Una injustícia d'Estat

La Generalitat Valenciana “no vol dèficit asimètric, vol recursos”, va exclamar el conseller d'Hisenda, el socialista Vicent Soler, aquesta setmana en presentar una proposta perquè l'Estat compense amb ingressos extra les autonomies perjudicades pel sistema de finançament. Els comptes valencians, que ara encaren la seua elaboració per a l'exercici de 2021, són molt eloqüents. Parteixen amb un forat derivat del seu infrafinançament de més de 1.300 milions d'euros que augmentaran inevitablement un deute públic que ja supera els 48.000 milions (el 42% del PIB). La valenciana no és l'única comunitat deficientment finançada, encara que sí la pitjor. 

Es tracta d'un fet que ningú discuteix, però que no s'acaba de solucionar mitjançant una reforma del sistema de finançament autonòmic els grans trets de la qual fa temps que van posar els experts sobre la taula. Una reforma que els gabinets de Mariano Rajoy van tractar amb el mètode de la puntada a seguir i a què s'ha compromés reiteradament l'actual Govern, que no troba mai el moment de posar-la en marxa.

Com va reconéixer fa uns dies el ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, José Luis Ábalos, l'Executiu que presideix Pedro Sánchez està emplaçat a emprendre aqueixa reforma, entre altres coses, perquè ho va pactar explícitament amb Compromís en l'acord d'investidura. El mateix president i la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, han reiterat aqueixa voluntat. Però no arriba mai l'hora. Per això la coalició valencianista va arrancar la promesa que hi hauria un document sobre el qual començar a treballar a hores d'ara. Montero fins i tot va precisar que al novembre estaria disponible “un primer esquelet” d'aqueixa reforma. No obstant això, sembla que tampoc serà així.

I ni el Govern autonòmic del Pacte del Botànic, format pel PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podemos, ni la resta de forces polítiques valencianes estan en condicions d'assumir un nou exercici pressupostari en què siga necessari recórrer al Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) per a garantir la provisió dels serveis públics fonamentals. Menys encara quan cal fer front a la crisi derivada de l'actual pandèmia, amb l'horitzó expansiu i el reforç de la sanitat pública que seran ineludibles.

La paradoxa consisteix en què la Generalitat Valenciana és el govern autonòmic que lidera la recuperació de la inversió en polítiques socials després de les retallades patides en la crisi del 2008 al 2013. Des que van arribar les esquerres a les institucions valencianes, l'any 2015, ha augmentat en 1.656 milions d'euros, un 14,5%, la despesa autonòmica en sanitat, educació i serveis socials (res a veure amb els malbarataments de l'època triomfalista del PP). Un increment qualificat d'“espectacular” per l'Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, que ha recollit aqueixes dades en un informe recent.

Però només ha sigut possible acumulant deute perquè l'Administració autonòmica rep per cada valencià 203 euros menys que la mitjana amb l'actual sistema de finançament. És sens dubte un desequilibri inacceptable que eternitza la falta d'equitat.

En l'agenda dels temes d'Estat s'acumulen assumptes, des de la renovació bloquejada del Poder Judicial fins a la cerca d'una eixida per al conflicte a Catalunya, per no parlar de la ingent recuperació econòmica davant de la COVID-19. Ara mateix, un Govern central en minoria afronta la tasca d'articular una majoria per als seus primers Pressupostos Generals. No és poca cosa. Però com ja vaig advertir en un altre article, la reforma del finançament autonòmic és una urgència de salut pública perquè, si cal superar la crisi per la pandèmia, s'ha d'abordar la bretxa creixent entre les necessitats reals en sanitat i protecció social i els recursos públics destinats a això.

Parlem d'una urgència greu i, també, d'un problema d'Estat. “El principi constitucional de l'eficiència i l'equitat s'ha de plantejar, sobretot quan parlem d'administracions que es fan càrrec de les coses que afecten la vida quotidiana de les persones”, advertia el conseller Soler en anunciar que proposarà en el Consell de Política Fiscal i Financera aqueixes “transferències horitzontals d'anivellament”, que implicarien un moviment total de 4.220 milions i de les quals també se'n beneficiarien Madrid, Andalusia, Catalunya, Múrcia i Balears. “És una fórmula progressiva que ens acosta a la mitjana”, va afegir. En tot cas, una fórmula transitòria en la perspectiva que 2021 ha de ser, sí o sí, l'any de la reforma d'un sistema la vigència del qual va acabar el 2014.

És sabut que es poden cometre delictes, pecats i també injustícies en els quals no s'incorre per acció, sinó per omissió. Aquest últim cas és el de la reforma del sistema de finançament autonòmic, que porta un lustre caducat i estripa la igualtat de tracte dels ciutadans sobre la qual ha de basar-se la diversitat dels territoris i la cogovernança en un sistema d'orientació federal com el nostre. Una injustícia d'Estat que s'agreuja més i més amb la seua insuportable prolongació en el temps.