La crisi constitucional, la distensió a Catalunya i els seus enemics

Hem d'agrair a Carles Puigdemont que algú com Mariano Rajoy haja donat, de sobte, una imatge d'estadista. La sobreactuació de l'independentisme català havia cremat tant de terreny i havia enrarit l'ambient fins a tal punt que la convocatòria electoral es va convertir en l'única opció lògica, la seua opció. Però no. Va guanyar la temptació de fer la jugada unilateral de declarar la secessió, malgrat que deixava en mans del Govern del PP l'escac i mat, és a dir, la convocatòria immediata d'eleccions com a decisió raonable per a justificar la intervenció de l'autogovern de Catalunya. Rajoy aconseguia amb això el seu objectiu amb el menor cost possible. No és la pitjor de les conseqüències de l'estampida sobiranista a Catalunya.

A força d'onejar banderes, convocar les masses, forçar els mecanismes legals des de la majoria parlamentària i articular el desbordament del marc constitucional des de la plataforma del poder autonòmic, l'independentisme va arribar a un estat d'excitació que alliberava totes les inhibicions, fins al punt de preferir la consecució d'un fetitxe sobre qualsevol consideració de la destrossa institucional i civil que l'operació comportava.

Així que el tòtem d'aqueixa independència declarada en va, de la qual n'és un correlat l'exili de Puigdemont a Brussel·les, ja forma part de l'imaginari polític d'un país abocat a resoldre el seu destí en unes eleccions en què el 'procés' haurà passat a la història, però les seues conseqüències prometen condicionar qualsevol solució. Una solució que passa per polítics empresonats gràcies a un excés de zel de la justícia que ha induït el Govern a través del Fiscal General i ha assumit l'Audiència Nacional, en contrast amb el Tribunal Suprem, enmig d'una erupció d'espanyolisme d'allò més agressiva.

Pot ser que els independentistes tornen a guanyar les eleccions el 21 de desembre o pot ser que no. De tota manera, el futur de Catalunya, i també d'Espanya, depèn de posar en pràctica una reforma del sistema autonòmic que permeta reconduir l'enorme base electoral independentista cap a posicions de pacte, cosa que no serà possible sense una negociació, probablement una amnistia i un referèndum. Però l'èxit actual de Rajoy, conseqüència directa de la demagògia sobiranista, no ajuda en aquest sentit.

Rajoy no ha fet res per restar inèrcia a l'escalada secessionista. No ha assajat ni una mínima autocrítica sobre la irresponsable maniobra del PP que va culminar amb la demolició d'un Estatut aprovat en instàncies parlamentàries i votat pels catalans en referèndum. Ha fet sucumbir, impassible, totes les oportunitats de diàleg davant la intransigència del seu immobilisme. La seua minoritària presidència del Govern s'alça ara sobre els enderrocs de part d'un sistema autonòmic per la viabilitat i la reforma del qual tenia l'obligació de vetlar. Dirigents del seu partit en totes les latituds segueixen obstinats a engrandir els clivells d'un edifici polític greument danyat.

D'altra banda, alguns mitjans s'han amerat en el seu suport incondicional al Govern d'una fúria justiciera que apel·la més a les vísceres que a la raó o a la voluntat d'entesa. És un símptoma agut de ruptura que alerta sobre el perill que col·lapse el model de convivència per a donar pas a una concepció intransigent de la unitat d'Espanya, amb el seu reflex resistencialista a Catalunya. Si la vigència de la Constitució ha d'arribar al punt d'imposar-se per la força a la contestació activa de dos milions de catalans és que alguna cosa greu falla. I caldria començar a actuar amb valentia i sensatesa per a rebaixar la febre i corregir el rumb. Davant problemes extraordinaris cal plantejar solucions extraordinàries o, dit d'una altra manera, no serveix de gran cosa limitar-se a aplicar la llei com si no existira la política.

Per a aconseguir la imprescindible distensió podrien utilitzar-se els ponts que es conserven intactes, i que són escassos. El lehendakari basc Íñigo Urkullu ha intervingut sense èxit per a evitar el naufragi de Puigdemont i la seua tropa, però la seua és encara una posició constructiva i viable. Al sud de Catalunya, el president valencià, Ximo Puig, ha mantingut una actitud moderada, compungida davant el lamentable espectacle i orientada a reclamar diàleg i entesa. Un nacionalista basc que rebutja la ruptura unilateral amb l'Estat i un socialista que presideix un govern de coalició amb els valencianistes de Compromís, que defensen com fa Podem la via de la reforma constitucional i el referèndum pactat, són dues peces de l'elenc de presidents autonòmics amb les quals comptaria qualsevol dirigent assenyat en l'escenari que s'acosta.

Al seu torn, en l'ull mateix del conflicte, el resultat electoral determinarà les opcions de cadascú, però és molt probable que el PSC de Miquel Iceta i la Catalunya en Comú d'Ada Colau hagen d'assumir el repte de modular les posicions extremes a partir de les aliances per a formar govern amb l'objectiu que no s'atrinxeren. També en el Congrés dels Diputats haurà d'activar-se el PSOE de Pedro Sánchez, i jugar-se-la, a favor del diàleg i la reforma. La seua responsabilitat és gran perquè sense la seua concurrència, encara que té formalment el PP majoria absoluta en el Senat, no hauria tingut el Govern prou suport per a aplicar l'article 155 de la Constitució a Catalunya. En la seua mà està evitar que es produïsca una involució del sistema.

Advertia Ximo Puig aquesta setmana que el problema territorial a Espanya “no és només Catalunya” perquè la Comunitat Valenciana arrossega des de fa anys la reclamació d'una reforma del sistema de finançament, que hipoteca greument els comptes de la Generalitat i en multiplica l'endeutament. El 18 de novembre s'ha convocat una manifestació unitària a València per a exigir un finançament just. I el PP no sols s'hi ha desmarcat, sinó que la presidenta regional, Isabel Bonig s'ha esforçat aquests dies a jurar bandera i ha amenaçat: “Així va començar Catalunya”. A la convocatòria de CCOO i UGT s'han adherit instàncies tan perilloses com la Confederació Empresarial Valenciana.

Mentre el president valencià proposava “cercar fórmules d'entesa dins de la legalitat” en la veïna Catalunya, Bonig insistia a acusar Puig i la vicepresidenta Mónica Oltra de “seguir el joc” a l'independentisme català. “No crec que l'eixida siga el frontisme”, insistia el dirigent socialista en unes declaracions, “ha d'haver-hi més ponts de diàleg”. El problema és que la dreta segueix entestada a dinamitar-los.