“Disculpa, quant pagues de lloguer?” Els joves responen a la pregunta viral que evidencia el seu calvari per a aconseguir casa

La pregunta se’ns cola en pantalla sense donar lloc al parpelleig: “Disculpa, quant pagues de lloguer?”. Es llança amb aquest to enèrgic i l’efecte accelerat propi d’aquests vídeos acuradament dissenyats per a atrapar la nostra atenció. El que segueix també enganxa: joves que responen a la intromissió en ple carrer i que, de bona gana, acaben ensenyant les seues cases. El format triomfa en xarxes sota l’acord tàcit de creadors i usuaris d’obviar l’artifici. Fent ús d’aquesta falsedat completament naturalitzada, influenciadors i immobiliàries en generen per sumar reproduccions i fer negoci, projectant un fenomen que poc té a veure amb l’experiència real de trobar pis. A la recerca de respostes més diverses a la famosa pregunta viral, hem eixit als carrers d’algunes de les ciutats espanyoles que més pateixen la inflació dels lloguers.

En xifres d’Eurostat, el 2021 el 64,5% dels joves entre 18 i 34 anys residents a Espanya encara no havien pogut independitzar-se de la seua llar d’origen. Els condicionants principals, apuntava en el seu Informe Anual del 2022 el Banc d’Espanya alertant de la situació de vulnerabilitat d’aquestes generacions, són els preus alts del lloguer i els salaris baixos.

A aquesta circumstància respon el cas de Sara Brox (31 anys), que treballa a Màlaga com a programadora en una multinacional. Malgrat que el seu salari està per damunt de la mitjana de la ciutat (guanya 1.500 euros nets al mes i la mitjana salarial de la capital frega els 1.300), no pot anar-se de casa dels pares i viure sola, com li agradaria, perquè es tracta d’una de les ciutats espanyoles amb més cost de vida i percentatge de pujada del preu dels lloguers en els últims anys (un 17%, només per darrere de València i Palma, en dades de l’INE).

“Pel 30% òptim que s’ha de dedicar al lloguer, és impossible trobar res. No hi ha res en condicions per menys de 600 euros per a una persona. I el que trobes entre 650 i 700 està en zones molt allunyades, en molt males condicions i sense moblar en molts casos”, diu Sara a elDiario.es. Com ella, sis de cada 10 joves entre 18 i 34 anys han intentat emancipar-se, però no han trobat habitatge d’acord amb el seu pressupost, calcula Fotocasa. Un problema d’emancipació tardana que, com recollia també Eurostat el 2021, situa Espanya a la cua de la UE: l’edat mitjana d’abandó del niu ací és de 29,8 anys davant dels 26,5 de mitjana europea.

“Hi ha hagut un canvi social, però sobretot hi ha hagut un canvi econòmic. A vegades parlem de com ens hem vist obligats a reconceptualitzar l’habitatge sense entendre que hi ha una altra sèrie de canvis que tenen a veure, per exemple, amb el mercat laboral”, diu la sociòloga Irene Lebrusán, especialitzada en estudis d’habitatge. “Tendim a idealitzar la situació de generacions anteriors, no és que ho tingueren tot molt fàcil, ni que isqueren al mercat laboral exempts d’una gran precarietat, però sí que és veritat que aquesta situació de precarietat no ocupava un temps tan llarg de la seua joventut com ocupa ara”.

“Quants diners necessite per a poder anar-me’n de casa?”, es planteja Sara Brox. “Me’n podria anar a compartir, però per a fer-ho amb gent que no conec, preferisc quedar-me amb els meus pares i, el dia que trobe casa i vaja més apurada de diners, tindre un matalaf de què anar fent”. En el primer trimestre del 2022, els lloguers van augmentar un 4,67%, i van expulsar del mercat la major part de la població jove d’Espanya. Així ho apunta l’últim Observatori de l’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya (CJE). Llogar un habitatge complet lliure suposava en el cas d’una persona jove assalariada (de 16 a 29 anys) un esforç del 85,1% del seu salari net; d’un 63,1% en persones entre 30 i 34 anys.

Els avanços laborals en aquesta última legislatura, amb una disminució de la temporalitat en els contractes que ha beneficiat principalment els joves o l’augment de l’SMI, han deixat un pòsit de millora. També han despuntat els efectes del límit al 2% de la pujada dels preus del lloguer, que han derivat en la Llei d’habitatge. Però els preus continuen pujant i el mercat immobiliari és el salvatge oest.

