Estat del malestar: polítiques públiques per a salvar una generació atrapada entre dues crisis

Una generació atrapada entre dues crisis no pot ser una generació perduda. Però tampoc ha de plantejar la batalla en termes de conflicte generacional, perquè està condemnada a perdre-la, piràmide poblacional en mà. Els nascuts entre el 1980 i els 2000 s’han fet adults a Espanya atrapats entre dues grans crisis econòmiques sense precedents; la gran crisi financera del 2008, els nivells de recuperació de la qual començaven a anticipar-se 12 anys després, i la crisi sanitària, econòmica i social que ha suposat la pandèmia de la COVID-19, les ferides de la qual encara no han començat a cicatritzar.

El grup de població jove, en què caben els que oscil·len entre 12 i 35 anys, ha afrontat decisions transcendentals per a la seua vida i el seu desenvolupament en un context d’incertesa i emergència constant, quasi perpètua. Quan els efectes de la crisi financera començaven a reduir-se i els nivells d’ocupació –que no de qualitat d’aquesta– començaven a recuperar-se, la pandèmia va trastocar la vida i l’economia. El resultat, segons descriuen els joves a viva veu o mitjançant enquestes i observatoris, és un increment dels nivells d’estrés, ansietat, tristor i apatia, i arriba a un augment de les tendències suïcides; un pessimisme creixent que és el caldo de cultiu idoni per a un “estat del malestar”.

El paper de les administracions i les polítiques públiques per a evitar llançar a l’abisme una generació –el futur mateix del país– va centrar aquesta setmana un debat entre la vicepresidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, el catedràtic de geografia humana de la Universitat de València Joan Romero i el politòleg Pablo Simón, organitzat per l’espai juvenil d’Iniciativa del País Valencià-Compromís. Salut mental, mercat laboral, dificultat en l’accés a l’habitatge, criminalització i estigma durant la pandèmia van ser els eixos més subratllats pels joves entrevistats i pels analistes, amb l’ecologisme i el feminisme com a moviments de futur; una mena de salvació que “impugna el sistema capitalista”.

En paraules de Simón, suposa un error considerar les polítiques i els problemes de la joventut com un compartiment estanc i no com a assumptes de rellevància per al present i el futur de l’Estat: “Impugne la idea de generació perduda; un país que no dona oportunitats als seus joves és un país perdut. Les polítiques de joventut parlen del model de benestar en conjunt”. Els experts coincideixen que la precarització i l’empobriment no són problemes nous en les societats occidentals i la pandèmia ha posat de manifest dèficits estructurals. Romero subratlla que ja el 2005 alguns autors –ell mateix– apuntaven que “els perdedors de la globalització eren les societats democràtiques occidentals” i recorda els treballs de Guy Standing (El precariado: una nueva clase social, editat a Espanya el 2012) o els d’Enzo Traverso (Melancolía de izquierda: después de las utopías, el 2019), que apunten una ruptura generacional, fins i tot democràtica. “Alerta amb la sensació d’humiliació: no sabem cap on evolucionaran”, adverteix el catedràtic. “No hi ha un relat que cohesione, perquè no hi ha vinculació amb el passat. Sense res que els unisca al passat, els joves poden mirar el futur de diferents maneres”. Romero es mostra preocupat perquè l’extrema dreta siga una opció cool entre part de la joventut a Europa.

“La gestió tan perversa de la crisi del 2008 a qui més va castigar va ser la gent jove. L’empobriment, fins llavors, se centrava en capes de gent més major; això la gestió ho altera, bolca l’empobriment i la desesperança cap a la gent més jove”, denunciava la vicepresidenta i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives. “No pot ser que la gent jove, que és la que té energia, preparació, espenta, perda l’esperança de tindre un projecte de vida independent”, afegia Oltra.

Fer-se adult en un context precari deixa una empremta complicada de percebre. “Hi ha un efecte generació; el que et passa quan ets jove et deixa una marca per a tota la vida; una cicatriu que és molt complicat revertir”, apuntava Simón, i assenyalava que “un jove que entra hui en el mercat de treball tindrà un 8% menys d’ingressos que un que hi va entrar el 2007”, dada que corrobora una apreciació que planeja en l’ambient: la generació que hui és jove tindrà menys ingressos que l’anterior. I una altra més: l’ascensor social no existeix. “És un muntacàrregues”, descrivia Simón; “a tot estirar, són les escales de servei”, on es puja un escaló, afegia Romero. El mèrit és una estafa, una estafa, una tirania, com escriu Michael Sandel en La tiranía del mérito (2020) i rescata el professor en les seues intervencions.

