Els pressupostos bàrbars (I)

Els pressupostos públics són, probablement, la declaració política més sincera que certifica la manera de pensar i actuar d’un govern. Els discursos, les compareixences parlamentàries o els programes electorals poden prometre qualsevol cosa i dibuixar un futur irreal. Però arriba un moment en què tanta retòrica s’ha de transformar en xifres. I és aleshores quan la política deixa de ser un relat de conveniència per convertir-se en decisions que impactaran en la realitat i la vida dels ciutadans millorant-la o empijorant-la.

Cada xifra, cada línia pressupostària és una declaració de valors. Els pressupostos són molt més que una comptabilitat publica, constitueixen l’autèntic taulell que mostra la jerarquia moral dels governs. Quan hi ha increment es revela una prioritat. Quan per contra, hi ha reduccions s’està anunciants una renúncia.

Per això, davant la lectura dels pressupostos de la Generalitat Valenciana per a 2026 cal preguntar-se què ens diuen sobre el projecte de societat, que hi amaguen. Quina idea de país expressen. Quina concepció de l’autogovern projecten. Què consideren digne de ser preservat i què entenen que es pot fer desaparèixer.

És cert que una comunitat política no existeix únicament perquè així ho determine una norma jurídica, en el nostre cas, l’Estatut d’Autonomia de 1982. Les lleis poden crear estructures administratives i institucions però el País Valencià existeix des de 1238 quan el fundà un rei nascut a Montpeller i que parlava i escrivia català. Primer en forma de regne, després de 1707 en forma de “región” fins que en 1982 aquesta comunitat política es constitueix com autogovern dels valencians al culminar el desig dels anys de lluita contra la dictadura franquista representats pel crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Per això, els sociòlegs sostenen que el que converteix un territori i la seua població en una comunitat política és l’existència d’una memòria comuna, compartida i reconeguda; l’existència d’una cultura pròpia, d’un patrimoni comú i d’una llengua que dóna forma a la manera particular d’entendre el món.

Aquesta és la raó per la qual totes les societats democràtiques protegeixen les seues institucions culturals amb una cura especial. Ningú no entendria que els pressupostos generals de l’Estat reduïren significativament els recursos destinats a la Real Academia de la Lengua o al Instituto Cervantes. Ningú qualificaria una decisió com aquesta com una simple racionalització administrativa. Més bé es consideraria, amb tota lògica, una agressió a un dels instruments fonamentals de projecció de la llengua i de la cultura espanyoles.

Tanmateix, quan les retallades afecten les institucions que protegeixen el valencià, alguns pretenen presentar-les com si foren decisions neutres, simples ajustaments pressupostaris sense cap transcendència política. Però no existeixen pressupostos neutres. Tampoc existeixen retallades innocents quan afecten els fonaments culturals d’un poble.

L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana no tracta la llengua pròpia com un element ornamental sinó com la llengua pròpia dels valencians, en convivència amb la llengua de l’Estat sí, però al mateix nivell. El valencià hi és reconegut com un dels pilars de l’autogovern i l’identitat diferencial valenciana, un patrimoni col·lectiu que els poders públics tenen l’obligació de protegir, promoure i transmetre. No és una qüestió secundaria, és un mandat imperatiu i per això s’incorporà com institució estatutària l’Academia Valenciana de la Llengua amb una funció essencial: preservar i potenciar el vehicle amb el que hem vingut expressant-nos els valencians des de 1238.

Per això, quan un govern debilita les institucions destinades a conservar la nostra història i garantir la normalitat social de l’ús de la llengua pròpia, no està reduint una despesa accessòria. Està alterant una de les condicions que justifiquen l’existència mateixa d’una comunitat política i la seua autonomia. Està anant contra la pròpia llei constitutiva de l’actua época d’autogovern: l’Estatut d’Autonomia. Perquè les llengües no viuen únicament als diccionaris, ni als arxius, ni als textos històrics. Viuen en les moltes diverses manifestacions del poble, viuen en les seues institucions, en les escoles, als teatres, als llibres, a les cançons, al cinema, a les universitats, als mitjans de comunicació, a les editorials, als festivals, als museus, als centres culturals i als carrers. Sense aquests espais de convivència i creació, una llengua pot acabar en convertint-se en un objecte arqueològic tal i com ha passat en l’història i sembla que pot continuar passant. La colonització espanyola d’Amèrica va fer desaparèixer més de mil llengües. Alguns dels hereus d’aquella barrabassada no s’expliquen como sent capaços de fer allò en tan extens continent, ací no han acabat amb les llengües pròpies dels bascos, catalans, valencians, ilerdencs, gallecs, asturians... eixe nacionalisme propi de bàrbars és el que hi ha darrere dels pressupostos de la Generalitat per a 2026.

Tenim motius per a preocupar-nos per les reduccions pressupostàries que afecten simultàniament a la producció audiovisual, a les arts escèniques, a la música, a l’edició, al manteniment del patrimoni històric, a la construcció de centres culturals, a altres sectors i a la pròpia Acadèmia de la Llengua. No són decisions casuals ni conseqüència del lamentable dèficit de finançament que pateix la Comunitat Valenciana doncs als mateixos pressupostos es veuen partides tan pintoresques como les que subvencionen el foment del maltracte animal. Són uns pressupostos que responen a una determinada idea de en què es vol convertir al poble valencià: brutalitzar-lo començant per afeblir la seua cultura per a que un dia tornem a ser una “región de España”, de quan el valencià no es podia usar oficialment i es tenia que resistir per sobreviure. És el que expressen les conductes dels que es neguen a fer ús del valencià malgrat que les lleis contemplen el dret de conèixer-lo i parlar-lo, a la vegada que acusen als qui el parlen, escriuen i defensen de “catalanistas”.

I encara resulta més preocupant quan aquestes decisions conviuen amb episodis de censura de llibres, cancelacio de representacions teatrals, actuacions musicals o activitats educatives. Una subvenció que desapareix, una programació que s’elimina, una biblioteca que deixa d’adquirir determinades obres, un creador que deixa de ser convidat a un circuit cultural perquè incomoda... configuren l’estela de la ruïna cultural que quedarà després del pas dels bàrbars.

Hannah Arendt advertia a La condició humana (1958) que la permanència del món civilitzat depèn de les obres que una societat és capaç de conservar i transmetre. La cultura és, precisament, aquest espai de permanència i quan una societat deixa de protegir-la, no sols empobreix el seu present sinó que compromet també el seu futur. També George Steiner, a Language and Silence (1967), recordava que cada llengua representa una manera irrepetible de comprendre la realitat. Quan una llengua retrocedeix, no sols desapareixen paraules, desapareix una forma singular de mirar el món i el substrat sobre el que s’articula l’activitat de pensar. El primer que fan els colonitzadors quan arrasen un país, i com una forma de reforçar el seu domini, és prohibir i intentar fer desaparèixer la llengua pròpia del colonitzats.

Aquesta és una de les dimensions profundes dels pressupostos. Allò que no es finança deixa d’existir, i els bàrbars ho saben. No desapareix immediatament, sinó amb una lentitud gairebé imperceptible. Una companyia teatral que tanca, una editorial que deixa de publicar, un estudi audiovisual que atura la seua activitat, una productora que renuncia a crear en valencià, un investigador que sols usa la llengua dominant, un centre cultural que es paralitza... Cap d’aquests fets provoca grans titulars. Però tots junts acaben conduint un país a la decadència.

Albert Camus, a L’home revoltat (1951), escrivia que tota civilització es defineix pels límits que decideix no traspassar. Hi ha decisions que poden resultar legítimes i, tanmateix, ser destructives des d’una perspectiva cultural. Quan l’estalvi econòmic es converteix en coartada per abandonar el patrimoni cultural i lingüístic d’un país, el problema puja d’escala fins a qualificar-lo d’atemptatcontra els pilars sobre els que descansa la identitat d’una comunitat i, debilitant els principals símbols compartits, s’erosiona el propi autogovern albirant que el motiu de fons encara inconfessable és que la comunitat política valenciana torne a la vella condició de “región”.

Vicent Andrés Estellés, al Mural del País Valencià, va convertir la llengua en territori, en memòria i en dignitat. El seu poemari és una demostració de que un poble no és només una suma d’habitants residint en uns milers de kilòmetres quadrats sinó una comunitat que comparteix paraules, records, història i esperances. Quan els poders públics deixen de protegir aquests vincles, no sols administren pitjor sinó que governen contra una part essencial del país que diuen representar.

I ací emergeix la pregunta fonamental: pot considerar-se valencià en el sentit polític uns partits que devaluen sistemàticament la llengua pròpia dels valencians? Pot afirmar que defensa la identitat col·lectiva aquell que debilita les institucions encarregades de preservar-la? Pot invocar l’autogovern qui redueix els recursos destinats a allò que és el substrat de l’existència mateixa d’aquest autogovern?. Les respostes no depenen de la ideologia de cadascú, depenen de quí està a favor o en contra de la barbarie.

Els pobles no desapareixen sols al ser conquerits. També poden dissoldre’s lentament quan els qui governen deixen de considerar valuós allò que és propi i els fa diferents. Les llengües rarament moren de manera sobtada, moren per abandonament institucional, per indiferència política i per resignació social.

És aleshores quan els pressupostos deixen de ser una simple eina comptable per convertir-se en una arma ideològica d’agressió a la cultura d’un poble.

Els pobles tampoc no desapareixen el dia que perden el seu autogovern, desapareixen el dia que deixen de defensar la seua identitat, la seua cultura i la seua memòria. I aquesta decisió hui en dia no es pren als camps de batalla. Es pren des dels despatxos on es preparen lleis com la del pressupost de 2026.

Potser, quan els historiadors del futur vulguen comprendre aquesta etapa del nostre país, no necessitaran llegir tots els discursos pronunciats a les Corts. Els bastarà anar als diaris oficials on estan publicats els pressupostos. Allí trobaran, amb la fredor incontestable de les xifres, la resposta a una pregunta decisiva: què va decidir protegir aquell govern i què van decidir cancel•lar els bàrbars.

Perquè els números mai no són neutrals. Són el llenguatge del poder.