Càstings, depòsits impossibles i discriminació

Lydia, de 25 anys, treballa Sant Sebastià en una ONG en què cobra al voltant de 1.300 euros al mes, però ja no pot permetre’s viure a la ciutat. L’estiu passat, després de complir-se el seu contracte, l’arrendadora la va avisar que el pis que compartia passaria a ser un habitatge de lloguer vacacional. Amb una mitjana de preus de lloguer que arriba a 911,4 euros al mes a la ciutat basca —la xifra més alta d’Euskadi—, va haver de replantejar-se la seua situació vital. Es va mudar amb la seua parella a Errenteria, a uns 12 quilòmetres d’on treballen. “Ens vam veure en aquesta situació, perquè vam començar a buscar pisos per Sant Sebastià, però no podíem assumir els preus. A més, tots eren per a continuar compartint amb altres persones i hi havia fins i tot habitatges que no tenien permís d’habitabilitat. Vam haver d’anar-nos-en”.

“El parc d’habitatge de lloguer és molt menut per a la demanda que hi ha. Això ha fet que s’encarisquen molt els preus”, diu Irene Lebrusán, que incideix en la necessitat d’exposar altres sèries de condicionants més enllà del preu que també vulnerabilitzen els inquilins. “Hem de parlar més de la qualitat i l’habitabilitat d’aquests habitatges de lloguer [minipisos de 20 metres, locals recondicionats, habitatge en soterranis…]. I també de les tàctiques perverses i les pràctiques abusives que es donen a l’hora de llogar-les. S’ha establit una relació de poder entre els amos dels habitatges i les immobiliàries davant dels inquilins”.

Celia López, de 32 anys i resident a Sevilla –una altra de les ciutats amb una pujada del preu de lloguer per damunt de la mitjana espanyola, amb un 12,2% des del 2015, segons xifra l’INE–, recorda el procés per a llogar el seu pis compartit com “un malson”. Ella i les seues altres dues companyes ho van fer a través d’una coneguda immobiliària que opera a escala nacional el tracte del qual, diu, “va ser sempre hostil, com si haguérem de superar un càsting i estigueren perdonant-nos la vida per tindre’ns en compte”.

Durant el procés, les proves requerides per a demostrar solvència econòmica s’acumulaven: “Ens van demanar contractes de treball, nòmines dels últims sis mesos, moviments bancaris dels últims tres mesos, certificat bancari de no haver tingut mai deutes...”. També van fer “alguna cosa així com una entrevista amb els propietaris, després de la qual ens van dir que una altra companya i jo sí que els agradàvem, que la tercera no gaire, però que ens donarien una oportunitat. Amb aquestes paraules”, recorda Celia. “Finalment, com que la part proporcional de lloguer que havíem de pagar cadascuna respecte als nostres sous era més del 30% recomanat, ens van sol·licitar aval. En aquest cas ens va avalar ma mare, que era funcionària. No obstant això, a ella també li van sol·licitar contracte, nòmina i els últims tres mesos de moviments bancaris”. En total, abans de mudar-se van haver de pagar “un mes d’honoraris d’immobiliària, un altre mes de fiança (l’habitual) i dos mesos que van denominar ‘depòsit’ –cosa que no tenia cap justificació, ja que el pis estava sense moblar–, a més del mes corrent. És a dir, desemborsar cinc mensualitats per a començar. I també una assegurança”.

“L’excessiva sol·licitud d’avals de garanties suposa una primera barrera en l’accés al lloguer per a totes aquestes persones que no tenen una capacitat de demostrar uns avals”, diu Víctor Palomo, advocat i militant del Sindicat d’Inquilines de Madrid, des del qual s’organitzen col·lectivament per frenar aquests abusos immobiliaris i contra l’especulació de fons voltor. Aquests processos, conta a partir dels testimoniatges que comparteixen sovint en el sindicat, “minen la moral” de qui busca casa. “No ocorre ni una, ni dos, ni tres vegades, sinó que s’ha de fer fins a 14 o 15 vegades. El procés és molt desagradable i la gent el viu malament, com un impossible”.

