El temporal destapa el problema sense solució de les platges valencianes

El temporal d’intenses pluges, fort vent i neu –va tenyir de blanc fins i tot el litoral nord d’Alacant– que va assotar la Comunitat Valenciana fa a penes una setmana ha deixat greument ferit el litoral valencià, amb algunes de les platges més importants en estat catastròfic. Les conseqüències, encara que previsibles, no deixen de ser dramàtiques i tenen una solució difícil, com reconeixen els experts.

El ministre de Foment, Íñigo de la Serna, visitava dilluns passat algunes de les platges afectades per conéixer in situ les conseqüències del temporal –aquest divendres, el consell de ministres aprovava la declaració de zona catastròfica (‘zona afectada greument per una emergència de protecció civil’ segons la nova denominació) dels municipis afectats–, i reflectia el compromís del Govern de reparar els danys produïts al litoral abans de la Setmana Santa. No obstant això, aquestes actuacions no tornaran les platges a l’estat anterior.

Com reconeix Eulàlia Sanjaume, catedràtica de geografia física de la Universitat de València amb més de quaranta anys d’experiència treballant i estudiant el litoral, estem davant d’un problema que “ja no té solució”, més enllà de “tapar forats”, alhora que comenta: “Cada vegada que hi haja un temporal, els efectes sobre la costa seran més greus que l’anterior”. “El diagnòstic està fet des de fa molts anys, però ens hem adormit”.

En aquest sentit, explica que les platges –“són sistemes vius molt delicats, que poden viure molts anys si les alimentes bé, però que, si no, moren”– no mantenen l’equilibri que mantenien fa uns anys. La causa principal, que no reben les aportacions de sediments procedents dels rius i les rambles. Com explica, els principals llits fluvials estan regularitzats amb multitud d’embassaments que impedeixen aqueixa aportació continuada de sediments, mentre que les rambles, en molts casos, s’han utilitzat per a extraure àrids i fins i tot s’han canalitzat i s’han recobert de ciment i formigó, fet que també impedeix que l’aigua arrossegue en passar-hi aqueixos sediments necessaris per a regenerar el litoral.

Un exemple de la situació dels rius el podem veure, apunta Sanjaume, en l’Ebre, el principal llit fluvial de la costa mediterrània les aportacions del qual han de viatjar cap al sud, però que, no obstant això, veu que el seu delta va retrocedint.

També afecten la costa les actuacions urbanístiques en primera línia de platja, amb edificacions i passejos marítims que en l’últim terç del segle passat es construïen com més pròximes a la mar millor, i destruïen barreres dunars i tota mena de proteccions naturals, i, sobretot, els ports i els nombrosos espigons que sembren el paisatge litoral valencià i que actuen de barreres que dificulten la deriva litoral –aqueix transport de sediments–. “L’arena se’n va de les platges, però no se substitueix”, adverteix.

Així mateix, la professora en geografia física crida l’atenció sobre un altre factor que també influeix en el fet que els efectes dels temporals siguen més grans que fa uns anys: l’augment de la temperatura de l’aigua. “El mateix temporal arribarà ara més lluny en la costa per aqueix calfament”, insisteix.

El port de València i les platges del sud

Un exemple clar en són les platges del sud de València, greument afectades per l’afecció del port i la seua última ampliació. Els veïns del Saler criticaven aquesta setmana l’escàs interés de l’Autoritat Portuària per conéixer els danys ocasionats pel temporal, i responsabilitzen d’una gran part de les destrosses l’absència de mesures correctores després de l’ampliació del port. Les actuacions, que es van iniciar el 2008 i preveien un “impacte sever” en les platges, s’han traduït en el fet que el port ha duplicat la seua superfície i ha passat d’ocupar prop d’1,5 milions de metres quadrats a més de tres milions.

Sanjaume ho explica de manera molt gràfica: “Com més gran és la trampa (el port), més gran és el problema, perquè estem davant d’una pantalla opaca, com reconeixen els mateixos enginyers”, alhora que apunta que els efectes de l’ampliació arribaran a les platges del Perellonet i del Perelló: “Fa anys que ho he advertit”.

Un informe del 2013 del catedràtic de ports i costes de la Universitat Politècnica de València José Serra Peris, que ha fet un seguiment de l’evolució del litoral sud de València, cridava l’atenció sobre la situació de “risc elevat” de la platja de la devesa del Saler, que, si no s’emprenen actuacions pal·liatives, es podria trobar en una “situació crítica de recessió” a mitjà termini. Així, explicava la pèrdua d’amplària de la platja, que havia quedat per davall dels 45 metres que marca el límit per a una platja sostenible, xifrava en més de 17.000 els metres cúbics d’arena que es perdien anualment i alertava de la desaparició de la denominada “barra d’estabilitat”, una espècie de banc submergit d’arena que hauria arribat a tenir 150 metres d’amplària. La seua proposta, fer aportacions de 25.000 metres cúbics anuals de sediments per compensar les pèrdues.

Possibles solucions

Sanjaume lamenta que només es pense a actuar a curt termini, fent directament aportacions d’arena a les platges, en compte de provar altres possibilitats: “Les regeneracions es fan amb molt bona voluntat, però a la llarga s’han demostrat poc efectives perquè no resolen el problema i l’arena es torna a perdre. És tirar els diners”. Evidentment, aquestes passen per actuacions artificials que substituïsquen les naturals, com les aportacions de sediments, però adverteix que s’haurien de fer d’una altra manera, no sols en superfície sinó en tot el perfil litoral –emergit i submergit– “perquè la platja no acaba on trenquen les onades”, encara que reconeix que es tracta d’intervencions molt costoses.

Aqueixes aportacions es podrien dur a terme amb sediments provinents de l’interior de les mateixes instal·lacions portuàries, on s’acumulen fins que arriben a reblir-se, per mitjà de dragues contínues, o procedents de pedreres d’àrids. En aquest sentit, apunta que potser caldria apostar per canviar la morfologia de les aportacions, canviant considerablement la grandària de l’arena per grava: “No impediria les pèrdues, però resistiria més”. El problema, reconeix, és que seria difícil d’acceptar canviar platges d’arena fina per platges de grava.

Segons la seua opinió, una altra intervenció necessària seria la formació d’esculleres submarines en la costa, a no gaire profunditat, “fins al moment no s’ha fet, encara que hi ha experiències als Estats Units des dels anys 70, que són positives des del punt de vista biològic i dinàmic. Es podrien provar en aquelles zones amb més problemes d’erosió i veure quin n’és el resultat, encara que, quan ho he proposat, ho han descartat pels problemes que suposen aquest tipus d’estructures en la pesca d’arrossegament o per als esports aquàtics”. I finalment, expressa: “Jo, personalment, posaria fi a les ampliacions salvatges dels ports”.

En definitiva, la regeneració del litoral valencià es preveu pràcticament impossible de manera natural pel fet que no hi ha sediment a la mar, i el poc que puga haver-hi no circula, i les intervencions artificials que periòdicament es produeixen no resolen el problema.