La testimoni Maribel Vilaplana: el tomb en la causa de la DANA que obri una escletxa per a investigar el dinar amb Mazón en El Ventorro

En el Palau de la Generalitat s’han endut un bon esglai dijous. N’hi ha per a això i molt més. A tot just sis dies del primer aniversari de la DANA del 29 d’octubre, Carlos Mazón resistia en el seu càrrec de Molt Honorable President almenys amb una certa seguretat que la seua condició d’aforat impedia a la (molt) incòmoda jutgessa Nuria Ruiz Tobarra investigar la seua qüestionada actuació el dia de la DANA i la seua desaparició en el restaurant El Ventorro durant les hores clau de l’emergència. No obstant això, poc després de les 10.00 del matí, aquest escenari canviava radicalment, amb una interlocutòria cortesia de la secció segona de l’Audiència Provincial de València, encarregada de resoldre els nombrosos recursos d’apel·lació en el marc del procediment. La resolució obri una mínima escletxa, un porticó, un finestró –o, qui sap, potser un enorme finestral– per a apuntar-se al Palau de la Generalitat de la plaça de Manises, l’edifici gòtic que acull el despatx d’aquest president que va arribar a les 20.28 a la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi), a pesar que, a les 15.30, l’executiu autonòmic havia activat el desplegament de la Unitat Militar d’Emergències (UME) a Utiel i que, des de les 16.45 (l’hora de les postres en El Ventorro) ja hi havia morts, segons una interlocutòria recent de la jutgessa instructora.

Tot ha anat precipitant-se passet a passet sense que ningú se n’haja adonat, per la qual cosa cal fer la vista arrere per a tractar d’entendre què passa i què pot passar. Ja els avance que no res de bo per a Mazón. La jutgessa ha anat amb peus de plom: el comensal deté la condició d’aforat, una mena de cinturó de seguretat davant aquests enutjosos magistrats entremetedors. La instructora, en una interlocutòria del 12 de maig passat, va denegar la possibilitat que declarara Vilaplana, argüint que l’“objecte de la investigació es desplaçaria substancialment cap a l’actuació del president de la Generalitat”, cosa que no resultava “factible” per la seua condició d’aforat.

El lletrat Ximo Esteve –valencianoparlant, oriünd de la comarca de la Ribera Alta, afectat per la DANA– va aterrar en la causa fa uns quants mesos aportant una prova que la magistrada va considerar “útil” (l’avís de la suspensió, a conseqüència de les alertes, d’un acte que organitzava l’associació Juristes Valencians la vesprada del 29 d’octubre i a què estava convidada Salomé Pradas). Esteve exerceix una de les acusacions particulars i s’ha mantingut en un elegant segon pla, encara que va recórrer contra la interlocutòria en què la jutgessa denegava la testifical de Vilaplana (els actors secundaris, a vegades, destaquen pel seu gran paper i acaben emportant-se un premi).

El recurs sostenia que la declaració de la periodista podia aportar “prou elements de judici” sobre les responsabilitats dels dos investigats: l’exconsellera Salomé Pradas i l’ex-secretari autonòmic Emilio Argüeso.

Ximo Esteve simplement va girar el calcetí –els fins dirien, en anglés, que es va situar out of the box– i va plantejar que, en les “més de tres hores” de dinarot, Maribel Vilaplana “va poder constatar de primera mà” si Pradas “exercia les seues competències de manera encertada i diligent” o si, per contra, “va obviar actuacions a executar” en la seua qualitat de comandament únic.

Com que el president ha repetit fins a l’avorriment que “sempre” va estar al corrent “de tot el que s’esdevenia”, l’altra comensal “podria observar encert, trellat o més aïna malaptesa, descuit o desficaci” dels dos investigats en el procediment. Així doncs, la testifical de Vilaplana (“periodista exercent”, anotava el recurs), es revelaria “necessària, pertinent i útil” per a “aportar llum” sobre les “gestions encertades o no” de Pradas i Argüeso.

La jutgessa de la DANA, per a curar-se en salut, va tornar a rebutjar la declaració de Maribel Vilaplana. La magistrada considerava que l’argumentació d’Esteve era “summament forçada” i no eliminava el fet que la declaració, en tot cas, “versaria de manera manifesta” sobre l’aforat president de la Generalitat. Una manera de dir-li: Ximo, de veritat que no puc, deixeu ja d’intentar-ho d’una vegada.

