L’últim vol de Jack, l’avi antisistema que va viure 20 anys a la terminal de l’aeroport d’Alacant-Elx

Era l’alcalde de la terminal. Així era conegut Jack, un anglés que va refusar comprar-se una casa i que va decidir fer de l’aeroport d’Alacant-Elx la seua llar i, dels empleats, la seua família. I així va estar 18 anys fins que dissabte passat el seu cos va dir prou i va morir a l’edat de 75 anys. Aquesta història tan increïble podria recordar la pel·lícula de Tom Hanks, La terminal, si no fora perquè, a diferència del protagonista, Viktor Navorski, Jack Jacob no s’havia quedat atrapat en l’aeròdrom; simplement volia viure-hi.

Un antisistema. Així el defineix un dels seus amics més propers, Marcel Mecea, responsable de la botiga de golf pròxima a l’arc de seguretat. “Em va contar que no volia pagar impostos, ni llum ni aigua –afirma–, odiava els polítics”. Tenia una petita pensió fruit del seu treball en el sector petrolífer que el va portar del Canadà a Mèxic passant pels EUA. També, de tant en tant, feia classes particulars d’anglés en un racó d’un pub d’Alacant regentat per un conegut seu, assegura un treballador d’una companyia de lloguer de cotxes. Anava i venia amb autobús. “A vegades ens demanava usar el telèfon per a concertar les seues classes”, afig un altre company. Quan passava això, la supervisora li permetia deixar el carro ple de les seues pertinences en el despatx perquè el tinguera en un lloc segur.

Perquè entre tot el personal cuidaven Jack –alguns li facilitaven mantes, altres, una mica de menjar– i Jack cuidava de tot el personal. “A vegades m’ajudava de fer d’intèrpret amb els clients”, conta Ginés Ruiz, taxista. “Era la companyia de les nits, venia i ens informava dels retards dels vols i ens donava conversa”, comenta una altra empleada d’una de les nombroses empreses de lloguer de cotxes. “Ara sent un carro i pense que és ell. Se’l troba a faltar”, afirma emocionada la seua companya.

Jack s’havia fet al lloc, se sabia totes les tafaneries dels treballadors, fins i tot feia d’alcavot, i quan queia la nit es retirava a descansar en un dels bancs de la planta baixa pròxims al lavabo on el van trobat mort. El personal de seguretat també el recorda amb afecte. Una treballadora contractada des de fa 13 anys s’havia reincorporat a la faena dijous i es va assabentar per aquest periodista de la mort de l’inquilí tan peculiar de la terminal. “No em puc creure que ja no l’haja de veure més”, diu emocionada. Li preguntem per la política que segueixen amb les persones sense llar en l’aeroport. “Aquest espai és públic, si no fas res, no et fem res”, explica.

A més d’antisistema, Jack era conegut per ser un ferm seguidor del Barcelona. Se’l podia veure amb la seua poca alçada –metre seixanta-cinc–, escassos cabells blancs del clatell dels quals apuntava una tímida cueta i les seues xancles amb calcetins, passejant el seu carret mentre escoltava el futbol amb una antiga ràdio de piles apegada a l’orella. A vegades demanava a algun treballador que li deixara veure el resum del partit en un ordinador. I si perdia el Barça, “els madridistes el punxàvem, com havia de ser”, diu un altre empleat.

Però la seua passió pel futbol no estava renyida amb el seu bagatge cultural. “Era com una Viquipèdia humana, es podia parlar amb ell de tot”, diu entre riures Marcel. De geografia, política o història, amb una fixació especial per la II Guerra Mundial. Jack també era part de la història del mateix aeroport, el cinqué més important d’Espanya i que l’any passat va complir 50 anys des del primer vol. El 2011, com altres treballadors, aquest anglés nascut a Manchester també es va mudar de la vella a la nova i amplíssima terminal i dos anys després va ser testimoni del canvi de nom de l’aeròdrom, de l’Altet a Alacant-Elx.

Jack va morir de causes naturals, segons fonts de la Policia Nacional. Arrossegava problemes cardíacs i Marcel el va haver d’acostar tres vegades a l’hospital. El seu cadàver roman en el tanatori de la Siempreviva d’Alacant, mentre espera que a través d’Interpol es localitze la família. Tenia una exdona i es desconeix si un fill o una filla que fa anys va intentar emportar-se’l de tornada al seu país, però no va voler.

“Últimament se’l notava més apagat”, exposa una de les empleades d’un rent a car. “És que estava com més irascible”, afig. “Jo crec que era perquè odiava Nadal, es posava de mal humor i no volia parlar amb ningú”, comenta una altra treballadora de la mateixa companyia. “Ens ha deixat abans de les festes, i això que s’ha estalviat”.

Altres casos

Jack no era l’única persona que, per decisió pròpia o forçosa, s’havia quedat a viure en aquesta infraestructura. Fonts d’AENA estimen que actualment pot ser que hi haja cinc més persones en una situació similar i empleats consultats assenyalen que han notat un augment respecte als últims anys.

Està el cas del “portugués”, com era conegut, que després de passar sis mesos en l’aeroport, ara se’l pot veure pels carrers cèntrics d’Elx. També va ser molt sonat el del finlandés de 53 anys que va morir fa ara un any en precipitar-se pel buit d’una escala mecànica després de perdre l’equilibri en la terminal d’arribades.

En aqueix mateix espai es deixa veure en l’actualitat un home anglés –el nom del qual no vol revelar– que va ser deportat de Tailàndia arran d’una baralla amb un taxista. “Estic ací mig any i no sé què serà de mi, però tinc clar que preferisc dormir ací a una presó tailandesa, i a Anglaterra no m’espera ningú”, explica. Pròxim als seixanta anys, entre les seues pertinences destaca un matalafet que unfla cada nit, una tauleta gràfica amb auriculars i un pot de cervesa.