L’arròs, el cor de l’Albufera

Quan pensem en l’Albufera de València, ens ve al cap un mosaic d’aigua, camps verds i aus sobrevolant el cel. Però darrere d’este paisatge idíl·lic hi ha un element central que el fa possible: l’arròs. El cultiu arrosser no és només una activitat agrícola; és el fil conductor que connecta la natura, la cultura i la identitat valenciana. Sense arròs, l’Albufera seria un espai radicalment diferent, més pobre en biodiversitat i en vida.

L’arròs com a peça ecològica

Els arrossars actuen com a zones humides que complementen el funcionament del llac. Quan els camps s’inunden, es convertixen en un hàbitat fonamental per a centenars d’espècies d’aus, moltes d’elles migratòries. Totes elles troben en els arrossars aliment i refugi.

A més, el cultiu permet mantindre un flux d’aigua constant entre les séquies, els arrossars i la mateixa Albufera. Este moviment ajuda a renovar l’aigua i a mantindre l’equilibri natural de l’ecosistema.

Un altre factor clau és la perellonà, la inundació hivernal dels camps quan la collita ja s’ha acabat. Esta pràctica, que té un origen agrícola i també cinegètic, es convertix en un autèntic baló d’oxigen per a la biodiversitat: peixos, granotes i aus hi troben un ecosistema idoni per sobreviure en l’hivern, però açò dona per a altre article que farem quan siga l’hora.

Una cultura arrelada

L’arròs a l’Albufera no és només natura, és també cultura i gastronomia. La paella, símbol universal de la cuina valenciana, no s’entendria sense este cultiu. Però més enllà del plat, l’arròs ha marcat la vida de pobles sencers: Sueca, Cullera, Sollana, el Palmar o Albalat de la Ribera respiren arròs. Els llauradors arrossers han construït, al llarg de segles, una relació íntima amb el terreny, modelant un paisatge únic al Mediterrani.

Els problemes que amenacen l’ecosistema

El futur de l’arròs i de l’Albufera està en risc per diverses pressions actuals:

1. Piricularia: este fong, que ataca les varietats tradicionals, està provocant en les últimes campanyes una reducció important de la producció i posa en perill la viabilitat del cultiu si no apareixen alternatives, en especial enguany, on la producció s’ha vist reduïda considerablement.

2. Canvi climàtic global: les alteracions dels cicles naturals i les temperatures extremes posen en tensió l’equilibri ecològic del parc i dificulten el desenvolupament òptim de la planta.

3. Palla d’arròs: després de la sega, les restes vegetals són un repte de gestió. Hui en dia tenim en marxa diversos projectes de valorització que busquen transformar la palla en recursos útils —com energia, farratge o materials biodegradables—, una oportunitat que pot convertir un problema en una solució innovadora, però hui en dia, continua la dificultat de l’extracció de la palla del camp per les condicions de la terra a l'aiguamoll. Al no poder utilitzar maquinaria convencional, perquè es quedaria atrapada al fang, hem de trobar una manera possible de extraure-la per a utilitzar-la.

4. Rendibilitat econòmica: els preus baixos i la competència de les importacions dificulten que molts llauradors puguen mantindre este cultiu, clau per a la pervivència de l’Albufera. En açò juga l’etiquetatge fraudulent als paquets, en els que dos empreses arrelades a València, aprofiten la nostra simbologia tradicional per a enganyar conscientment al consumidor.

El perill de perdre l’arròs

Si els arrossars desapareixen, l’Albufera patiria una transformació radical. El mosaic agrícola que ara actua com a pulmó ecològic es convertiria en terreny erm o urbanitzable. La biodiversitat es reduiria dràsticament, desapareixerien moltes aus que depenen d’este hàbitat i el llac quedaria encara més degradat.

Però la pèrdua seria també cultural i identitària. Sense arròs no hi ha paella, ni tradicions vinculades al cultiu. Es trencaria el vincle entre els pobles i el seu entorn, i l’Albufera correria el risc de convertir-se en un decorat sense vida, tornant als camps abandonats i sense eixe cicle d’aigua que dota a la llacuna per mig dels camps d’arròs.

Mirant cap al futur

El repte és majúscul, però també hi ha oportunitats. Cal un compromís institucional ferm que garantisca suficient aigua de qualitat per al cultiu i per al llac. És imprescindible invertir en depuradores o restaurar séquies, alhora de mantindre els filtres verds.

Alternatives a les matèries actives (els medicaments del cultiu) que ja estan agafant resistències i no poden controlar la malaltia més catastròfica que és el fong de la piricularia.

També és necessari continuar donant suport als projectes de valorització de la palla, fomentar la recerca en varietats adaptades i, sobretot, valorar socialment i econòmicament l’arròs. Protegir la DO Arròs de València, apostar pel producte de proximitat i fer entendre al consumidor que comprar arròs valencià és una manera de defensar un parc natural únic i un mode de vida.

Conclusió

L’Albufera és molt més que un llac; és un ecosistema viu que depèn directament de l’arròs. Davant les amenaces actuals, defensar el cultiu no és només un afer dels llauradors, sinó una responsabilitat compartida de tota la societat valenciana.

Salvar l’arròs és salvar la biodiversitat, la cultura i la identitat d’un poble. Sense arròs, l’Albufera es buida de vida. Amb ell, continuarà sent el pulmó i la postal del nostre territori