La interlocutòria del 16 de juny passat també insistia en un impediment que resulta summament important per a entendre tot aquest embolic: “No hi ha, en aquest moment, cap dada que permeta afirmar que la testimoni haguera sentit alguna de les converses” que Carlos Mazón va mantindre, entre altres, amb la consellera llavors Salomé Pradas. Consten acreditades les hores exactes de les telefonades del mòbil de Pradas en una acta notarial lliurada voluntàriament al procediment per la investigada (i publicada íntegra per elDiario.es). No obstant això, amb les dades que manejava, a la jutgessa de la DANA no li constava que el cap del Consell haguera “posat en veu alta l’altaveu del mòbil” o haguera “relatat a posteriori” a Vilaplana les converses (tots dos, per cert, també van conversar amb posterioritat al 29 d’octubre).

Van passar les vacances d’estiu i el 5 de setembre va canviar tot el panorama, encara que ni tan sols s’intuïra què podia passar. La periodista va remetre una carta oberta després de mesos de silenci calculat. Recorde perfectament que era un divendres a la vesprada: el millor dia de la setmana perquè alguna cosa passe com més desapercebuda millor (Vilaplana és una comunicadora experimentada que es va tirar gran part de la seua carrera professional presentant els informatius de Canal 9). La carta revelava, amb una prosa molt mesurada, que ella (no Mazón, a qui ni tan sols citava pel nom) va eixir del restaurant situat en el cèntric però discret carrer del Bonaire entre les 18.30 i les 18.45. De la seua última versió dels fets es desprén que el dinar va durar unes tres hores i mitja.

La missiva incloïa un paràgraf, si més no, enigmàtic: “En un moment determinat del dinar, el president va començar a rebre telefonades que van interrompre la nostra conversa de manera continuada. Jo vaig continuar en el restaurant, completament aliena a aquestes comunicacions: no vaig preguntar, no vaig participar, ni vaig conéixer cap moment el seu contingut, i el president tampoc em va traslladar cap inquietud sobre aquest tema. Vaig actuar, com sempre he fet, des de la discreció i el respecte que em caracteritzen”. Pràcticament, com si es tractara d’una donzella discreta: veure (o ni això), sentir (o tampoc ni això) i callar (això per descomptat). La qual cosa, per a ser periodista, té un no-sé-què.

L’11 de setembre, a petició de l’acusació popular que exerceix Podem, la jutgessa va acordar en una interlocutòria unir al procediment la carta de Vilaplana. El document ja formava part del sumari. En la mateixa resolució, rebutjava de nou la testifical de la periodista i oferia per segona vegada l’oferta en ferm al president Mazón que declarara voluntàriament com a investigat.

La partida de pòquer del dret penal

Això del dret penal és com el pòquer: a vegades vas de catxa, de tant en tant de debò i, generalment, en un punt intermedi. I si hi ha sort, t’hi fiques a la butxaca. És el que li ha passat a Ximo Esteve.

El 10 d’octubre, la secció segona de l’Audiència de València havia fixat la deliberació sobre el recurs d’Esteve: la data és rellevant. El dia anterior, la situació meteorològica va propiciar la suspensió dels actes del Nou9 d’Octubre. Encara que l’important, amb vista a la interlocutòria, és que –igual que els enamorats valencians, almenys els que no es despisten, es regalen aquesta jornada la tradicional mocadorà– el president Mazón va aprofitar l’ocasió per a concedir tres entrevistes a sengles mitjans.

D’una banda, a Las Provincias, capçalera capdavantera de la dreta autòctona. També a Okdiario (dreta M-30) i a À Punt. Sens dubte, l’entrevista en la televisió autonòmica va ser la més insulsa, exactament com s’hauria fet en l’etapa de l’antiga Canal 9. Eduardo Inda, el director d’Okdiario, es va acostar al Palau de la Generalitat i li va fer una llarga entrevista en què va repreguntar unes quantes vegades a Carlos Mazón pel dinar en El Ventorro, un àpat tan llarg que ha indignat més o menys tot l’espectre polític i mediàtic.

