Per què el que pateixen Pablo Iglesias i Irene Montero no és un escarni sinó una cosa pitjor

Els escarnis, o 'escraches', són polèmics i gens recomanables com a accions de denúncia ciutadana contra figures de l'àmbit públic fetes davant dels seus domicilis particulars o en llocs públics amb els quals se les identifica. Mantindre les discrepàncies i les reivindicacions en l'esfera pública i preservar l'àmbit personal és fonamental, entre altres coses perquè una conquesta important de la modernitat és la llibertat individual que la vida urbana garanteix als ciutadans gràcies a l'anonimat i la privacitat. Però el que pateixen Pablo Iglesias i Irene Montero i la seua família és una altra cosa molt més alarmant i sinistra.

En 2017, quan elements de l'extrema dreta es van plantar de nit, megàfon en mà, amb caretes, banderes espanyoles i pancartes, a la porta del domicili de la vicepresidenta valenciana Mónica Oltra, ja ho vaig explicar. Feia pocs dies que els ultres havien agredit a participants en una manifestació del Dia del País Valencià, i vaig assegurar llavors que el que havia patit la dirigent de Compromís no era un escarni sinó una cosa pitjor. Perquè no havia tingut a la porta de casa la protesta d'un col·lectiu indignat per alguna decisió del seu govern, sinó una torba emmascarada que no protestava per res concret sinó que l'assenyalava i amenaçava en nom de la “unitat d'Espanya” per ser el que és, dona, demòcrata, d'esquerres i valencianista.

Que elements de l'extrema dreta porten mesos insultant de forma organitzada Iglesias i Montero davant la seua casa, i aquest mes d'agost també els amenacen en un retir de vacances que s'han vist en el tràngol d'abandonar per la seua seguretat, no té res a veure amb els escarnis. No hi ha cap protesta específica o manifestació de discrepància legítima en aqueix assetjament permanent. Es tracta d'una persecució, d'una cacera, per ser el que són, per ser d'esquerres, per formar part d'un Govern que els seus assetjadors detesten, per representar a un sector del país, per existir. Si no és una manifestació d'odi ideològic, ja m'explicaran què és.

I resulta d'allò més escandalosa l'actitud condescendent, quan no justificativa, de bona part de la classe política i els mitjans de comunicació davant una pràctica que dura ja molts mesos. Com en el seu moment van justificar els escarnis de la PAH contra els desnonaments i unes certes accions estudiantils de boicot a la universitat, el vicepresident i la ministra no es poden queixar, vénen a sostindre fins i tot alguns sectors de l'opinió pública el suposat compromís dels quals en defensa de les llibertats individuals s'ha convertit, per a aquest episodi en concret, en miserable parsimònia o culpable passivitat.

Vaig escriure el 2017 i reitere ací que res pot ser pitjor que “normalitzar” les partides de caça de l'extrema dreta contra els demòcrates com un escarni, per polèmica que resulte aqueixa forma de protesta. El feixisme és ací i és vital no confondre els qui defensen mes o menys encertadament un punt de vista amb els totalitaris que volen acabar amb els “altres”, que volen callar-los a qualsevol preu, siguen aquests negres, jueus, “moros”, rojos, “maricons”, feministes, catalanistes, comunistes o de Podem.

Fa només tres anys, i sembla més temps, que aquell crit de “¡A por ellos!” va alçar en peus l'extremisme nacionalista espanyol com a reacció a la molt desafortunada operació de ruptura de l'independentisme a Catalunya. De l'armari de la història es van rescatar consignes que feien olor de falangisme, de prepotència autoritària, de franquisme, i les va assumir la dreta parlamentària i una part de l'esquerra com a expressions legítimes, o comprensibles, del malestar de la societat. Els valencians sabem molt bé com funciona això perquè vam viure, en una llarga i polèmica Transició, l'agressivitat de carrer i mediàtica d'una ultradreta el fonament mobilitzador de la qual era la suposada existència entre nosaltres de “traïdors” als símbols d'identitat.

Fa només tres anys, l'entrada de l'extrema dreta al Congrés i els parlaments autonòmics, als ajuntaments i diputacions, era només una possibilitat preocupant. Avui és una realitat lamentable. S'ha “institucionalitzat” amb això molta de la parafernàlia ideològica de rebuig i exclusió dels ultres, convertits de la nit al matí en la seua encarnació neofranquista en agents potencialment vàlids per a unes determinades versions de la governabilitat. Encara que això no haguera ocorregut, però així amb més raó per a no fer més passos endarrere, caldria esperar contra el feixisme una resposta democràtica menys vergonyosa i sectària, de més talla moral, en aquells que es proclamen guardians de la llibertat.