És urgent despolititzar els mitjans públics: per una nova governança en À Punt

Ja és una tradició que després de qualsevol relleu de govern, siga este autonòmic o estatal, es produïsca un canvi legislatiu sobre els mitjans de comunicació públics, que permeta la substitució dels dirigents de la institució, és a dir, de la presidència o direcció general i dels/ de les membres dels seus consells d'administració. Es tracta de reemplaçar als equips directius per a assegurar el control polític dels mitjans públics, perquè a Espanya encara s’entén que estos han d’estar sempre al servici dels seus governs, a mode “d’altaveus” de la propaganda dels governants. Després de les eleccions de 2023, hem assistit a notables canvis als ens públics com a la radiotelevisió de les illes Balears IB3, la Corporació Aragonesa de Ràdio i Televisió, la Corporació de la Ràdio i Televisió de Galícia, À Punt Mèdia –amb l’aprovació de la nova Corporació Audiovisual de la Comunitat Valenciana S. A.– i, fins i tot, també a la Corporació RTVE. 

D’esta manera, no pot estranyar-nos que estes intervencions, relativament freqüents, tinguen efectes molt negatius en la malparada reputació dels mitjans de comunicació públics, que són vistos per bona part d’una ciutadania perplexa i desconcertada com a “joguets” en mans dels governs de torn. En el context actual de desinformació, on l’espai mediàtic està dominat per la polarització –on triomfen els missatges simplistes, maniqueus i que busquen respostes purament emocionals–, els mitjans públics ixen molt mal aturats, fins al punt de ser utilitzats per alguns partits extremistes per a atacar als serveis públics, als treballadors dels mitjans de comunicació i per a reclamar la privatització de la seua gestió i, fins i tot, la seua desaparició. 

Cal assenyalar que esta tendència a qüestionar la rellevància dels mitjans públics és ara mateix un fenomen transnacional. A les poques setmanes de la presa de possessió de la presidència dels Estats Units, al març de 2025, Trump va firmar l’Orde Executiva 14238, que ordenava el desmantellament de les funcions “no estatutàries” de l’Agència dels Estats Units per als Mitjans Globals (USAGM), una agència independent del govern estatunidenc que supervisa la transmissió de notícies i informació a més de 350 milions de persones, a través de les xarxes Voice of America, Radi Free Europe o Radi Free Àsia, que ha suposat l’acomiadament de milers de treballadors. Pocs mesos després, Trump ha reduït dràsticament el pressupost de la Corporació per a la Difusió Pública (CPB), de la qual depenen diversos milers d’emissores locals de ràdio i televisió que acabaran tancant. D’altra banda, en els darrers anys, Alternativa per a Alemanya ha plantejat un dràstic retall dels mitjans públics alemanys (ARD, ZDF i Deutschlandradio); l’extrema dreta francesa ha inclòs en el programa electoral de Rassemblement National (RN) la privatització completa dels mitjans públics francesos; mentre que al Regne Unit Farage ha inclòs en el seu programa electoral que la BBC deixe de ser una “institució nacional protegida”, per a així no haver de pagar el cànon per a sostindre la RTV pública. A Espanya, la formació Vox ha demanat en diversos processos electorals el tancament dels mitjans públics que, posteriorment, no ha complit en descobrir els beneficis que comporta el control polític dels mitjans públics quan s’ha arribat al poder. Es tracta de mesures populistes que resulten molt atractives per a una part important d’un electorat absolutament desinformat.

A la Comunitat Valenciana, el canvi de govern de 2023 va derivar en l’aprovació de la Llei 2/2024 de 27 de juny de la Corporació Audiovisual de la Comunitat Valenciana S.A. (CACVSA). Es tracta d’una llei tramitada amb molta precipitació, amb el mínim debat parlamentari i sense la participació d’experts i professionals; una clara involució respecte a la Llei 6/2016, de creació dels mitjans de comunicació públics valencians. És necessari recordar que la creació d’À Punt es va produir després del tancament d'RTVV en 2013 pel govern del Partit Popular d’Alberto Fabra, que va provocar un silenci mediàtic durant quasi quatre anys, un cas sense precedents a escala planetària. La nova Llei 2/2024 constituïx un clar retrocés democràtic ja que ha posat punt final a un model de governança que va apostar huit anys abans per la transparència i la independència en la gestió. En el nou model de 2024, s'ha eliminat el Consell de la Ciutadania, un òrgan que va permetre introduir la representació i la participació social en els mitjans públics valencians; en el nou Consell d’Administració s’ha eliminat als representants del Consell de l’Audiovisual de la Comunitat Valenciana, dels treballadors i de les treballadores d’À Punt, i també del citat Consell de la Ciutadania; finalment, els actuals huit membres del Consell d’Administració han sigut designats directament pel govern de la Generalitat Valenciana, sense ser necessària la seua compareixença davant les Corts Valencianes per a defendre les seues trajectòries professionals. D'altra banda, l’actual Consell d’Informatius seguix un nou reglament que no garantix la independència, la veracitat i l’objectivitat dels continguts informatius, com han denunciat els/as treballadors/as d’À Punt. A més d’altres greus accions com la dràstica reducció de l’ús del valencià com a llengua vehicular dels mitjans públics de la Comunitat Valenciana, l’opaca gestió de la finestreta única per a la recepció de projectes de producció audiovisual, o la quasi desaparició del Servei de Documentació d’À Punt, la memòria audiovisual del poble valencià, entre altres mesures. 

La Llei 2/2024 es va aprovar diversos mesos després de la posada en marxa del Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans de comunicació, conegut també com EMFA (per les seues sigles en anglés, European Media Freedom Act), amb el suport d’una àmplia majoria qualificada del Parlament Europeu, amb els vots del Partit Popular Europeu i de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates, entre altres formacions. Este Reglament Europeu establix mesures per a salvaguardar la independència editorial i la protecció del treball dels periodistes; exigix una major transparència en la propietat dels mitjans de comunicació, en l’assignació de la publicitat institucional i en la governança dels mitjans públics i privats; incorpora algunes disposicions específiques sobre la divulgació de continguts generats per Intel·ligència Artificial; i promou el dret dels usuaris per a tindre un major control dels continguts que consumix. I subratllem l’èmfasi que la EMFA posa en la governança dels mitjans de comunicació públics, en tant que es considera que el/la directora/a i els membres del Consell d’Administració han de continuar fins a la fi del seu mandat; període que en el cas de l’antiga Corporació Valenciana de Mitjans de comunicació (CVMC) era de sis anys. 

D’esta manera, es constata que un dels problemes més greus que amenaça la supervivència dels mitjans de comunicació públics en l’actualitat és la seua falta d’independència del poder polític. En este sentit, ens sembla exemplar la sentència sobre el cas Brender que va dictar el Tribunal Constitucional de la República Federal d’Alemanya el 25 de març de 2014, un precedent que apunta en la direcció de la despolitització dels mitjans públics que el Reglament Europeu ara establix per a tota la Unió Europea. Nicolás Brender, redactor cap dels informatius de la ZDF, va ser destituït pel seu Consell d’Administració, després de denunciar que el Consell de Radiodifusió havia sigut copat per la formació política democratacristiana CDU. Davant estos fets, els governs regionals d’Hamburg i Renània, en mans dels socialdemòcrates, van denunciar esta situació al Tribunal Constitucional Federal Alemany. La sentència assenyala que la televisió pública no pot ser un organisme estatal ni de partit, i advertix sobre com el pluralisme social garantit jurídicament es convertix en la pràctica en una manifestació més de la partitocracia, i que és necessari limitar el pes de l’esfera política. 

Així doncs, en una immersió de desinformació com la que vivim, és necessari que determinats agents siguen proactius en la defensa i reivindicació dels mitjans de comunicació públics, el paper dels quals és essencial en l’ecosistema mediàtic audiovisual actual. En primer lloc, els/es membres dels consells d'administració i directors/es dels mitjans públics afectats/as han de denunciar les destitucions patides, en tant que vulneren la regulació de la EMFA. I no sols és important denunciar estes situacions, sinó que s'ha de fer un esforç per a explicar-les a la ciutadania, a través dels mitjans de comunicació social. Així ho estem fent els firmants d’esta tribuna.

