El tren fantasma a la ‘mascletà’: una odissea d’una hora per a arribar d’Albal a València sense Rodalies

Les Falles han alterat la normalitat amb què circulen els trens de Rodalies de València. L’Ajuntament de València va traslladar el febrer passat una sol·licitud formal a Renfe per a interrompre el servei per raons de seguretat a les hores centrals del dia, al voltant de la mascletà, una mesura que ha afectat milers d’usuaris en l’àrea metropolitana.

En concret, es va acordar la interrupció de l’arribada de trens a l’Estació del Nord entre les 12.00 i les 15.00, per a limitar l’afluència contínua de persones al carrer de Xàtiva en aquest punt, que a aquestes hores ja presenta una aglomeració important de públic, igual que es fa amb les parades del metro del centre de la ciutat. Des de divendres passat, els usuaris de les línies C1 i C2 finalitzen el trajecte a Albal, i poden arribar al centre amb uns autobusos llançadora habilitats per la Generalitat fins al metro de Torrent Avinguda o fins a la pedania de la Torre, on enllacen amb l’EMT. Són 8 trens afectats per dia, amb capacitat per a més de mil persones.

Per a comprovar la qualitat del servei prestat en aquestes condicions i l’impacte real sobre la ciutadania, ens hem submergit en l’odissea d’intentar arribar a València des de Silla en la franja crítica de 13.00 a 15.00. El trajecte que vam idear per a dilluns, 16 de març, implica: agafar el tren de Silla a Albal; després, agafar l’autobús llançadora Albal – La Torre; i finalment, la línia 27 de l’EMT (La Torre – avinguda de l’Oest). No obstant això, sobre el terreny, la realitat ens va obligar a modificar l’itinerari.

L'adaptació de la ciutadania davant la barrera institucional

En l’andana d’eixida, en l’estació de Silla, una parada abans del final del trajecte, ja s’evidenciava el primer fenomen sociològic derivat d’aquest tall: l’evasió del transbord. Un veí comenta que prefereix esperar el tren directe a València següent abans que sotmetre’s a la ruta alternativa fins a Albal.

Una altra estratègia d’evasió del transbord ha sigut la que ha adoptat ma mare, que havia d’anar a les 14.00 al seu lloc de treball a Catarroja, dues parades després. “No és raonable que la diversió d’uns impedisca que altres vagen a la faena”, constata contundentment. Finalment, vaig haver d’acostar-la amb cotxe al seu centre de treball. I mentre ma mare es preparava per a iniciar la seua jornada laboral, vaig tornar ràpidament a Silla per a iniciar la meua odissea cap a València. El meu viatge va començar a les 14.00. El trajecte fins a Albal, que dura uns cinc minuts, es va completar sense incidències. El tren anava pràcticament buit.

En arribar a l’estació d’Albal a les 14.05, l’escenari evidenciava un desplegament de seguretat desproporcionat respecte de l’afluència real. A part dels operaris de Renfe i de l’Autoritat de Transport Metropolità de València (ATMV), el recinte estava fortament custodiat per la Guàrdia Civil: tres cotxes patrulla en l’aparcament i entre huit i nou agents patrullant les instal·lacions. Renfe va demanar un reforç de la seguretat en les estacions.

On està la gent?

Una vegada en la zona de transbord, vaig localitzar l’autobús amb destinació a la Torre. En preguntar a la conductora per l’hora d’eixida, la seua resposta va revelar la falta d’un horari planificat: “Eixirem quan l’inspector done l’avís”. La immensa major part dels passatgers optaven per l’autobús cap a Torrent per a enllaçar amb Metrovalència, deixant-me com l’únic usuari interessat en la ruta cap a la Torre.

El mateix inspector de l’ATMV va confirmar la situació: “S’esperava més afluència de gent”. va dir. La desconnexió entre les previsions i la realitat es va fer patent. Mentre que el primer bus cap a Torrent va eixir quasi immediatament després de l’arribada del tren, el que tenia la Torre com a destinació estava parat. A les 14.26, després de més de vint minuts d’espera i per una qüestió de mera eficiència de recursos públics, vaig comunicar a l’inspector que em semblava un despropòsit mobilitzar un autobús per a un sol passatger, per la qual cosa vaig decidir canviar de ruta i pujar a l’autobús amb destinació a Torrent.

L’inspector va assenyalar que l’últim tren d’aquesta franja horària arribaria a Albal a les 14.36, per la qual cosa aquests passatgers serien els últims a utilitzar les llançadores. “Hui és un dia fluix, i això que solament hi ha tres cotxes”, va admetre, estimant que els dies de vertadera tensió logística estan per vindre.

Quan vaig pujar al bus amb destinació a Torrent, allí ja hi havia unes poques persones assegudes. Alguns d’aquests passatgers manifestaven obertament la seua frustració, queixant-se d’estar més de 20 minuts esperant per a eixir. “Estic més temps esperant que isca el bus que el que he tardat a arribar ací [a Albal]”, va dir un dels passatgers. Sembla que la política de l’ATMV en aquesta mena de situacions consisteix a retardar l’eixida del bus fins que s’arribe a una certa quantitat mínima de passatgers, cosa que, francament, em sembla òptima, encara que aquest modus operandi, sens dubte, perjudica alguns usuaris que necessiten puntualitat.

Finalment, l’autobús, quasi buit, va encetar la marxa a les 14.39. Durant el trajecte, la conductora del bus em va resumir, molt amablement, els fluxos de viatgers, tant de hui com dels dies anteriors. D’una banda, el primer viatge a Torrent, que ella mateixa va emprendre des de l’estació d’Albal a les 13.10, va eixir quasi ple (seients ocupats i gent dreta, encara que hi cabia alguna persona més), mentre que l’autobús que va eixir al mateix temps cap a la Torre a penes es va omplir a la meitat. Cal destacar que els que volen veure la mascletà en transport públic solen acudir una hora abans. D’altra banda, la conductora em va confirmar que l’afluència de gent fluctua: el divendres 13 i el diumenge 15 de març van ser dies de baixa afluència, mentre que el dissabte 14 sí que es van registrar grans aglomeracions en aquesta mateixa franja horària.

Balanç del trajecte

A les 14.50, l’autobús ens va deixar en la plaça de la Unió Musical de Torrent, molt prop de l’estació del metro. Després d’un últim transbord, amb metro, vaig arribar a la parada Jesús (València) a les 15.18. El metro tampoc estava més concorregut del normal.

A tall de conclusió, podem dir que el que en condicions normals és un trajecte directe amb tren d’uns 20-25 minuts, s’ha convertit en una ruta fragmentada d’una hora i díhuit minuts, si bé és cert que no he presenciat cap aglomeració de persones al llarg del trajecte. A més, cal subratllar que, si jo haguera agafat el primer bus que va eixir en direcció a Torrent, estime que hauria arribat a la parada del metro de Jesús una mica abans de les 15.00, per la qual cosa la realització del viatge complet m’hauria ocupat prop d’una hora.

Però més enllà dels números, l’experiència posa de manifest que les mesures de seguretat perimetral impulsades per l’Ajuntament de València acaben traslladant el cost temporal i logístic a la ciutadania. Davant aquesta situació, la resposta de les i els usuaris és clara: una vegada més, han demostrat una enorme capacitat d’adaptació als escenaris adversos, siga modificant els horaris del seu desplaçament, siga optant per mitjans de transport alternatius o, fins i tot, cancel·lant els seus desplaçaments.