Un breu incís amb les preguntes i les nombroses repreguntes d’Inda (valen la pena): “Per què vosté se’n va a dinar a El Ventorro amb una periodista valenciana, quan ja Utiel i Requena estaven inundades? Crec que el sentit comú aconsellava quedar-se ací i no eixir a dinar”. “Vosté es va confiar? Reconeix com un error l’excés de confiança aquell dia?”. “Però vosté és el president…”. “Però quatre hores de dinar no són massa?”. “Potser el dinar va ser excessivament llarg…”. “I de què va tractar el dinar amb la senyora Vilaplana?”. “Li he de fer una pregunta una mica indiscreta, però que se la fan tots els valencians i tots els espanyols, mantenia vosté alguna mena de relació extraprofessional amb la senyora Vilaplana?”. “L’esquerra l’acusa d’haver estat il·localitzable aquelles hores en El Ventorro”. “Però no considera un error estar tres hores i escaig de dinar?”.

Quasi un any després de la DANA i de la seua catastròfica gestió per part de la Generalitat que presideix Mazón, les respostes del cap del Consell van ser molt comentades. La jutgessa instructora, que sol encertar bastant, va dir que eren una mera “ficció” o “autoficció”, com si, en aquest últim cas, es tractara d’una novel·la d’Emmanuel Carrère o d’Annie Ernaux, per esmentar dos autors al nord dels Pirineus.

Tornem al 10 d’octubre: deliberació; Audiència de València; secció segona. La ponència de la interlocutòria s’havia assignat per torn a José Manuel Ortega, un veterà magistrat amb una altura tècnica reconeguda. Que, a més, no és un jutge qualsevol: és el flamant president de l’Audiència de València (el discurs de la seua presa de possessió, sense pèls en la llengua a diferència de la tònica habitual d’aquests avorrits actes, va dir més o menys que ximpleries les justes amb la causa de la DANA). Després de la deliberació, Ortega va dictar una interlocutòria de tot just una desena de pàgines per unanimitat dels sis magistrats que componen la secció.

I, una vegada situats els personatges principals i la cronologia d’aquesta no-ficció, tornem –17 paràgrafs després— a la interlocutòria d’abans, que reconeix com a “fet notori” que Carlos Mazón i Maribel Vilaplana van dinar junts en El Ventorro el 29 d’octubre. “A priori”, indica la interlocutòria, “no caldria descartar que la testimoni escoltara, bé el que el president de la Generalitat parlara de comunicar-se telefònicament” amb Salomé Pradas, “bé comentaris que el president poguera fer arran d’aquestes converses”, pel fet d’estar Vilaplana “en companyia” de Mazón, “màxima autoritat de la Generalitat Valenciana i president del Consell”, amb funcions directives i de coordinació de l’executiu autonòmic.

El president, recorda la resolució en referència a un detall capital, “pot impartir instruccions als membres del Consell”. Tampoc es pot descartar que la testimoni “haguera sentit converses o comentaris que pogueren aportar alguna llum sobre com anava avançant la reunió del Cecopi, quina informació manejaven els que hi participaven i per què es va actuar de la manera com es va fer”.

“Una” versió de Maribel Vilaplana

També resulta un “fet notori” que, “amb posterioritat al dictat de la interlocutòria recorreguda”, Maribel Vilaplana va donar “la seua versió dels fets”. No obstant això, més endavant, la interlocutòria deixa caure que “la lectura” de la carta “ofereix una versió de la senyora Vilaplana sobre el que va poder conéixer”. Un apunt: és interessant que s’al·ludisca a “una versió” i no a “la” versió. La raó és que Maribel Vilaplana n’ha donat unes quantes. En condició de testimoni, se suposa que cal donar una única versió: la veritable.

“Un text elaborat per qui té coneixement d’uns fets”, abunda l’Audiència de València, “no és equiparable a una declaració judicial”, en què el testimoni “és obligat francament”, a risc que, en cas contrari, se li encolomen responsabilitats penals.

A més, recorda la interlocutòria, l’interrogatori judicial, “amb intervenció de les parts personades, permet que la seua versió siga sotmesa a una anàlisi crítica i que puga aportar elements addicionals que en la versió oferida voluntàriament no constaven”. Traducció: amb les preguntes i les repreguntes de les desenes i desenes d’advocats personats, ja veurem les novetats que afloren.

