Salvar al president Puig
Va jugar una mala carta, la de Susana Díaz, i ara es veu abocat a una situació complicada. Si Ximo Puig fóra només el secretari general del PSPV-PSOE estaria, en aquests moments, a punt d'acomdiar-se del càrrec en el pròxim congrés del PSPV-PSOE. Però és també president de la Generalitat Valenciana, i això canvia bastant les coses.
Per quina raó no ha actuat en aquestes primàries com ho va fer el 2014, quan es va mantenir oficialment al marge de la contesa, encara que era sabut que recolzava llavors a Pedro Sánchez enfront d'Eduardo Madina i José Antonio Pérez Tapias? Què ha portat a Puig a involucrar-se tan explícitament amb la candidata derrotada en les primàries socialistes i a quedar tan en evidència?
Puig ha actuat més en clau de secretari general que de president i, a més, ha quedat en una estrepitosa minoria. La seua opció, Susana Díaz, ha recollit menys de la meitat de vots de socialistes valencians (4.274) que el triumfador de les primàries, el retornat Pedro Sánchez (9.552).
Al costat de tota la vella guàrdia del PSOE, Ximo Puig s'ha cremat en la foguera d'una concepció de la política orgànica, del paper dels quadres en les decisions clau, que la democratització dels processos interns ha convertit en obsoleta (amb les primàries a mà, els militants poden passar factura als seus dirigents per maniobres que abans quedaven impunes). I no ha sabut salvaguardar el seu paper institucional, ara soscavat per la derrota en el seu propi partit.
Fent una mica de política ficció, imaginem que Puig no s'haguera sumat al moviment d'octubre passat per a derrocar a Pedro Sánchez en el comitè federal que va obrir la porta a l'abstenció perquè governara de nou un Mariano Rajoy que no ha demostrat cap propòsit d'esmena. I que haguera evitat involucrar-se de forma tan explícita en les primàries, amb una candidata, a més, el discurs i les animadversions de la qual xocaven de cara amb les afinitats imprescindibles en governs d'esquerres com el que el mateix Puig encapçala al costat de Compromís, amb Podem com a suport parlamentari. Imaginem, en definitiva, que haguera actuat com Miquel Iceta, però amb unes raons de responsabilitat institucional per les quals el dirigent dels socialistes catalans no es veia apel·lat.
Per descomptat, el descosit no és menor. A Puig l'ha seguit a la derrota una cohort de càrrecs públics que inclou alguns dels que fins ara eren valors emergents del socialisme valencià, com el president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez; l'alcalde de Mislata, Carlos Fernández Bielsa; la portaveu en l'Ajuntament de València, Sandra Gómez; o el diputat autonòmic i membre de la gestora, José Muñoz, per citar-ne només alguns i no al·ludir a figures més clàssiques i més desgastades.
El secretari general socialista en la província de València, José Luis Ábalos, un dels pocs fidels a Sánchez després de les “traïcions” en el grup del PSOE en el Congrés dels Diputats, emergeix com a home fort del nou líder en territori valencià. De la sensatesa de tots dos, Sánchez i Ábalos, en administrar el seu èxit depèn el futur de Puig. Tant més del segon que del primer, atès que l'antipatia mútua del nou cap del PSOE amb el baró autonòmic (a qui va desbaratar una entesa d'esquerres al Senat en les eleccions generals que va acabar deixant sense senadors els socialistes valencians) exigirà molta diplomàcia per a suavitzar-se.
Pot ser que no resulte menor el paper d'un altre sector de dirigents, poc nodrit, que no va secundar l'enderrocament de Pedro Sánchez ni l'abstenció en la investidura de Rajoy però que ha mantingut un perfil baix o s'ha refugiat en l'opció de Patxi López en la batalla de les primàries. Parle de figures com la vicepresidenta de les Corts Valencianes i alcaldessa de Quart de Poblet, Carmen Martínez.
L'agenda inclou en un termini immediat l'elecció de delegats al congrés federal del PSOE, en la qual es veurà fins a quin punt persisteix la confrontació interna o s'opta per obrir vies d'acord, més practicables perquè ja no es ventila en aqueix conclave l'elecció de líder. I tot seguit, el procés de cara al congrés del PSPV-PSOE.
La temptació dels sanchistes de cercar en aqueix congrés el control de l'organització serà impossible de contenir. Pedro Sánchez necessita objectivament fer valdre el seu poder en els territoris. Però la delicada situació institucional de Puig com a president d'un govern de coalició com els que propugna el mateix Sánchez desaconsella l'assetjament i l'enderrocament. Manegen alguns la idea d'una bicefàlia, un nou secretari general amb Puig confirmat com a referent institucional. Però està per veure que aqueixa solució, sense tradició en el partit, siga viable.
D'altra banda, la corrent que ha galvanitzat les primàries no té per què coincidir absolutament amb les forces que indueix un congrés autonòmic, amb els seus correlatius congressos comarcals i la seua característica dinàmica. Tot sembla aconsellar diàleg i prudència. Una cosa poc freqüent en l'agitada vida interna del PSPV-PSOE. Pensant en la política d'esquerres, després de reposar el líder federal ignominiosament destronat, els socialistes han de salvar a càrrecs institucionals com Ximo Puig fins i tot de les seues pròpies equivocacions.
