“Mi padre morirá en 48 horas”

Per a ser exactes la frase va ser “mi padre no superará las 48 horas aunque está en manos de Dios”... i els periodistes que omplien la sala van acabar aplaudint. Era la primera vegada que es feia l’anunci així d’un òbit, era una espècie de “mort preventiva” la que divendres va escenificar Adolfo Suárez Illana, el fill d’Adolfo Suárez, quan va informar que el seu pare, després d’onze anys d’Alzheimer, s’estava morint.

Va encertar de ple. Suárez, el president de la Transició del franquisme a la democràcia, va faltar dos dies després de l’anunci. Dos dies que van servir per preparar-ho tot i convertir la mort de Suárez en un esdeveniment nacional de primeríssima magnitud que va eclipsar qualsevol altra informació, noticia o fet. Es va disposar de dos dies per preparar els actes d’homenatge i totes les imatges d’arxiu del personatge (les millors i més presentables). Es van preparar els mitjans de comunicació com un sol home, els recordatoris, el disseny de les biografies. Tot. En definitiva, dos dies per preparar als ciutadans perquè estigueren atents al que anava a passar: una cosa molt grossa, un fet històric (adjectiu recurrent). En realitat es va preparar el mite de Suárez i, al remat, tot va quedar redó, com si es tractara d'un guió. Un poquet excessiu, pesat, un poquet “serà precís tot això”, però va quedar redó.

La mort d'Adolfo Suárez González, que només va ser president del Govern poc més de quatre anys, va ser mediàticament molt llarga, molt treballada. El bombardeig al qual els grans mitjans van sotmetre a la ciutadania sobre la figura de Suárez va aconseguir fer de la notícia un fet dominant, una informació d’aquelles de les quals és impossible escapar i que es converteixen en un tema de conversa obligada entre els ciutadans. Va ser com la final d’un Mundial, o un gran atemptat, o un gran accident, o el desenllaç d'un serial o de “Gran Hermano”... però trucat. Els grans mitjans, amb la col·laboració de la família Suárez i de les més altes instàncies polítiques de l’Estat van decidir que la mort de l’expresident del Govern anava ser un fet absolut, amb una única idea força: havia mort l'home que va fer possible l’arribada de la democràcia a Espanya, l’home que (molt important) va fer realitat el projecte democratitzador el rei Joan Carles. Tot eren paraules grandiloqüents, elogis. Tot immensament bo perquè la democràcia espanyola era immensament bona. I la gent va comprar el producte; perquè la gent sempre compra allò que li vénen els grans mitjans; perquè en temes de comunicació, l’oferta genera la demanda.

La mort de Suárez va ser el gran tema del cap de setmana, l’únic tema. Davant l’estat “comatós” de la monarquia, davant el desprestigi de la classe política, davant el dubte cada vegada més generalitzat sobre la “perfecta Transició” viscuda, la figura mitificada de Suárez apareixia com un recordatori dels esforços fets per tindre el que tenim, com la prova que, amb algunes imperfeccions que amb bona voluntat es poden superar, vivim en un gran projecte social i polític. En resum: Suárez amb la seua mort i com es va gestionar, com si es tractara del Cid, va fer l’últim gran servei a la monarquia, a l’actual sistema polític espanyol que fa aigües per totes bandes. Altra cosa és que el servei, tal com està de farta la gent, puga servir per a molt.

Els grans mitjans van donar quasi una setmana de “matraka” amb les bondats de Suárez, obviant les moltes ombres que adornen la seua biografia, van aprofitar per oferir una imatge d’instauració democràtica com una espècie de regal generós del mateix poder franquista i els seus hereus. Cap referència al fet que la democràcia no es va inventar en les eleccions 1977, que els franquistes reconvertits a demòcrates tancaven amb aquelles eleccions el parèntesi dictatorial que ells (o els seus pares, polítics) havien obert 40 anys abans quan es van carregar una democràcia, la de la II República. En la mort de Suárez es va passar per alt el paper de l’esquerra en la recuperació de la democràcia, el pes del carrer, de les manifestacions, de l’organització popular de base que en els barris va esclatar després de la mort de Franco. Una esquerra social que, amb el pas dels anys es va anar desmobilitzant, però que ara recupera força.

La mentida sobre el miracle democràtic espanyol fet realitat per obra i gràcia de “Sant Suárez” es va posar de manifest el mateix cap de setmana passat, amb Suárez encara de cos present. Una gran manifestació en Madrid que protestava contra la injustícia que la crisi econòmica l’estiguen pagant els que menys culpa tenen en ella, les classes populars, va acabar amb violentíssimes càrregues policials. Unes càrregues que van ser utilitzades per desviar absolutament el focus informatiu de les demandes dels manifestants. Aquesta faena de distracció també va ser obra dels grans mitjans. Els mateixos mitjans que van tindre cinc dies col·locat a Suárez en un altar, van amagar les protestes darrere dels incidents. La manifestació de Madrid del 22M va ser la prova de la falsa “escenificació Suárez”. Si la democràcia de la qual disposem fora tan bona com ens estan dient, ni seria tan injusta com per tindre a tants milions de persones a les portes de la misèria, ni els grans mitjans de comunicació treballarien al dictat del poder, ni la policia reprimiria com va reprimir dissabte passat.