La versió de Vilaplana, observa la interlocutòria, planteja que desconeixia “particulars que pogueren informar sobre com anava avançant la reunió del Cecopi, quina informació manejaven els que hi participaven i per què es va actuar de la manera com es va fer”. Amb la carta de la comensal d’El Ventorro a la mà, es limiten les “expectatives que amb la seua declaració calga obtindre informació d’utilitat a les finalitats legítimes del procediment”.

“Ara bé”, afig la secció segona, “atesa la situació viscuda per la senyora Vilaplana, no s’ha de descartar (...) que poguera haver sentit el que el president parlava i/o els seus comentaris, tant durant les converses telefòniques com una vegada finalitzades aquestes, sobre la informació que anava rebent. I descartar la possibilitat que la senyora Vilaplana, en seu judicial, amb les exigències i les característiques pròpies d’una diligència processal, poguera oferir elements d’interés als quals no va fer referència en la carta que va publicar, es revela precipitat”.

La clau que maneja l’Audiència de València és que la “utilitat i la pertinència” de citar-la a declarar “dependrà de la previsibilitat racional que el seu testimoniatge puga aportar informació rellevant a les finalitats de la investigació”. Més encara, la “declaració testifical contradictòria és el procediment que ofereix millors garanties per a obtindre la informació, amb independència de les declaracions públiques del testimoni, i no es pot descartar que, interrogada en les condicions i amb les garanties del procés penal, puga oferir detalls o matisos que pogueren resultar d’interés per a la investigació”. “El seu testimoniatge, d’altra banda, podria oferir informació que només ella, el president de la Generalitat i els seus interlocutors, podrien conéixer”, postil·la.

La secció segona assegura que “té raó” la jutgessa instructora quan insisteix que Mazón ha de quedar “fora de l’àmbit subjectiu d’investigació que dirigeix”, atesa la seua condició d’aforat. Tot té un límit: “Això no obsta perquè hagen de practicar-se diligències que resulten pertinents i d’utilitat a la investigació”.

Amb una limitació: es tracta de diligències que no podran anar dirigides “directament” a investigar la “conducta” del president, “però que no hauran de deixar de practicar-se pel fet que pogueren aportar dades que dotaren de solidesa la imputació contra l’aforat”. L’aforament, afortunadament, no és inamovible ni estàtic.

L’escenari de la imputació del president

La interlocutòria, en un fragment que deu haver inquietat especialment el Palau de la Generalitat, postil·la: “Si passara això, seria el moment en què [la instructora] poguera elevar a l’òrgan competent –la Sala civil i Penal del TSJ de la Comunitat Valenciana– l’exposició motivada corresponent perquè aquesta Sala analitzara si concorren o no els indicis reforçats o qualificats exigits per la jurisprudència perquè calga obrir una causa penal contra un aforat”.

Un escenari políticament letal per a Carlos Mazón que la interlocutòria desglossa detalladament. Alerta: “Analitzar o investigar el fet –per acció o omissió impròpia– pel president de la Generalitat la vesprada del 29 d’octubre de 2024, en l’espai del procediment penal, exigiria que hi haguera indicis que va tindre alguna participació eficient en la presa de decisions –o en l’omissió d’aquestes– en el si del Cecopi per qui posseïa el comandament únic i, en particular, en aquelles l’adopció o l’omissió de les quals pogueren vincular-se causalment, en els termes exigits per la imprudència penal, amb la causació de les morts i les lesions investigades”.

Aquesta situació s’albiraria així, segons la interlocutòria: “Si hi haguera aquests indicis, escauria, mitjançant exposició raonada, instar el TSJ l’obertura d’un procediment penal per a investigar l’aforat. Només així, la investigació podria dirigir-se a concretar les característiques del fet –o omés– pel president”. Aquests paràgrafs sonen molt malament per a Carlos Mazón, a tall d’avís a navegants. La seua imputació no és gens descartable.

A tot això, poques hores després que es coneguera la resolució de l’Audiència de València, el Jutjat d’Instrucció número 3 de Catarroja citava Maribel Vilaplana a declarar el pròxim 3 de novembre. “S’obri la veda”, deia una font jurídica després de llegir la resolució.