Ni tan sols la Llei d’habitatge, considera l’advocat, ha posat límit a aquestes males pràctiques. “Són moltes les immobiliàries es neguen a complir la Llei d’habitatge, que es va modificar perquè els seus honoraris els hagueren de pagar els amos i no els inquilins. Però veiem que hi ha frau, es neguen a complir la Llei, ja que a penes tenen sanció; llevat del cas que els inquilins vulguen portar la immobiliària al jutjat, però els compensa arriscar-se”. Palomo assenyala també que unes altres de les formes de discriminació immobiliària que veuen sovint entre membres del sindicat són l’LGTBIfòbia i el racisme: “Trobem que la major part de població migrant té moltíssima més dificultat per a trobar pis”.

Qui pot triar el seu projecte de vida?

Mirant les eleccions d’aquest 23 de juliol, el CJE ha preguntat als joves a través de l’enquesta Trenca el vidre! sobre les prioritats que els agradaria que el pròxim govern abordara en matèria de joventut. L’elaboració d’una “política d’habitatge que garantisca emancipació i projecte vital” guanya per golejada amb un 74% dels vots, una prioritat que augmenta amb l’edat (els enquestats entre 26 i 30 anys la van votar en un 79%).

“És impossible fer la vida al 100%”, diu sobre aquest tema Sandra, de 28 anys, que viu i treballa en una agència de publicitat a València, la ciutat més castigada per la pujada dels lloguers de tota Espanya –un 18,1% en xifres de l’INE recopilades fins al 2021–. Comparteix pis amb dues persones més i paga 290 per una habitació amb un salari que frega els 1.600 euros. En el seu cas, són les condicions de l’habitatge i les renúncies que fa a altres possibles estils de vida les que fan forat. “La meua situació no és terrible, però compartisc pis amb persones que tenen més problemes per a arribar al final de mes”. En plena onada de calor, conta, nota l’ajust en la despesa energètica: “Només posem un aire condicionat, en el menjador” per tractar de refrescar-se sense que es dispare la factura en una ciutat que supera els 30 graus diàriament. Una altra limitació és l’espai: “Tinc una habitació amb un llit menut, un escriptori i un sol armari. Tinc moltes coses a casa dels meus pares i em toca anar-hi per fer el canvi”.

En altres casos, com el de Jordi, de 22 anys, entra en joc una situació que afecta bona part de la població treballadora jove: l'ocupació parcial no triada. A Múrcia, on viu, la taxa de parcialitat involuntària afecta a un 57% dels treballadors joves, segons la FAD Joventut. Pel seu treball a mitja jornada en una acadèmia d'anglès ingressa 420 euros i el seu lloguer ascendeix a 367 per una habitació en un pis compartit amb altres dos companys. Per a la resta de despeses més enllà de l'habitatge, compte a eldiario.es, recorre als seus pares.

Aquest “arrossegament de l'edat d'emancipació”, diu Antonio *Echaves, és la principal conseqüència del drama de l'habitatge per la seva capacitat per a “condicionar les formes de vida”. “Molta gent vol viure sola però no pot. Això és molt comú sobretot a les ciutats amb més zones tensionades, com Madrid o Barcelona. Fer-ho és impossible tret que tinguis un tros de sou. Per això es despleguen noves estratègies de convivència en l'habitatge. En el cens de 2021 ja s'aprecia l'assentament de moltes llars multipersonals, que no conformen una família. Són pisos d'estudiant que s'eternitzen”.

Parelles que dilaten o precipiten la decisió de viure juntes per l'estalvi, com ironitza aquesta vinyeta del compte satíric Reductress, especialista a prendre el pols social i convertir les misèries en riallada. Persones que sacrifiquen l'accés a oci i plans compartits per a, a canvi, guanyar intimitat i un espai –encara que molt petit– propi. I joves que ja no ho són tant i que s'emparen en la idea que almenys no estan solos per a continuar compartint habitatge amb una mica més d'alegria. Però a la pregunta (no tan viral) “si els lloguers no anessin tan cars i els salaris tan baixos t'hauries plantejat viure d'una altra forma?”, la resposta és gairebé sempre un “sí”. Com en el cas de *Míriam (24 anys, Palma), que té claríssim que deixaria el seu pis compartit amb altres quatre persones per a mudar-se amb la seva noia.

Amb informació de Laura Martínez (elDiario.es Comunitat Valenciana) i Marta Hernández Cano (elDiario.es Murcia)