Les condicions de vida precàries sumades a les restriccions de la pandèmia i el cessament imperatiu de la socialització són un còctel Molotov per a la salut mental dels joves. Les conseqüències de l’educació telemàtica, les restriccions de mobilitat nocturna i l’absència de contacte en etapes de desenvolupament o de presa important de decisions –especialment les que afecten els estudis i a la vida laboral– encara tardaran a aflorar, però les previsions dels experts en salut mental apunten que les marques d’una quarantena perduren anys després. De fet, els experts que assessoren el president de la Generalitat Valenciana observen una correlació entre la reducció de les restriccions i dels nivells de tristor, estrés o soledat en l’avaluació de les últimes setmanes. El treball prioritari és reforçar la xarxa pública i treballar amb l’estigma. El Consell, seguint les recomanacions, ha reforçat la xarxa de salut mental en atenció primària i ha començat a incorporar psicòlegs en la Xarxa Jove, explicava Oltra. “Hem de tindre un sistema potent d’atenció a la salut mental públic i desestigmatitzar els problemes de salut mental; ningú el culpen per tindre un refredat, però sí per una depressió”, va apuntar.

Per reparar les cicatrius, el professor Romero apunta “la política de les coses concretes” i urgeix les esquerres a reconnectar amb la població més jove a través de mesures tangibles. Superada la pandèmia, exposa, queden tres murs per derruir: formació, ocupació i habitatge, “una emergència generacional que ho bloqueja tot”. El mercat de treball és obertament disfuncional des dels anys 80, llastrat per les reformes laborals successives que, segons Simón, sempre deixen en els marges els grups més vulnerables: dones, joves, migrants i majors de 50. Espanya encapçala els rànquings de temporalitat no volguda i compta amb paranys legals per desprotegir els treballadors joves: contractes de pràctiques, beques de formació o la figura del fals autònom. Així doncs, la suma d’un mercat laboral en precarització ascendent i l’augment dels preus del lloguer fan que emancipar-se siga una utopia per als joves de classe mitjana i baixa. Abans de la crisi de la COVID-19, només 2 de cada 10 joves valencians podien emancipar-se.

La política d’habitatge és un assumpte que centra l’atenció del catedràtic en els seus últims treballs, que constaten que “en els últims anys s’ha construït menys habitatge públic que mai”, amb una caiguda intensa des del 2013, a la qual se suma l’habitatge públic que passa a ser privat i l’habitatge privat que en canvia d’ús al turístic i no al que se li reconeix en la Constitució. “Des del 2008 no ha parat de retrocedir l’emancipació”, afegia Simón, i recordava que Espanya ha passat d’una bambolla immobiliària a una bambolla de lloguer, i advocava per blindar els habitatges públics en règim de lloguer i impedir-ne la comercialització.

Com va fer en la comissió de reconstrucció de les Corts Valencianes, el catedràtic de geografia humana defensa la necessitat d’una llei d’habitatge que vaja més enllà de la regulació dels preus del lloguer i apunta com a política estructural la compra pública de sòl per a garantir la demanda. La Llei de funció social de l’habitatge, primera a emanar del Govern del Pacte del Botànic, va ser recorreguda pel Govern de Rajoy al Tribunal Constitucional per les sancions a entitats bancàries que acumulen habitatges buits. Així doncs, malgrat que el context actual difereix de l’última crisi en la retòrica neokeynesiana, la vicepresidenta i dirigent de Compromís reclama al Govern central “desmuntar l’arquitectura austericida que fins i tot no s’ha desmuntat, que continua en la Constitució; desmuntar el dogma neoliberal que es va generar en la crisi del 2008” perquè les autonomies puguen exercir l’autogovern i les polítiques de proximitat. “Cal que el Govern més progressista de la història es pose les piles per regular el que el PP va desregular; l’habitatge no és un bé d’especulació, és un dret”, insistia Oltra.

Les ideologies moviment

Una altra de les fal·làcies que s’han promulgat en els últims anys és que als joves no els interessa la política, una afirmació que desmunten els estudis. Segons l’Observatori de Joventut valencià presentat el 28 d’abril, els joves estan implicats en política, però desconfien del sistema parlamentari i dels partits. Una desconfiança similar a la dels adults, subratllava el politòleg. En l’Observatori s’apunta que els temes que preocupen més la població jove valenciana tenen vinculació amb la política: educació, accés al mercat de treball, desigualtats –des de les econòmiques fins a les de gènere, incloent-hi les migracions–, canvi climàtic, habitatge i seguretat.

D’aquests assumptes, dos han adquirit rellevància en l’última dècada: la lluita contra el canvi climàtic i la lluita per la igualtat, amb el feminisme com a bandera, que s’ha vist reflectit en manifestacions massives des del 8M fins a les concentracions de Fridays for Future, amb una participació important de població jove en ambdues. Els partits amb més suport entre la joventut a Europa, el mainstream, són o ultradreta o verds, blocs antagònics que es mouen cap a pols oposats.

Per parlar del futur immediat, Romero va recuperar Traverso: vivim una sensació de final d’època en què el malestar social pot esdevindre en revolucions o moviments. O, més concretament, en el clima de ruptura, de deslligar-se del passat, “l’horitzó emancipador porta la ultradreta i els verds”, tots dos plantejats com a resposta davant la por del futur. El feminisme i l’ecologisme són moviments que plantegen un futur just, que “impugnen” el sistema capitalista; la resta, esclats i revoltes, assenyalava el catedràtic. Però, perquè funcionen, per inclinar-se d’una banda i no de l’altra, les esquerres tenen el deure de connectar-les. “El vell món es mor, el nou tarda a aparéixer i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”, va escriure Gramsci.