Una nit amb els invisibles

“Hi ha diferents tipus de sensellarisme: una dona que conviu amb el seu maltractador també és una persona sense llar, igual que qui viu en un alberg o en un pis protegit”, explica un coordinador. “Aquesta nit treballarem amb els coneguts com a ‘sensesostres’, literalment”. Són les 20 hores del dijous 24 d’octubre. La tardor ha arribat tard a València, però els 15 graus del carrer obliguen a portar una bona jaqueta.

Desenes de persones ixen del metro de Marítim-Serrería amb bosses i motxilles. Dins porten aigua i entrepans. Una parella comenta alegre que s’hi ha apuntat molta gent. El pavelló del poliesportiu del Cabanyal-el Canyamelar acull 500 persones que reben les últimes indicacions. 14 entitats socials i l’Ajuntament de València han organitzat el primer cens de persones sense llar; un recorregut per tots els carrers de la ciutat per a elaborar un recompte aproximat de les persones que pernocten al carrer i en albergs.

L’acte institucional arranca passades les huit i dura prop de 15 minuts. Més de 800 persones s’han apuntat al voluntariat, però finalment en són 582 les que, després d’un període de formació, caminaran barri per barri fins a completar el recorregut. Fins aquesta nit, la regidoria de Serveis Socials que dirigeix Isabel Lozano estima que hi ha més de 800 persones en aquesta situació; 820 van ser ateses l’any passat i hi ha 232 places d’allotjament. Mai s’ha fet a la ciutat un cens d’aquestes característiques. Segons Lozano, l’activitat els permetrà tindre dades reals per posar a la disposició de les entitats socials els recursos.

Els voluntaris es divideixen en grups de sis persones, encapçalades per un líder; una persona amb experiència en l’atenció al carrer que coordinarà l’acció. Porten una carpeta amb un bolígraf, qüestionaris i un mapa del seu barri. La Policia Local i la Creu Roja han preparat un dispositiu per a la nit, tant per a acompanyar als voluntaris en algunes zones com per a estar alerta si troben algú que necessite assistència mèdica.

Són les 21 hores al passeig de l’Albereda. Compartim els entrepans de camí al nostre punt d’arrancada. Ens ha tocat una part de la Ciutadella i el carrer de Colom. L’equip el formen Marisa, que treballa a Casa Caritat, on cooperen també Ximo i Eva; Álvaro i Lucas, estudiants de Treball Social, aquest últim d’Erasmus des d’Alemanya, i Clarena, la cap d’equip, que fa un any que coopera amb l’ONG Bokatas València. Encara que tots tenen experiència en recursos assistencials, és l’única que ha treballat en l’acompanyament de persones sense llar.

21.15. Arranca la ruta en el pont de l’Exposició. Clarena ha explicat que és molt important acostar-s’hi a poc a poc, amb cura i empatia. “Si estan gitats o asseguts, és important acatxar-se, mirar des de la seua mateixa altura. Si no volen parlar, ho agraïm i ens retirem”. Les instruccions són molt clares: mai es molesta ningú, perquè és com si entrara un desconegut a ta casa.

21.22. En el pont de les Flors trobem la primera persona. El protocol diu que han d’acostar-s’hi només dos per no resultar intimidador. Mentre fan l’entrevista per al qüestionari, la resta comenten que és estrany que hi haja persones dormint damunt el pont, ja que és un lloc molt exposat. Com que tots tenen experiència, parlem de la problemàtica. S’alegren que hi participe tanta gent, perquè “no és un col·lectiu atractiu per a fer voluntariat. És més bonic anar-se’n a l’Àfrica amb els xiquets”. “Són els invisibles”, apunta Ximo, perquè “tots girem la cara i no els mirem” quan passem pel carrer. És incòmode afrontar-ho, assumeix la resta.

