eldiario.es

Menú

LA CIUTAT OBLIDADA

Sant Marcel•lí o com la lluita veïnal va evitar el seu destí

Combatre la degradació de la zona sud, la desocupació i la revitalització del centre són els reptes pendents d’un dels barris perifèrics de València més atípics pel fet d’estar enclavat sobre l’horta

La forta contestació veïnal va frenar l’oblit de les institucions i la marginació a què s’hauria pogut veure abocat el barri

- PUBLICIDAD -
Vista de una parte del barrio de Sant Marcel·lí

Vista d'una part del barri de Sant Marcel·lí

Maltractats per la gestió de l’exalcaldessa de València, Rita Barberá, els barris perifèrics de la ciutat es van convertir en un focus d’activisme veïnal. La desatenció, la ‘barra lliure’ de la rajola i les operacions urbanístiques que castigaven els afores van despertar la protesta de molts veïns. I van forjar col·lectius que van obtenir victòries importants.

Barris condemnats a la marginació pels seus orígens i els plans del govern local que van escapar al seu destí per la resistència veïnal. Així ho va fer Sant Marcel·lí. Amb una situació idònia durant els anys 70 i 80 per a córrer la mateixa sort que altres zones de la perifèria, la reivindicació i la manifestació van donar fruits, van aconseguir equipaments importants i van parar operacions que l’haurien afectat greument. L’abandó de la part sud, la degradació del centre i la desocupació elevada són les seues assignatures pendents.

De ‘condemnat’ a ‘decent’

Situat en la part sud de la capital, Sant Marcel·lí va nàixer de la mà de l’arquebisbe de València Marcelino Olaechea el 1947, a les acaballes de la postguerra. La idea de l’eclesiàstic era construir un conjunt d’habitatges per acollir-hi gent sense sostre. I per a fer-ho, es va fixar en un espai agrícola situat en l’horta de la zona de la Creu Coberta. El complex parroquial va acabar ocupant quatre illes i acollint les primeres escoles, construïdes entre els anys 1959 i 1960. El 1954 van començar a arribar-hi els primers veïns. Així, va nàixer un barri nou de València en plena horta.

“La riuada del 1957 va fer que molta gent que vivia en barraques es quedara a la intempèrie. I davant de la construcció d’aquest complex van venir als habitatges construïts per Olaechea”, conta Vicent Soler, membre de l’associació de veïns de Sant Marcel·lí. El 1970, i arran de l’arribada d’immigrants procedents de Terol, Conca o Albacete, es produeix el gran creixement urbanístic del barri. Es passa d’una població de 5.527 habitants aqueix any a tenir-ne uns 10.413 el 1981.

Una època en què Sant Marcel·lí pateix en menys grau l’onada de droga i la inseguretat aparellada que colpeja molts barris del cap i casal. Però, pateix altres problemes. L’urbanisme especulatiu ompli el barri d’edificacions obertes, amb equipaments escassos. Hi falten serveis bàsics; manca de clavegueram –les séquies per a regar es transformen en clavegueres–, proveïment d’aigua potable i d’enllumenat; les voreres no estan asfaltades; i els espais verds i esportius brillen per l’absència. El còctel perfecte per a la marginació del barri. “Era tan greu la nostra situació que els taxis no volien passar-hi”, apunta Àngel Vidal, president de l’associació de veïns.

No obstant això, i després de les reivindicacions veïnals d’una associació que veu la llum l’any 1976, s’aconsegueix un pla de remodelació parcial. Amb aquest pla, “la situació canvia, es fa més lògica”, indica Vidal. “A pesar que el govern socialista també va tenir ombres, amb ells vam col·laborar en bastants aspectes i vam aconseguir condicionar el barri”, conclou. Sant Marcel·lí va poder esquivar el seu primer obstacle de caure en la degradació.

Desatenció i protesta amb Barberá

Com en la majoria de la perifèria de la ciutat, l’arribada al poder municipal de Barberá va comportar una desatenció als barris més allunyats, més oblidats històricament. I Sant Marcel·lí, durant la dècada del 1990, no en va ser l’excepció. En paraules de Soler: “Ens va tenir a pa i aigua set o huit anys”. Del 1990 al 2000 l’únic equipament rellevant que van rebre els veïns va ser el Centre de Salut. I no sense lluita pel mig.

No obstant això, els problemes per al barri meridional van començar, una altra vegada, el 1986. Encara sota mandat socialista. La instal·lació d’un crematori i l’ampliació del cementeri amenaçava l’entorn paisatgístic dels veïns de Sant Marcel·lí. De fet, l’extensió del recinte funerari es volia fer en zona verda i posava en perill unes quantes de les alqueries que encara hi persistien. Després de presentar un recurs judicial, els tribunals van acabar donant la raó als veïns.

“Va ser un punt d’inflexió per al moviment veïnal del barri”, assegura l’arquitecte i col·laborador d’ediariocv.es, David Estal, que coneix en profunditat Sant Marcel·lí. Tant, que el 1998 es va firmar un manifest per 24 entitats del barri amb el lema “Per un barri digne i habitable”. “El fet sentir-nos part d’un teixit social potent va suposar un impuls en aquells projectes en què estàvem treballant”, resa un dels documents elaborats per l’associació on es parla de la història més recent de la barriada.

