Unai Sordo i Ana García, CCOO: “Amb avís roig davant d'una dana, cal preservar la vida abans que el negoci”

Aquest dijous fa dos anys de la dana del 29 d'octubre de 2024, la tragèdia que va costar la vida a 233 persones a la Comunitat Valenciana i que va posar en evidència les deficiències en la gestió de les emergències i la protecció dels treballadors. En vespres de l'aniversari, el secretari general de CCOO, Unai Sordo, i la secretària general del sindicat al País Valencià, Ana García Alcolea, reclamen reforçar els protocols davant fenòmens climàtics extrems. “No es pot actuar amb aquest grau d'impunitat”, adverteix Sordo sobre la decisió de la Generalitat d'alçar les sancions a empreses que van posar en risc els seus treballadors durant la barrancada i que ara investiga un jutjat. Tots dos sindicalistes insisteixen que la prevenció ha de ser prioritària per a evitar que una tragèdia així torne a repetir-se.

Què han de fer les empreses per a protegir els seus treballadors davant episodis d'emergència climàtica com la dana del 29 d'octubre de 2024 o l'Adam, la setmana passada?

Ana García Alcolea. El primer que han de fer les empreses és negociar amb la representació legal dels treballadors i treballadores els protocols d'actuació davant una emergència climàtica. És cert que encara queda molt per negociar, però som una de les comunitats autònomes de tot l'Estat que més protocols ha acordat, precisament per la dana que es va produir fa dos anys. Quan hi ha un avís roig, cal preservar la vida abans que el negoci. És el que diem sempre que ens pregunten. Amb protocol o sense, cal salvaguardar la vida, que és l'únic que tenim. Durant la dana de la setmana passada vam estar atenent i assessorant treballadors que ens preguntaven què havien de fer quan l'empresa no els deia res o no els indicava que es quedaren a casa. La nostra recomanació és sempre la mateixa: precaució i prevenció. Els treballadors estan emparats per la llei i pel permís climàtic, que va ser una proposta de CCOO al Ministeri de Treball per a protegir precisament aquestes situacions. Cal transmetre tranquil·litat. Si després passa alguna cosa i l'empresa inicia algun procediment, Comissions Obreres estarà ací per a assessorar i atendre els treballadors.

Quin paper han d'exercir els sindicats per a protegir els treballadors davant el canvi climàtic i els fenòmens meteorològics extrems?

Unai Sordo. La clau està en la prevenció. Sabem que el canvi i l'emergència climàtica faran cada vegada més habituals aquests episodis extrems. Per tant, no hi ha cap excusa per a no adoptar protocols previs que establisquen amb claredat com actuar quan es produïsquen. Abans podia al·legar-se que no se sabia amb certesa quan passarien aquests fenòmens, però ara tenim estius llarguíssims i temperatures demolidores durant bona part de l'any. En moltes zones d'Espanya és molt difícil treballar a l'aire lliure o en centres de treball que no estan adequadament condicionats. I sabem que les danes es repetiran. Cal establir protocols molt clars perquè, quan Protecció Civil active els diferents nivells d'alerta, tot el món sàpia com actuar. No pot dependre de la discrecionalitat de l'empresari de torn: ha d'estar perfectament establit per endavant.

La Inspecció de Treball va sancionar quatre empreses per posar en risc els seus treballadors durant la dana de 2024 i la Generalitat va alçar aquestes sancions. És normal que una Administració retire multes per posar en perill la vida dels treballadors?

Ana García Alcolea. No entenem que siga normal. No es pot actuar amb aquest grau d'impunitat. Si una Administració ha considerat que existia una infracció per posar en risc la vida de treballadors i treballadores, no pot després transmetre el missatge que no passa res. Estem parlant d'una tragèdia en què van morir més de 230 persones, entre elles companys i companyes del sindicat. Alçar aquestes sancions suposa, en la pràctica, donar barra lliure: sembla que es pot posar en risc els treballadors perquè en acabant algú protegirà les empreses responsables. En lloc de protegir la ciutadania, el que s'està fent és protegir empreses que van posar en risc la vida dels seus treballadors. CCOO ja va manifestar públicament el seu desacord amb aquesta decisió i ara deixarem que la justícia seguisca el seu curs.

Unai Sordo. També cal entendre el treball d'una manera integral. Quan insistim tant en els protocols és perquè no n'hi ha prou amb preveure què passa si es produeix una dana mentre una persona està treballant. Cal contemplar també com torna a casa. Si estem parlant d'una inundació, el risc pot estar precisament en el trajecte de tornada. Una empresa pot dir que el seu centre de treball no està afectat, però això no significa que els seus treballadors puguen tornar als seus domicilis sense perill. Si han de travessar un barranc o una zona inundable, el risc és exactament el mateix. Aquest concepte integral del treball ha d'incorporar-se a tots els protocols. A més, les circumstàncies poden canviar: una persona pot viure en una zona inundable un any i traslladar-se a una altra el següent, o al contrari. Per això els protocols han d'actualitzar-se per a evitar conseqüències tan dramàtiques com que una riuada sorprenga algú quan torna del treball.