La primera persona que trobem és un home de mitjana edat que s’està al carrer “per elecció i per problemes econòmics”. Conta que vol viure al marge, que no li interessa la societat. Té un perfil molt culte, apunten les seues interlocutores. Recorrem durant prop d’una hora la plaça d’Amèrica i els carrers que porten a la Porta de la Mar i només observem una persona dormint. Com les instruccions són no molestar, en aquest cas s’emplena una fitxa d’observació.

Adverteixen que cal anar amb compte amb les fotografies, perquè les càmeres són intimidadores. Entre les instruccions per a respectar la intimitat de les persones, l’escassa il·luminació i la poca traça, captar imatges serà complicat.

A les 22.40, arranquem el recorregut al carrer de Colom. Hi trobem una persona dormint en un caixer. Els voluntaris comenten que no és habitual, perquè des de fa temps els tanquen. No vol parlar i continuem el recorregut. L’estudiant alemany comenta que a Colònia els estudis de Treball Social tenen prestigi i els treballadors espanyols estan molt demanats. Es busquen per l’experiència a Espanya, pel seu model d’atenció.

A les onze de la nit el carrer de Colom, un dels més concorreguts pels seus comerços, està semidesert. Els que han apurat les compres se’n van a casa, arriben els transportistes per descarregar els camions, passen els riders que porten el sopar a algun habitatge de qui ha decidit que té gana o poques ganes de cuinar i alguns erasmus es preparen per a començar la festa. En una de les zones més riques de la ciutat trobem dues persones entre cartons. Literalment.

Són les 22.50 i veiem dos homes que s’han construït una mena de barrera amb cartons que una botiga de roba ha tret al carrer. El primer rebutja parlar i el segon no entén el castellà, però porta els voluntaris cap al seu company perquè ho traduïsca. Aquest torna a rebutjar l’oferta i, de nou, s’acomiaden amablement i ens retirem, i emplenem el qüestionari d’observació.

Un d’ells ha rebutjat participar-hi, perquè diu que el cens no serveix per a res. El 2016 es va intentar per part d’unes quantes entitats una iniciativa similar, però no es van materialitzar els resultats. Mentre caminem pel carrer de Colom parlem dels prejudicis que té la població sobre persones sense llar. No n’hi ha un perfil definit, coincideixen tots, encara que el tret comú és de persones sense una xarxa familiar de suport. Uns altres, observa Álvaro, tenen alguna malaltia mental i són rebutjats pel seu entorn. “Quan treballes en això, veus que li pot passar a qualsevol”, apunta.

Parlem sobre el consum d’alcohol i drogues. “En un any d’acompanyament he vist tres persones que han consumit alcohol. Són una minoria”, explica Clarena, bandejant el mite. Eva i Ximo han treballat amb persones sense llar des de Casa Caritat, on han observat que molts han interioritzat el fet de viure al carrer i després els costa dutxar-se o posar-se roba nova. Marisa conta un cas contrari, que va conéixer un home que només volia endreçar-se per anar “presentable” a la seua entrevista de faena. També que hi ha persones amb faena i al carrer.

Recorrem els carrers que uneixen Colom i la Gran Via sense observar ningú. En el mercat de Colom veiem una persona asseguda en un banc amb unes quantes maletes. Respon a la inicial J i està un any sense habitatge, per motius tan complexos que prefereix no aclarir. Explica que l’han avisat d’una altra entitat que aquesta nit es faria el cens i respon amablement amb monosíl·labs al qüestionari. En acabar, Marisa li pregunta el nom. L’ha reconegut com a veí del barri. “Aquest home fa més de 20 anys que viu ací”, assenyala.

A les 23.52 acaba el recorregut. Es fa recompte dels qüestionaris físics i es revisen els registrats en línia. Es revisa també el mapa on s’han marcat les persones trobades. En total, quatre persones observades i dos qüestionaris dels que han volgut parlar. Clarena marxa cap al poliesportiu per trobar-se amb la resta dels coordinadors i reunir totes les dades. La resta, ens n’anem a casa. Els invisibles tornaran a passar la nit al ras.