Una força que va servir per a matisar i frenar dues actuacions urbanístiques que semblaven oneroses per al barri: el bulevard sud i l’AVE. Aquesta última comportava l’entrada del tren d’alta velocitat a través de pilastres, fet que afectava de manera notòria el barri. Però, el 2003 l’associació –integrada en la plataforma Parc Central– va aconseguir reunir més de dues mil al·legacions contra el projecte. Finalment, va desaparéixer el talús ferroviari de la línia València-Utiel i es van soterrar les de penetració de l’AVE. Encara que ni han complit les expectatives del barri ni les operacions relacionades –i reclamades pels veïns– com el Parc Sud s’han posat en marxa.

La plaza de la Iglesia del barrio, que los vecinos reclaman su peatonalización

La plaça de l'Esglèsia del barri, que els veïns reclamen fer-la per a vianants

Durant la dècada del 2000, en canvi, Sant Marcel·lí va rebre, no sense protestes entremig, diversos equipaments. La piscina o el poliesportiu en són alguns. Però, el cas de l’Espai Rambleta ha estat el més destacat. Gaudir d’un pol cultural tan atractiu és molt important per a qualsevol zona.

“Ho vam aconseguir després d’uns quants anys de mobilització”, relata Vidal. El 2002 s’inaugura el Parc de la Rambleta, i aqueix mateix any la regidoria de cultura de l’Ajuntament encarrega la redacció del projecte cultural per al 2007. Les obres, tanmateix, s’endarrereixen. Davant d’això, l’associació i la Unió Musical de l’Horta emprenen diverses campanyes en què en reclamen la construcció. A causa del poder associatiu de la banda, el 2012 s’inaugura el recinte cultural. Una altra manifestació amb triomf.

Frenar el deteriorament

Malgrat els èxits aconseguits, Sant Marcel·lí té uns quants reptes pendents. “La desocupació en el barri és molt elevada i alguns dels comerços estan obsolets”, alerta Soler. La taxa de desocupació supera la mitjana de la ciutat, ja que arriba al 36%, segons les últimes dades disponibles en l’oficina estadística de l’Ajuntament corresponents al final del 2014.

La crisi es nota. I per això entorns com la plaça de l’Església registren multitud de comerços tancats i els habitatges veuen degradats, siga perquè han quedat buits després de la desaparició de les primeres onades de gent que els va habitar o siga per l’envelliment de les persones que encara hi viuen. La manca d’“un espai públic de vianants” no ajuda gens a fer atractiva aquesta zona per a noves generacions. Més encara quan la plaça s’ha convertit en una mera rotonda.

“La plaça ha de tendir cap la conversió en zona de vianants”, afirma Soler. Des de l’associació de veïns s’ha presentat un document a l’executiu local reclamant, entre altres coses, la conversió de la plaça per a vianants. La mesura, a més, frenaria la tendència dual que experimenta a hores d’ara el barri entre el nucli antic i la zona del Bulevard Sud, “més revitalitzat per la presència més gran de gent jove”, segons Soler. “Cal intervenir-hi per a evitar que la part històrica de Sant Marcel·lí quede marginada respecte del creixement de la zona nord al llarg del Bulevard Sud”, adverteix la proposta elaborada pels veïns.

Encara que té molts dels equipaments més bàsics del barri i una part del patrimoni arquitectònic d’horta més important de la zona, l’entorn del carrer Salvador Perlés és el més oblidat. “És la zona més degradada, caòtica i abandonada”, critiquen els veïns en el document. “La falta d’espai públic dificulta la cura, la visualització i el gaudi del patrimoni històric del barri, concentrat en aqueix entorn”, afigen.

A la no-execució dels plans previstos amb l’arribada de l’AVE que connectarien els barris de Sant Marcel·lí i del Camí Real –dos nuclis vinculats diàriament per les activitats dels veïns–, s’hi sumen altres reivindicacions ignorades, com el condicionament de l’esplanada entre els carrers Salvadors Perlés i Pius IX. O “la millora urbanística de la zona est del barri, articulada entre les obres del soterrament del ferrocarril i les vies del de Xàtiva paral·lel al carrer de Sant Vicent Màrtir, en estat greu de degradació i enfangades constantment amb les pluges com passava en els anys 60 quan no hi havia voreres”.

També es reclama que es connecten els carrers de Ciutat de l’Aprenent amb les de Sant Pius X i la de José Soto Micó amb la de Sant Vicent Màrtir. L’objectiu? Consolidar el pas dut a terme arran de l’eliminació de les vies que dividia els barris del Camí Real i de Sant Marcel·lí. Unes actuacions que poden estar pròximes pel fet que l’Ajuntament ha fixat els terminis per a iniciar un procés de rehabilitació de les parts degradades del barri. Seria una victòria més d’un barri perifèric que ha combatut el seu destí amb lluita veïnal. I així, ha aconseguit burlar, en algunes zones, l’oblit.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha