Els turistes tornaran

Si, arribarà el dia que els turistes tornaran. Enlloc trobarien un clima tan sensacional -lluny de les boires i els cels tothora coberts-, platges accessibles, preus moderats, seguretat, una festa que no s’acaba si no vols, un patrimoni històric i natural malmès però tan ric que ha aguantat les envestides més ferotges. Llocs encara per descobrir, muntanyes, pobles recòndits, varietat gastronòmica, gent acollidora, un ambient distès. Mira que s’ha fet tots els possibles per carregar-se els atractius del país, a base de construcció indiscriminada i destrossa  de paisatges, d’introducció de tota mena de simulacres gastronòmics, de genuflexió davant la pulsió homogeneïtzadora en marques, franquícies, imatges, locals... Per carregar-se’n la singularitat, la bellesa i la personalitat... I tanmateix, ha aguantat. 

Bé, no del tot: els centres històrics saturats, els espais costaners desnaturalitzats i sovint massificats, l’artificialització de tot plegat (la turistificació, en definitiva), són grans imponderables. El turisme com a indústria ha fet estralls. Fins al punt que genera des-economies considerables. El centre històric de Barcelona, l’entorn de les Rambles i el Barri Gòtic, o de la Sagrada Família, en serien exemples esclatants, així com certs indrets de la Costa Brava i la Costa Daurada, o Cullera, Benidorm, Mallorca i Eivissa, víctimes d’un turisme de masses abassegador, que quan s’ha evaporat ha permès copsar la magnitud de la tragèdia i evocar el paradís perdut. El mateix es podria dir de la comarca de la Marina Alta i Baixa. O de tants altres espais hiperespecialitzats en aquesta activitat.

I malgrat tot, així que la pandèmia de la Covid-19 entrarà en els llimbs de l’oblit, cosa que passarà, els turistes tornaran. Per moltes raons ja apuntades, per la fam de normalitat i amnèsia, i encara d’altres més. Per les mateixes raons que es troben en la base d’un model turístic d’èxit espectacular. Un èxit excessiu, es podria dir. 

Tot això passarà, però no està clar que agents socials i governs aprenguen les lliçons que cal i s’ajusten a la dita clàssica, garant de l’equilibri físic i anímic: “De res, massa”.  El turisme en dosis moderades o no tan moderades però reconduït a nivells tolerables està bé, és un component de l’economia i permet viure i anar tirant. A més, la gent -no només quatre privilegiats- té dret a viatjar i a recórrer països, a visitar altres ciutats, a banyar-se, prendre el sol i divertir-se. La gran infraestructura turística ja establerta no pot ser revertida: ha de ser continguda, reconduïda, regulada i rendibilitzada. En el doble sentit de la noció de rendibilitat: econòmica, però també social.

Des del punt de vista de l’economia en el seu conjunt, és evident que el pes del turisme en el PIB (entre un 12 i un 18%) és excessiu. Sector de baixa productivitat i de salaris baixos, estacional i, com s’ha vist, vulnerable davant situacions de crisi. Generador de grans desigualtats, de distorsions serioses en l’estructura social. I un element de sobrecàrrega ecològica -com altres activitats lligades a una globalització desbocada- qüestionat i que probablement anirà a la baixa. Una baixa relativa, però que cal preveure.

I tanmateix, la mínima sensatesa o sentit de la realitat mou a reconèixer-ne també els avantatges i l’aportació al benestar col·lectiu. De cap manera s’ha de denigrar injustament aquesta branca d’activitat, que a més inclou moltes altres coses (congressos, turisme cultural, estades d’estudiants, fires, etc.). El turisme hauria de ser un complement, important, però una peça més, d’una economia més complexa i de més valor afegit. Això de què tant es parla, sí, productivitat, innovació, diversificació productiva, serveis avançats, digitalització... i que tothom voldria impulsar sense saber exactament com, tot i que alguns ja han posat l’ull en el programa d’ajuts europeus, que voldria incentivar-ho. Esperem que amb bon criteri, els controls i les regulacions públiques escaients. 

La retòrica a l’ús parla de canvi de model productiu. Se n’hauria de parlar molt més i seriosament, a fons. Emmanuel Macron ha invocat la necessitat de la reindustrialització i de la sobirania alimentària. La pandèmia ha posat al descobert dèficits massa clamorosos en sectors productius sensibles com el de material sanitari o el farmacològic. La pèrdua d’activitat agrària, amb la seqüela del despoblament rural, per la seua banda, és un desastre sense pal·liatius, però s’aborda malament. La qüestió rau en les condicions que imposa la indústria agroalimentària i en el funcionament del comerç majorista, i dels grans minoristes, que exploten de mala manera els llauradors, la pagesia, fins al punt que fa inviable viure del treball agrari amb dignitat, i impedeix la reproducció social al món rural. Una cosa similar està passant també en el sector pesquer.

Cap a mitjan anys cinquanta del segle passat un seguit de gelades i la plaga de la “tristesa” del taronger van fer comprendre que s’havia acabat l’època daurada de la taronja. Fou el punt de partida de la industrialització de moltes comarques valencianes. A la Plana de Castelló, per exemple, s’hi va implantar la industria de la ceràmica a gran escala. No fou cas únic. Hi hagué transvasament de capitals i d’iniciativa, de factor humà, de l’agricultura intensiva i exportadors vers les petites i mitjanes empreses industrials, algunes de les quals esdevindrien grans empreses. Tot i així, el cultiu de la taronja no va desaparèixer. Deixà de ser, això sí, font única d’ingressos de moltes economies familiars, hi hagué canvis varietals, adaptació a les condicions del mercat, substitució de conreus, i sobretot dedicació a temps parcial, alhora que es produïa també una certa concentració de les explotacions i l’abandonament d’unes altres. Un procés embullat i encara en curs, perquè hi ha zones on es pot contemplar una certa expansió del taronger, que continua sent un puntal de l’economia agrària valenciana. Però fa molt de temps que no és, ni de lluny, el que arribà a ser.

Passarà una cosa semblant amb el monocultiu del turisme? Els turistes tornaran, sí, però res tornarà a ser igual. Serà la crisi actual el senyal que s’imposa una reorientació de l’activitat, que convé explorar altres possibilitats d’inversió i dedicació professional, més prometedores?  Crec que és la gran incògnita d’aquest període. Construcció i turisme han estat el binomi tractor de l’economia valenciana al llarg de més de dues dècades. Sumat a l’infrafinançament crònic, el resultat el tenim a la vista. S’imposa un canvi de rumb. És el que apunten tots els economistes seriosos, les reflexions més ponderades, la convicció que s’estén en ambients diversos, començant per les instàncies decisòries en nivells de govern. Però aquestes coses són molt complexes, no es fan per decret. Ara bé, no hi ha dubte que un determinat estat d’opinió, el debat col·lectiu seriós, el diàleg social, podrien ajudar. La cridòria, les desqualificacions constants i la brutalització de la política amb epicentre a Madrid, abrusadora com el vent de Ponent, en canvi, això no ajudarà. Tot el contrari.