Els discursos del rei

Hi va haver soroll. Quan va començar a parlar Felip VI, es va desencadenar de fons un repicar insistent de protesta. La cassolada simultània al seu discurs televisat resultava més cridanera perquè els carrers estaven deserts i l'estrèpit semblava sorgir de les profunditats urbanes. El fet és que un sector significatiu de la ciutadania expressava descontentament i repulsa fent soroll des de finestres i balcons mentre el monarca desgranava frases cridant a la unitat dels espanyols davant d'una epidèmia causada per un virus global de gran capacitat de contagi. “Hem de deixar de costat les nostres diferències…”.

I a la memòria, inevitablement, venia aquell altre soroll de fons, fa tant de temps!, en un altre discurs del rei. En aquell cas, Joan Carles I parlava per televisió mentre dels carrers de València pujava el rugit dels motors dels tancs de l'Exèrcit, que havien ocupat la ciutat per ordre del colpista capità general Milans del Bosch. També aleshores estaven els valencians reclosos en les seues cases, no per l'epidèmia d'un virus, sinó per un toc de queda. Aquella nit del 23 de febrer de 1981, o millor dit, ja la matinada del dia 24, el monarca va pronunciar una frase clau: “La Corona, símbol de la permanència i unitat de la pàtria, no pot tolerar de cap manera accions o actituds de persones que pretenguen interrompre per la força el procés democràtic que la Constitució votada pel poble espanyol va determinar en el seu moment a través de referèndum”.

Quines escenes més semblants i què diferents, no obstant això, en el seu significat. Quatre dècades després, ja jubilat, el rei que va parlar per televisió per a posar fi a un colp d'estat escandalitza tothom amb la corrupció que ha niat darrere de la seua posició institucional inviolable. I posa en escac al seu fill, ara rei, obligat a apartar-lo d'una Casa Reial que ja va haver de deixar de banda una infanta i el seu marit per un comportament que el va portar a la presó.

Els dos discursos, -amb l'episodi lamentable en 2012 de la cacera d'elefants a Botswana, l'affaire Corinna Larsen i l'abdicació dos anys després, per part del pare, i la desafortunada intervenció donades l'actitud i el to de l'actual rei en els dies posteriors al referèndum unilateral que els independentistes van celebrar a l'octubre del 2017 a Catalunya- delimiten la progressiva deterioració de la monarquia parlamentària. Una monarquia basada en un sistema bipartidista que una vegada més, i en van unes quantes en la història espanyola, dilapida les seues oportunitats polítiques. Si el compromís de Joan Carles de Borbó amb la democràcia va permetre carregar el compte de crèdit moral, el maneig de comptes bancaris opacs carregats amb fons procedents de comissions milionàries de més que sospitosa procedència l'ha deixat exhaust. I sense el crèdit d'una opinió pública favorable no hi ha monarquia que puga sobreviure a llarg termini en democràcia.

Encara que estiga abrigallat de forma més aviat escandalosa per les elits polítiques i mediàtiques de la cort, Felip VI no pot pensar que passarà la tempesta i que un comunicat anunciant que deixa sense sou el seu pare i que renuncia a la seua herència frenarà el desgast. Sabem com comencen els casos de corrupció i hem vist com n'han acabat desenes aquests últims anys. A més, ho ha explicat Javier Pérez Royo: el problema és de legitimitat. I no està clar que poguera resoldre-ho tampoc una eventual disposició del monarca a rendir comptes, donar transparència al funcionament de la Casa Reial i renunciar a certs privilegis.

“La Restauració de la monarquia va presidir la Transició a la democràcia, però la forma en què ho va fer va bloquejar la capacitat de renovació del sistema democràtic”, ha escrit Pérez Royo, en al·lusió a l'herència franquista. “Aqueixa falta de renovació és la que ha possibilitat que la mateixa Prefectura de l'Estat, que va presidir la Transició, haja degenerat de la forma en què ho ha fet”.

Mentre la reforma de la Constitució es fa tan necessària com improbable, la protesta que la nit del 18 de març es va deixar sentir als carrers, com un senyal d'alerta enmig de l'estat d'alarma sanitària, revela que el descontentament amb la monarquia no és cosa de grups més o menys minoritaris. Va comentar en algun moment l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero que “tenim un rei bastant republicà”, encara que ho va dir pensant en l'afinitat cap a una concepció positiva de les llibertats i no en un sentit institucional. Però, com són les coses!, ja no és una quimera pensar en la possibilitat d'un cap de l'Estat autènticament republicà.