El PP guanyarà en 2015

Els valencians som més autodestructius que meninfots, si hem de fer cas de tot l’esperpent que estem (re)vivint. Diu el síndic popular de les Corts Valencianes que el món de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no és el món on viu ell, situant-se d’aquesta forma tan poc subtil a la banda dels analfabets per voluntat, dels ignorants per decisió pròpia. I a mi això no em fa ni gràcia, ni n’extrec cap lectura positiva, si n’exceptuem la confirmació dels números que diuen que ballen a les enquestes, percentatges implacables que els han empentat fins el precipici de l’anticatalanisme. Que Jorge Bellver –potser el síndic més limitat en oratòria i discurs que mai ha xafat les Corts Valencianes- se situe al costat de la desraó i del pensament màgic en qüestions lingüístiques s’ha comparat amb la possibilitat de la no acceptació de la llei de la gravetat: tant si és vol com si no, la poma (i Díaz Alperi) cauran a terra. I tot i que no és exactament el mateix –essent la llengua i el seu estudi una matèria mal·leable molt distinta de les forces que determinen el món físic- cal preguntar-se si els diputats defensen la llibertat de vot per tal d’acceptar o no la realitat que ens envolta. Pujarà Rafael Maluenda a un Delorean per a visitar als ibers, es teletransportarà Rita Barberà a la tenda de Vuitton als Champs Élysées, farà algun dia Alberto Fabra la fotosíntesi i li donarà ús a eixa laringe que no li permet parlar en valencià?

La qüestió, de qualsevol forma, no és burlar-se del posicionament dels populars, sinó examinar què dimonis fem la resta per a canviar-ho. Lamentablement, el pentagrama que marca el tempo de l’oposició és d’una monotonia feridorament previsible, i no falten articles d’opinió que, en essència, tan sols diuen una cosa: els votants del PP són imbècils. Una cosa és acusar d’analfabetisme funcional a aquells qui l’exhibeixen amb impúdic orgull i, a més, són els nostres representants: tenim el deure de denunciar-ho i no acceptar els seus xantatges i poca preparació intel·lectual. Una altra, ben distinta, és qualificar tots aquells qui van confiar al Partit Popular com a còmplices, com a co-responsables, assumint que ho sabien tot des del principi i votaren a consciència, o que senzillament no en sabien res. Què còmode i què fàcil és espolsar-se la responsabilitat a colp de teclat! Si no sabien res, potser l’oposició podria haver fet més per mostrar una realitat que, en això estic d’acord, no era evident. Si el sòl és dur però baix hi ha petroli, no deixes de perforar: canvies la broca i et deixes els braços, però has d’arribar al combustible, car si no se’t pararà el negoci. I parada ha estat l’oposició massa temps, felicitant-se en racons obscurs i generant tota una indústria de lloances de consum propi.

Servisca com a exemple i símptoma una anècdota viscuda fa uns dies en primera persona, durant la presentació del molt recomanable llibre de Sergi Castillo “Tierra de Saqueo” a una llibreria valenciana i que comptà amb la participació d’Ignacio Blanco. Un home d’uns seixanta anys féu una sèrie de reflexions –més que preguntes, que era allò que es demanava, tota una costum en aquestos esdeveniments político-culturals– al voltant de per què havia guanyat la dreta al nostre país, si tots sabíem què estava passant i que ens furtaven a mans plenes. I jo em vaig quedar bocabadat: de veres ho sabíem? Els valencians progres –especialment els urbanites- sempre ens hem mogut en guetos, i qui ho negue s’enganya. Ho sabíem, segur? Potser sí, però ni així, perquè el llibre de Castillo descobreix i presenta la panoràmica d’una teranyina tan sols s’intuïa, i és per això que ell parla de cleptocràcia. Potser ens juntàvem quatre amics i dèiem “què corruptes, estos del pepè”, potser eixíem a cridar contra els PAI’s i la visita del Papa i fèiem vídeos i érem cinquanta o cent mil, i allà ens quedàvem. Però quan eixíem de l’entorn ens trobàvem un ert devastat pel miratge de l’èxit econòmic i dels mapes amb el nom de València serigrafiat en or. Allà fóra tenien una escorça impermeable dins la qual no existia Gürtel, ni Brugal, ni Emarsa, ni el balafiament sistemàtic dels diners. Hi havia gent que era còmplice i bescanviava vots per beneficis directes o expectatives de progrés personal. Però altres, la majoria –una feridora i aclaparadora majoria- o no en sabien, o no en volien saber, o votaven falses promeses de les quals no eren responsables, o senzillament avantposaven altres criteris a l’hora de decidir el sentit del vot, una explicació que encara ningú s’ha plantejat acceptar. Per què no ens votaven a nosaltres, que érem purs i immaculats i teníem la veritat absoluta? Ai!

Quan finalitzà, aquell home li féu una pregunta a Castillo que em deixà gelat: “Per què has escrit el llibre en la llengua del PP?”. I, sense saber-ho, es donà a sí mateix la resposta final de per què la dreta ha arrasat durant més de divuit anys a totes les eleccions que s’han celebrat al País Valencià