eldiario.es

9

L’assaig que no cessa

Més enllà de l’assaig canònic -en la genealogia que portaria de Montaigne a Pla i Fuster, i d’ací a qui s’hi puga sentir concernit-, un tipus de prosa que coneix un bon moment en la literatura catalana, hi ha vida. Una vida que no beu de la ficció, de la narració, de la construcció d’històries, ni de les temptatives intel·lectuals “cap a un tema”, sinó de l’observació i l’anàlisi més directes de la realitat.

Si dic que l’assaig viu un bon moment en les nostres lletres, hauria de referir-me de seguida a títols com els d’Antoni Martí Monterde, dedicats precisament a Josep Pla i a Joan Fuster. El primer, París, Madrid, Nova York. Les ciutats llunyanes de Josep Pla (Tres i Quatre), vindria a ser una poètica del viatge i una reivindicació in extenso de l’obra de Pla, en la seua vessant de viatger i observador perspicaç, en tres escenaris i moments diferents. El segon, Joan Fuster: la paraula assaig (Afers), seria una poètica de l’assaig, una elucidació de la naturalesa del gènere i uns aclariments del tot pertinents sobre l’evolució i la formació del Fuster assagista, que Antoni Martí situa en Les originalitats. Però aquests dos llibres van molt més enllà d’això, i sumats, constitueixen una invitació engrescadora a apropiar-se d’una tradició, treballar-la i projectar-la. Una idea subjacent és que el fonament de la prosa catalana moderna es troba no en la novel·la, sinó en el dietarisme, el memorialisme i l’assagisme.

Per reblar el bon moment de l’assaig caldria apuntar així mateix el llibre de Lluís Calvo, L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (Arcàdia), un text sorprenent i verament assagístic on aquest autor, tan interessant, s’endinsa en terrenys poc explorats de dissidència complementaris a l’acció col·lectiva enfront del Leviatan que se’n ha caigut a sobre. I caldria esmentar també els llibres d’Ingrid Guardiola L’ull i la navalla i de Mireia Sellarés  Com una mica d’aigua al palmell de la mà, tots dos publicats per Arcàdia en la col·lecció Deriva. El primer es deté en l’univers de la imatge i la mercantilització de la mirada. El segon, subtitulat “Una investigació sobre l’amor”, és un text d’una enorme originalitat, difícil de circumscriure en pocs mots. L’autora és una artista multidisciplinar que planteja el seu treball com un repte i una interrogació que no deixa indiferent l’espectador o el lector, perquè els interpel·la sense miraments.

Però em volia referir sobretot a uns quants títols recents que s’allunyen de l’assaig canònic. O no del tot.

