Per què el que ha patit Mónica Oltra no és un escarni sinó una cosa pitjor
No, el que ha patit Mónica Oltra no és un escarni. Sembla mentida que calga explicar-ho. La vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i dirigent de Compromís no ha tingut a la porta de casa la nit d’aquest dimecres membres d’un col·lectiu indignat per alguna de les seues decisions de govern, un tipus d’acció ja per si rebutjable, perquè cal tractar de mantenir en l’esfera pública els conflictes i no portar-los mai a l’àmbit privat.
El que ha tingut Oltra a la porta de casa és un grup emmascarat de nazis que no protestaven per res concret, sinó que l’assenyalaven i l’amenaçaven per ser el que és, dona, demòcrata, d’esquerres i valencianista. Ho han fet amb la lògica bàrbara del feixisme, embolcallats en l’onada de nacionalisme espanyol que ha alçat el gravíssim conflicte a Catalunya i encoratjats per l’abusiva retòrica de la dreta valenciana en estigmatitzar els adversaris com a “aliats” o “marques blanques” de l’independentisme català.
Han anat per Mónica Oltra perquè és ‘jueva’, en el sentit metafòric del que això ha significat en la història. La seua condició de símbol d’un sector de l’esquerra valencianista és el que ha estat atacat. Fa igual que s’haja pronunciat públicament pel diàleg i que haja demanat al president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, com va fer també Ada Colau, que no declarara la independència. La cosa no va per ací, sinó per continuar la cacera de dissidents que va començar amb allò de “a por ellos” i va tenir un moment greu en les agressions ultres contra la manifestació del 9 d’Octubre a València.
El nacionalisme espanyol, tan irresponsablement encoratjat per sectors impensables de la política, la intel·lectualitat i els mitjans de comunicació com a resposta al rupturisme independentista català, té un sinistre fons d’armari que fa olor de falangisme, de dictadura, de franquisme i d’autoritarisme. Res no pot ser pitjor que “normalitzar” les partides de caça de l’extrema dreta contra els demòcrates com un escarni, per polèmica que resulte aqueixa mena de protesta. El feixisme està ací i és fonamental no confondre els que defenen un punt de vista amb els totalitaris que volen acabar amb els “altres”.
La permissivitat que s’arrossega al País Valencià des dels temps convulsos de la transició amb l’agressivitat d’ultradreta passa ara factura. Sembla que ho han entés la Fiscalia i el delegat del Govern a la Comunitat Valenciana, Juan Carlos Moragues, que quasi per primera vegada han obert una investigació i ha detingut més d’una dotzena de coneguts feixistes, respectivament.
La bèstia covada durant dècades ha detectat una oportunitat amb tanta bandera rojigualda i tanta duresa patriòtica al seu voltant. Alerta! En mitja Europa ja la tenen asseguda en els seus parlaments. Ací comença a eixir pels carrers. És bàsic entendre que entre un “escarni” i una “ràtzia” hi ha una diferència abismal. La diferència entre el feixisme i la llibertat.