Com estan funcionant els permisos climàtics? Els treballadors coneixen prou aquest dret?

Ana García Alcolea. El funcionament és desigual. És veritat que ara hi ha més informació que quan va passar la dana de 2024, però la setmana passada continuàvem rebent consultes de treballadors que no sabien què fer perquè les seues empreses els deien que havien d'anar a treballar. Encara existeix la por que, si no van a treballar, puguen acomiadar-los. Per això, quan s'activen les alertes, intentem traslladar ràpidament la informació a la nostra estructura sindical perquè arribe als centres de treball i done seguretat als treballadors.

Hi ha més coneixement, però encara hem de fer molta pedagogia. El primer és la vida. Hem tingut casos de tota mena i comprovem que, en les zones que ja van patir la dana fa dos anys, hi ha més consciència. També ajuda que, quan s'activen les alertes, se suspenguen les classes en col·legis i instituts i es paralitzen altres activitats. No obstant això, continua havent-hi molta incertesa i empresaris que no tenen clar que la vida i la seguretat han de prevaldre sobre l'activitat econòmica.

Què haurien de fer les administracions per a aclarir com actuar davant una alerta taronja o roja, quan algunes empreses tanquen i altres mantenen l'activitat?

Unai Sordo. Cal prioritzar que, davant el mínim risc, es paralitze l'activitat. En qualsevol fenomen meteorològic existeix un cert grau d'incertesa sobre la gravetat que pot arribar a tindre, però és molt millor que una alerta acabe sense que es materialitze el pitjor escenari que, per actuar amb massa laxitud, acabem tenint una tragèdia. He viscut a Madrid algunes alertes que finalment no es van traduir en grans riscos perquè la tempesta va passar a diversos quilòmetres. No va passar res i l'activitat que es va deixar de fer durant unes hores es pot recuperar. És millor previndre que curar.

Ana García Alcolea. Una altra ferramenta és el confinament. En els últims episodis de la Safor i la Marina es va recórrer a aquesta mesura, que permet detindre l'activitat per obligació. Si cal parar un municipi, es para. No pot passar que, com va succeir en alguna de les danes posteriors a la de 2024, es permeta a determinades empreses continuar treballant i que els seus empleats es desplacen, posant en risc la seua seguretat. Les administracions també han d'utilitzar el confinament quan siga necessari.

La vaga general de l'11 de novembre per l'habitatge

Què els dieu als qui critiquen que la vaga general de l'11 de novembre no estiga justificada perquè no respon a una mesura concreta de cap Govern?

Unai Sordo. És una vaga diferent de les que hem conegut en altres moments històrics. No és una resposta a una agressió legislativa del Govern, com havia passat tradicionalment amb les vagues generals, sinó que pretén respondre a una indignació social que s'ha manifestat després del desnonament i la mort de María Carmen Abascal. Aquest cas reflecteix un problema estructural de la societat espanyola: milions de persones, sobretot joves, encara que no exclusivament, tenen enormes dificultats per a accedir a un habitatge.

De vegades, les respostes socials i les mobilitzacions d'aquest segle XXI sorgeixen d'esdeveniments que actuen com a detonants emocionals. Nosaltres hem considerat que el problema de l'habitatge mereixia una resposta contundent. A més, conflueixen altres factors: una inflació elevada, el bloqueig de la negociació dels convenis col·lectius i unes empreses que estan acumulant beneficis mentre augmenten els preus de consum. Tots aquests elements aconsellaven una mobilització social contundent, amb un vessant laboral. Perquè aquesta dimensió laboral acompanyara la protesta social, hem optat per convocar una aturada de 24 hores.

Què hauria d'aconseguir la vaga perquè puga considerar-se un èxit? Pot obligar les administracions a implicar-se de veritat en la solució del problema de l'habitatge?

Unai Sordo. A curt termini, l'èxit dependrà que siguem capaços de recuperar la negociació per a apujar els convenis col·lectius entre un 4% i un 7%, millorar el salari mínim interprofessional i aconseguir que s'aproven en la Diputació Permanent els decrets d'habitatge que van decaure al Congrés. Però crec que el gran objectiu de l'11 de novembre ha de ser canviar el sentit comú de les polítiques d'habitatge a Espanya, que han sigut errònies durant els últims 40 anys.

Hem de recuperar la idea que l'habitatge és una infraestructura social i pública, que ha de formar part de l'Estat del benestar del segle XXI. Això requereix mobilitzar una gran quantitat de recursos públics per a construir un parc d'habitatges a preus protegits. Aconseguir que aquesta idea es convertisca en una posició majoritària i transversal és el gran objectiu de l'11N. Hem de canviar la percepció col·lectiva sobre l'habitatge.