El llibre urgent, imprescindible, d’aquests dies, i per a molt de temps, és Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto (Foca), de Francesc Arabí. Al llarg de 500 pàgines, aquesta crònica d’una devastació es llegeix amb un sentiment escindit. Per una banda un celebra aquest gran exercici de memòria història, aquesta narració ben estructurada i informada fins al detall del saqueig organitzat per Eduardo Zaplana i el PP al patrimoni de tots els valencians. Calia comptar amb una requisitòria d’aquest calibre, on apareixen tots els culpables i els còmplices d’un desfalc, un robatori, una orgia de sobrecostos, operacions fraudulentes, intents d’ofegar la llibertat d’expressió i de premsa, destrucció de la RTVV, comissions il·legals, diners desviats a paradisos fiscals, i finalment detencions, processos, imputacions i presó a Picassent. Sabíem molt de tot això, ho havíem anat llegint -en part- a la premsa, ens n’havíem informat per diversos canals, però la magnitud del drama és inversemblant. Ací està tot, o quasi tot. Datat i quantificat, amb noms i cognoms. Vint anys de PP -corrupció, grans esdeveniments, PAIs, monocultiu turístic, especulació immobiliària, “la festa no s’acaba mai”- han fet un mal fora de mida a la societat valenciana. Economia sota mínims, indicadors davall la mitjana, decadència del teixit productiu industrial, agricultura no competitiva, sistema financer desballestat, pèrdua de confiança social, universitats en crisi, sector de recerca tocat, sistema educatiu malmès, emigració de talents joves... Sí, tot això és el revers de la història que explica de manera competent el periodista Francesc Arabí, que demostra ofici i trena una narració -amb una trama central i subtrames molt aconseguides- que malgrat el tuf nauseabund que desprèn, es llegeix amb avidesa. Però l’altra cara del sentiment ambivalent amb què el lector es capbussa en aquestes pàgines és amarga: com vàrem poder caure tan baix, com les elits valencianes varen donar ales a un delinqüent com Zaplana -i com Blasco, com Fabra, com Rus o com l’ionqui dels diners- i fins a quin punt no s’ha fet, on pertoca, la catarsi necessària. Perquè el PP -que hauria de ser declarat “responsable moralment subsidiari”, ja que no civilment, de l’atracament- encara tragué resultats considerables al darrer cicle electoral. Si hi afegim que Vox és una escissió irredempta del PP i que Ciudadanos és refugi de zaplanistes, la conclusió és clara. No s’ha après la lliçó i podria repetir-se en qualsevol moment. Cal repassar aquestes pàgines, detectar les complicitats necessàries, prendre nota de la impunitat, de la lenitat, i comprovar que no hi ha esmena. Un exemple només, Diego Such encara li justificava a Arabí la mentida i el frau del contracte en A i B de l’IVEX a Julio Iglesias, per raons d’eficàcia.  L’ex socialista, conseller amb el PP, propietari d’un xalet que construí l’empresa a la qual havia adjudicat com a vicerector obres a la Universitat d’Alacant, catedràtic d’Economia Aplicada, i empresari immobiliari, encara diu aquestes coses... Per no parlar del notori notari Carlos Pascual de Miguel. Moltes complicitats...

Aire fresc, en canvi desprèn el volum Estudis d’art (Afers) de Martí Domínguez, amb fotografies magnífiques de Jesús Císcar, una aproximació a la personalitat, la manera de fer i les idees de gairebé un centenar d’artistes. És un llibre d’un interès fora del comú, una lectura profitosa i plaent, desimbolt, greu quan toca, en general àgil i amb tocs molt personals. Martí Domínguez conrea el gènere del “retrat de passaport” amb audàcia i solvència. Una reivindicació, al capdavall, de tota una generació o dues d’artistes més enllà de la fira de vanitats que va socarrar el món de l’art valencià en l’època del PP. Que també va fer i desfer, comprà voluntats, utilitzà els artistes com a figurants i legitimadors del desfalc. Que deixà un IVAM desprestigiat i uns quants artistes als peus dels cavalls...

Martí Domínguez reivindica el millor de l’art valencià. En aquesta vessant renaixentista, el seu treball sobresurt, ara que acaba d’aparèixer el número 100 de la revista Mètode, dirigida per ell, i recent encara la publicació d’Històries naturals (Pòrtic), un recull d’articles que parlen de plantes, animals, paisatges, temes científics, representació de la natura en la pintura i la literatura, amb ritme i precisió. Mètode és una revista exemplar de divulgació científica, un luxe, una mostra del que es pot fer al País Valencià si no es posen massa pals a les rodes i si descansa una mica la dalla que sega caps, a València i arreu, a la matinada.

Precisament de Martí Domínguez -i de molts més autors- en recull diversos textos un volum que també és refrescant i rescabalador: la Geografia Literària, dedicada al País Valencià, a cura de Llorenç Soldevila, amb pròleg de Carme Gregori i Vicent Simbor (Pòrtic). Al capdavall, els autors i autores valencians sí que s’havien embadalit amb els nostres paisatges, terra i gent. Al llarg de la història.

Parlant de llibres, d’aquests llibres, no puc evitar la reflexió de fons. S’ha malbaratat molt de capital humà al nostre país i costarà molt alçar de nou el cap. Una reflexió que, en un altre registre i en relació amb un ordre de coses molt distint, em suggereix també Fer país. Comunismo valenciano y problema nacional, 1970-1982 (IAM), de Vega Rodríguez-Flores, que analitza amb deteniment i ofici un episodi de la història política recent que porta moltes evocacions. Però serà un altre dia...

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha