalització de gènere en les polítiques urbanes i l’ordenació territorial.

L’estratègia de transversalitat, mal entesa, es tradueix tanmateix a obviar esforços específics i polítiques concretes per a promoure la visibilitat de les dones. El que cobra un interés especial a la ciutat, espai públic per excel·lència, d’on hem estat sistemàticament expulsades, ignorades i invisibilitzades. Cal, doncs, treballar des de dues òptiques complementàries, això és, incorporar el gènere i les dones a allò urbà.

Per això aplaudisc els esforços que des d’aquesta ciutat de València van fent-se en pro de la incorporació del gènere (valguen com a exemples jornades i exposicions sobre la ciutat, el gènere i les dones; el “Llibre blanc de la política urbana de la Generalitat” o el concurs d’idees de la plaça de Bruges), però també les accions que visibilitzen les dones (carrers amb nom de dona o semàfors paritaris). És important, no obstant això, que aquestes actuacions no es queden en allò anecdòtic i superficial. Hi calen, doncs, més compromisos i més sòlids. I potser la revisió en curs del PGOU de València siga una finestra d’oportunitat en aquest sentit.