En segon lloc, els nostres representants polítics no poden ser uns simples testimonis del que està succeint; és necessari que efectuen una tasca de control als governs regionals o estatals que practiquen estos abusos, i que denuncien davant les instàncies judicials pertinents l’incompliment del Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació. Si no s’oferix resistència davant els atropellaments que s’estan cometent, difícilment podrem avançar en la construcció d’un espai mediàtic més transparent i saludable en termes democràtics.

En tercer lloc, el món acadèmic i la investigació en mitjans no poden romandre en silenci davant este escenari. De fet, nombrosos especialistes i experts en estructura i economia política de la comunicació porten dècades advertint sobre el sostingut assetge que patixen els mitjans i els professionals dels mitjans de comunicació públics, que ha anat creixent en els darrers anys, de forma molt preocupant. És sabut que la manera més eficient de lluitar contra la desinformació és amb informació de qualitat: l’única manera de neutralitzar les faules, les mentides i falsedats que circulen per les xarxes socials i els “pseudomitjans” és participant en eixos fòrums, xarxes i mitjans, oferint resistència, amb el pes de la raó, a estos missatges. Des de les aules universitàries s’han de redoblar esforços per a posar en valor la rellevància dels mitjans de comunicació públics. En este sentit, les universitats públiques tenim un deure moral ineludible per a reivindicar el seu paper en la promoció del periodisme, de la cultura, de l’entreteniment i de la ficció audiovisual de qualitat. És necessari subratllar que els mitjans de comunicació públics són essencials per a la promoció de les indústries culturals i creatives dels seus territoris, absolutament insubstituïbles per la iniciativa privada. En definitiva, els mitjans públics posseïxen, sobretot, una inqüestionable rendibilitat social, acreditada per nombrosos estudis científics des de fa dècades.

Finalment, els professionals del periodisme, del sector audiovisual, de la comunicació publicitària i corporativa, etc., de les empreses públiques i també de les empreses privades –que treballen en periòdics, televisions, ràdios, agències de publicitat, consultores, productores i estudis audiovisuals, etc.–, han de participar en este debat, exigint per als mitjans públics una governança que assegure la transparència, la independència i el rigor de la gestió dels mitjans de comunicació públics, ja que són motors clau de les indústries culturals i creatives, de les quals formen part. En este sentit, les associacions professionals del camp de la comunicació haurien d’adoptar un paper més actiu en la reivindicació d’uns mitjans públics de qualitat i independents del poder polític.

Com es pot observar, tots tenim algun grau de responsabilitat en la situació actual dels mitjans públics i per això, també podem contribuir, en major o menor mesura, a un canvi de la seua situació actual. Després de mig segle des de la fi de la dictadura, és moment de demostrar que la comunitat professional i acadèmica de l’àmbit de la comunicació ha aconseguit la suficient maduresa per a no acceptar la manipulació dels mitjans de comunicació des del poder polític, i que és necessari confiar en el treball que desenvolupen els professionals de la comunicació que han de gestionar els mitjans públics, lliures d'interferències polítiques i econòmiques. En joc està la qualitat de la nostra democràcia, més amenaçada que mai per la desinformació i la polarització. Perquè, com diria Jürgen Habermas, el gran filòsof i sociòleg alemany recentment desaparegut, els mitjans de comunicació públics estan cridats a servir com a pilars essencials de la democràcia deliberativa, que han de contribuir a la creació d'un espai públic informat i crític enfront de la lògica del mercat.

*Lola Bañón Castellon, exvocal del Consell Rector de À Punt Mèdia, Miquel Francés Domènec, expresident del Consell Rector de À Punt Mèdia i Javier Marzal Felici, exvocal del Consell Rector de À Punt Mèdia