Un federalista a Ajuria Enea
Fa uns dies el president valencià Ximo Puig va visitar Íñigo Urkullu en Ajuria Enea. Mai no s'havia produït abans una trobada similar i cal remuntar-se al 1996 per a rescatar el record de la breu visita de cortesia d'un lehendakari al Palau de la Generalitat Valenciana (llavors van ser José Antonio Ardanza i Eduardo Zaplana els protagonistes).
La trobada de Vitòria va passar bastant desapercebut, com quasi tot el que no fa referència a Madrid en el que concerneix a les relacions entre institucions. No debades el traçat radial de les infraestructures sobre la geografia peninsular és un reflex material i palpable de la mentalitat centralista del poder a Espanya. L'Estat de les autonomies, per això, se sosté sobre potents línies de tensió centre-perifèria, però és d'una feblesa extrema en les seues connexions transversals, més enllà de conflictes episòdics concrets entre comunitats.
Urkullu i Puig van parlar precisament enmig d'un conflicte sorgit d'aquell funcionament radial. El pacte bilateral del PP amb el PNB per a traure avant els pressupostos del Govern en minoria de Mariano Rajoy, a canvi de substancials descomptes en el contingent basc, ha agitat l'ambient en el si del comitè d'experts que prepara la reforma del sistema de finançament autonòmic i ha alçat butllofes en territoris com el valencià, que clama contra una dotació insuportable, per insuficient i discriminatòria, en el repartiment de recursos per part de l'Estat.
Que un president valencià que ha criticat el càlcul del contingent basc i promou la peremptòria reforma del sistema de finançament autonòmic, caducat fa ja diversos anys (“el problema no és el cupo, el problema és que el Govern segueix sense resoldre la insuficiència de les comunitats autònomes de régim comú”, va matisar), es presente a parlar amb el seu homòleg a Euskadi no deixa de resultar cridaner pel que té de voluntariós i dialogant. Una mica més cridaner encara si considerem que Puig és un dirigent socialista al capdavant d'un govern de coalició d'esquerres però que ha recolzat que el PSOE permetera amb la seua abstenció governar a Rajoy i que Urkullu presideix un Executiu que integra consellers socialistes però lidera un partit que facilita en el Congrés l'aprovació dels Comptes del PP.
L'Estat autonòmic es va construir sobre una tramoia electoral que reproduïa el bipartidisme inherent al sistema heretat de la Transició en el joc entre comunitats governades pel PP i pel PSOE, amb els nacionalistes bascos i catalans com a peces complementàries. Però ja no funciona com abans. Ara els governs estan en minoria o són de coalició, tenen dificultats amb els seus suports parlamentaris i es mouen maldestrament, com jugadors en un tauler en què no encaixen les peces a la seua disposició.
L'immobilisme espanyolista de Rajoy i l'exacerbació del secessionisme a Catalunya bloquegen una necessària reforma de la Constitució que traga el model autonòmic d'aqueix atzucac. I ara com ara, és la pròpia dinàmica de la nova i variable geometria política espanyola, en traslladar-se al territori, l'única que pot obrir escenaris viables de canvi.
Urkullu i Puig, per exemple, van acordar col·laborar per a fomentar la connexió ferroviària entre el Corredor Mediterrani i el Cantàbric (ara mateix és impracticable el trajecte Sagunt-Bilbao). I el que és més important, van sintonitzar per a treballar per la transferència dels ports a les comunitats autònomes, una iniciativa que escandalitzarà més d'un a Madrid però que té tot el sentit a València, a Castelló i a Bilbao.
En quines altres coses poden arribar a coincidir en el futur tots dos governs? Puig, que pertany a un partit, el PSOE, en el qual part dels seus dirigents defensen el federalisme com un mecanisme poc dissimulat d'uniformització (sense arribar a l'extrem de Ciutadans, que propugna un Estat federal recentralitzador en el qual es produïsca una devolució de competències de les comunitats), comparteix alguns dels punts de vista que va sostenir en el seu moment Pasqual Maragall en convidar a superar la distància que separa l'Espanya plural de l'efectivament federal, mitjançant el reconeixement del “dret a la diferència en un federalisme que garantisca que no hi ha diferència de drets”.
Assumir que la igualtat no està renyida amb el respecte a la diversitat d'identitats és un pas que la majoria de la classe política espanyola, i de l'opinió pública, no ha estat disposada a donar. El sol esment de l'asimetria, el plurilingüisme o la plurinacionalitat encara causa urticària en certs sectors. I això malgrat el deteriorament evident del model autonòmic, amb un enfrontament cru en el cas català, al qual tan va contribuir el PP de Rajoy amb tant d'entusiasme quan es va aferrissar amb l'Estatut el 2006.
Que el socialista Pedro Sánchez, -amb qui, per cert, tan malament congenia Ximo Puig- considere Espanya una “nació de nacions” o que Pablo Iglesias proclame que les apel·lacions de Podem a la “pàtria” són compatibles amb el seu caràcter plurinacional i amb el reconeixement del dret a decidir són símptomes que en l'escenari polític es modifiquen algunes coordenades a favor d'una visió més horitzontal i en xarxa de l'Estat. Una concepció que hauria de plasmar-se, encara que això està per veure, en un sistema de govern multinivell capaç de canalitzar l'agitada complexitat territorial espanyola.
Una complexitat que no pot resoldre's a la britànica, amb referèndum escocés inclòs, no solament perquè a Espanya la descentralització administrativa és major, sinó perquè, en canvi, allí ningú no discuteix i és fàcil de visualitzar l'existència de diverses nacions dins de l'Estat.
La cruïlla està ací: o s'endureix el discurs centralitzador, tibant les cordes del model radial i posant a prova el seu punt de ruptura, o es desplega l'instrumental d'un pluralisme ideològic, cultural i territorial.
El president valencià s'apunta a la segona opció, que condueix en algun moment a una reforma constitucional a la qual cal anar obrint pas amb la pràctica institucional.
Per això Puig s'ha entrevistat, en alguns casos diverses vegades durant els seus dos primers anys de govern, amb presidents com els de Aragó, Andalusia i Balears, del seu mateix partit, o com els de Múrcia, Catalunya i ara el País Basc, del PP i nacionalistes, respectivament. No ha esperat a veure's les cares amb ells en la conferència de presidents o alguna celebració oficial. Les agendes de les seues reunions, com les dels seus consellers en trobades de treball amb homòlegs d'altres governs, tenen una orientació transversal i inclouen assumptes com el Corredor Mediterrani, la reforma del finançament autonòmic o la redistribució competencial. Sap que hi ha una geopolítica pendent sobre el mapa de la crisi del sistema polític espanyol a la qual intenta contribuir, de moment, amb més afany que reconeixement.