No obstant això, si les enquestes apunten a una possible majoria de PP i Vox, sembla difícil que s'impulsen polítiques de construcció d'habitatge públic o mesures per a millorar els salaris. Quin marge hi ha per a canviar aquesta orientació?

Unai Sordo. Precisament per això dic que hem de guanyar aquesta batalla del sentit comú. Si depenguera de les forces polítiques a les quals fas referència, probablement haurien reduït notablement el sistema públic de pensions. Estic convençut que la dreta i la ultradreta desitgen privatitzar de manera intensa els sistemes de protecció social. No obstant això, una cosa són les intencions d'aquestes forces polítiques i una altra que puguen dur-les a terme si es genera un corrent social molt majoritari en sentit contrari. Quan es va intentar reformar el sistema de pensions el 2013, hi va haver una reacció social potentíssima que va permetre revertir aquella reforma.

L'habitatge és l'exemple més clar del que passa quan es considera un bé únicament com un actiu d'inversió, d'estalvi o financer. Espanya ha renunciat durant els últims 50 anys a construir un parc públic d'habitatge a preus protegits, i aquesta renúncia a penes ha tingut cost polític. Per què? Perquè el sentit comú no estava ací. A la gent no li semblava malament que es construïren habitatges de protecció oficial que, cinc, deu o quinze anys després, perdien aquesta qualificació i deixaven de formar part del patrimoni públic. Això és el que hem de canviar per sempre. Si no ho fem, en els pròxims anys hi haurà cada vegada més persones que no podran accedir a un habitatge.

Ana, quina responsabilitat té la Generalitat Valenciana en aquesta situació? Què hauria de posar-se damunt de la taula en la mobilització de l'11 de novembre?

Ana García Alcolea. És important recordar que dues de les primeres mesures que va prendre el Govern valencià del PP i Vox van ser eliminar la Unitat Valenciana d'Emergències, que havia de coordinar les emergències, i reduir el període de protecció dels habitatges protegits. La qualificació d'habitatge protegit pot perdre's ara, segons el supòsit, als deu o quinze anys. És a dir, s'utilitzen diners públics per a construir habitatges que després poden passar al mercat privat. Crec que l'11 de novembre també cal posar el focus en les administracions que tenen les competències en matèria d'habitatge i en el que estan fent amb elles. A més, s'està permetent construir en zones protegides que poden ser inundables. Existeix el risc que la classe treballadora acabe vivint en zones exposades a inundacions. La Generalitat també ha permés aquestes actuacions mitjançant una normativa recent. Per tant, cal exigir responsabilitats a l'Administració valenciana per les seues polítiques d'habitatge.

Ocupació, salaris i situació econòmica

Espanya és una de les economies que més creix de la Unió Europea i registra xifres rècord d'ocupació. No obstant això, CCOO insisteix que cal millorar els salaris i que tindre treball no garanteix poder viure dignament. Compartiu el diagnòstic dels qui descriuen Espanya com un país afonat i reclamen un canvi profund?

Unai Sordo. Si hui governara la dreta i l'extrema dreta, a Espanya s'estaria parlant de miracle econòmic. De poques coses tinc menys dubtes en aquesta vida que d'aquesta afirmació. Espanya registra xifres rècord d'ocupació i, per primera vegada, combina creixement econòmic, augment dels salaris nominals i millora de la productivitat. Això no havia passat abans. A més, s'està reduint el dèficit públic i el deute públic, mentre es mantenen les pensions revalorades d'acord amb la inflació. Si la dreta poguera presentar aquest quadre macroeconòmic, estaria parlant d'un miracle econòmic. Per tant, hi ha un missatge induït que pretén modificar la majoria política.

Ara bé, això no significa que no existisquen raons objectives per al descontentament. Tot aquest quadre macroeconòmic és compatible amb el fet que entre nou i deu milions de persones al nostre país porten anys amb els salaris estancats en termes de poder adquisitiu. Hem patit tres episodis inflacionistes en menys de cinc anys. Per molt que augmenten els salaris i millore l'ocupació, si es produeixen tres pics d'inflació des d'agost de 2021, aquesta inflació acaba menjant-se bona part de les millores salarials.

En els salaris mitjans i baixos existeix un problema d'expectatives i hi ha motius objectius perquè molta gent estiga descontenta. Les dues realitats són perfectament compatibles: l'economia pot créixer i crear ocupació mentre una part important de la població continua tenint dificultats per a arribar a final de mes. Tot i això, estic convençut que Espanya experimentarà un increment notable dels salaris en els pròxims anys. Si aconseguim arribar a la plena ocupació, les empreses hauran de pagar millors salaris per a trobar treballadors. A parer meu, Espanya està en condicions d'assolir la plena ocupació en els pròxims cinc anys, en part per la mateixa evolució demogràfica del país.