El terrorisme és vulgar, de pobres

Pràcticament a la mateixa hora de l'atemptat del Museu del Bard de Tunis, jo estava al Museu d'Art Contemporani Mohammed VI de Rabat. Un viatge familiar, un grup d'amics. També hi era la meva filla, que té nou anys. A Tunis han mort vint-i-una persones i, òbviament, no puc deixar de pensar que, museu per museu, tot haguera pogut passar en aquell que nosaltres estàvem. Els morts hagueren estat uns altres, potser nosaltres. Amb la violència embogida, amb les injustícies desbocades, li pot tocar a qualsevol, encara que no sapiguem que portem butlleta.

Tampoc sabien que la portaven els milers, i milers, i milers, i milers d'homes i dones que han mort a l'Iraq des que Bush, Aznar i Blair van encetar aquella guerra injusta i il·legal contra Saddam Hussein ara fa 12 anys. Va ser justament el 20 de març de 2003. Hi ha càlculs que parlen de més d'un milió de morts. Desenes de milers han sigut xiquets i xiquetes, moltíssims de nou anys, com els que ara té la meva filla.

Quan fa unes setmanes, el PP aprovava aquella miserable cadena perpètua revisable, pensava que l'únic espanyol que la podria merèixer seria José Maria Aznar per haver ajudat a desencadenar aquesta massacre a l'Iraq. I, ja posats, el dret a la revisió el podríem deixar al poble iraquià.

Ens van dir que hi havia unes armes de destrucció massiva que mai van existir. Aquella excusa era, en realitat, una mentida a mitges: les armes de destrucció massiva eren ells mateixos. La foto de les Açores no era la de tres estadistes, eren tres criminals de guerra, que és com s'anomena als assassins covards que disposen de soldats i que estan disposats a matar i matar sense córrer cap mena de risc. Ens van dir que es tractava de pacificar la zona, d'acabar amb el terrorisme, i el que van fer va ser pegar-li una coça a un immens vesper i arrasar mig continent.

El seu Orient Mitjà pacificat són un grapat de països desestabilitzats, un fanatisme religiós que avança sense cap tipus de contenció, més terroristes, majors facilitats de reclutament, ni una sola millora en els els processos de democratització, infraestructures vitals destruïdes, una ciutadania (sobretot les dones) que ha tornat als drets i a les llibertats del feudalisme, vides que no valen ni el que val el tros de metralla que els vola el cervell... Dotze anys després de l'inici d'aquella guerra hem d'assistir a com es degollen homes, dones i xiquets davant les càmeres de televisió un dia darrere un altre. El que estava bé ara està malament, i el que estava malament està molt pitjor. L'única cosa que ha millorat són els comptes corrents dels tres causants del desastre.

Com si fórem imbècils, damunt, hem d'aguantar un ministre com Margallo o un president com Rajoy, amb cara de molt afectats, condemnant el múltiple assassinat de Tunis. I no els podem dir hipòcrites. Si ho fem, ens contesten que som demagogs o amics dels terroristes. Ells, que, en el seu dia, contra la legalitat internacional i contra el clam unànime dels carrers de tot el món, van votar a favor de la guerra d'Iraq. Doncs no només els dic hipòcrites sinó que els maleisc.

Diuen estar contra el terrorisme, però tot és un joc de paraules brut. Pot estar contra el terrorisme qui vota a favor de la mort d'innocents? On està la diferència? En què nosaltres, els occidentals, Bush o Aznar, decidim que bombardejar Bagdad i matar un milió de civils es diu guerra en lloc de terrorisme? Això és trampa. Els vint-i-un primers morts dels atacs aliats contra l'Iraq aquell 20 de març de 2003 valien el mateix que els vint-i-un morts de despús-ahir al Museu del Bard de Tunis. Segur que aquell dia d'ara fa dotze anys, només amb la primera bomba dels americans, van morir molts més de vint-i-una persones. És molt probable també que, entre elles, algun fora un xiquet de nou anys, com la meva filla, amb pares, amb avis, amb amics i amb tota una vida al davant que els vots de Rajoy o Margallo van ajudar a tallar. Si tingueren consciència, tanta mort els pesaria en ella, inclosa la mort del matrimoni català que ara ploren.