VCF Victis

Tire mà hui del llatí per a enquadrar clar i ras al VCF en el conjunt dels vençuts i les víctimes de la desfeta del nostre poble. Ja sé que no resulta molt populista dir-ho, però l´indefugible aval de la GV no deixa de comportar, en conseqüència, l´exculpació pòstuma del club de Mestalla. Dit siga de pas, que este argument no és incompatible amb el reconeixement de la lògica indignació que provoca que els diners públics es destinen a finançar una entitat futbolística. Jo tampoc ho vull en el meu nom.

No obstant, no tot és tan senzill. Caldrà fer memòria. Primerament, remetre´ns a principis dels noranta i a l´exempció de conversió en SAD per als tres bucs insígnia dels nacionalismes futbolers hispans: Reial Madrid, FC Barcelona i Athlètic de Bilbao. Trenta anys després, el model del règim comú reservat als comparses se´ns ha mostrat com a terreny abonat per a l'especulació. Síndrome del 92, també balompèdic.

Sosté un valencianista contumaç que totes les directives de clubs de futbol són de dretes. Poquetes excepcions trobareu en esta regla. Són les aficions les que tenen una base netament interclassista. Això determina que és la grandesa natural i el seguiment massiu de la institució VCF la que atrau els polítics sistemàticament i no al contrari. Encara estem pagant-ho. Continuem fent memòria. A mitjans de la passada dècada, el VCF era el millor equip del món (ara no ho amollava Paco Roig només, sinó també la IFFHS) i al Cap i Casal s´encetava l´era dels grans esdeveniments. Dies de vi i roses. Les sinergies estaven cantades i el poder polític imperant recolzà que el constructor de moda accedira a la presidència del VCF. Abans que els valencianistes tastàrem els efectes letals d´este regnat rajoler, des de les altes esferes ja havien reservat quin era el nostre paper en el teatre dels grans esdeveniments: posar la casa per a què a, major glòria dels pròcers locals, tallaren la cinta d´inauguració i rebre una final europea ben prompte. Novament, política d´aparador i continent, però... i el contingut?

Com Camot. Després de perdre les caixes i els mitjans de comunicació públics, de la mala consciència de l´administració governant ix la respiració artificial que manté amb vida el VCF.La passió de molts, entre els qui m´incloc, hipotecada per les ínfules d´uns polítics que només pensaren en el club en termes d´externalitat.

Sort que la militància futbolera està feta de la mateixa matèria que els somnis i això mai ho podran alienar, amunt VCF!