Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Conseqüències econòmiques de “la batalla d’Almansa”… i que encara perduren

Carles Marco

0

Ara que per al nostre poble fa 313 anys de la derrota en la batalla d’Almansa, el 25 d’Abril del 1707, convindria recordar les moltes conseqüències negatives que aquesta fita va tindre per als valencians. És per aixó que vull realitzar un sintètic article sobre les seues conseqüències. Sens dubte, la memòria històrica ens pot esperonar a recuperar la nostra dignitat com a poble autònom, fer-nos respectar i agafar les regnes d’un futur millor sense imposicions. És conegut que la derrota d’Almansa a mans de les tropes borbòniques de Felip V va suposar per als valencians un gir en la seua vida amb la pèrdua del seus Furs i de l’autogovern. A més significà una llarga ocupació militar, una brutal repressió, la proscripció i la prohibició de la nostra llengua en l’escola i tots els escrits oficials, més de 3.500 valencians exiliats, la destrucció radical de les institucions valencianes i la imposició per la força de les lleis de Castella i de jutges i funcionaris castellans i una corrupció institucionalitzada. Alacant, precisament, va ser l’última plaça en resistir i capitular davant les tropes borbòniques el 19 d’abril del 1709.

Però voldria centrar-me ara, atés que està a punt de negociar-se un nou model de finançament per a les autonomies, a sintetitzar les conseqüències econòmiques que la derrota d’Almansa va suposar a tot el Regne de València. No és casual i continua actualísim el refrany popular valencià que diu “quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”. Perquè és precisament a partir d’Almansa quan se’ns practicà als valencians, des del govern central, unes exageradísimes i obligatories exaccions econòmiques. Espere esperonar als polítics valencians –siguen de dretes o d’esquerres- a reclamar a Madrid, sense complexes ni genuflexions, el que ens correspon.

Efectivament, a causa de la victòria borbònica en la Guerra de Successió, l’antic Regne de València, ja sense els seus Furs i sense autogovern, va patir un llarg periode de decadència i empobriment que trencava la seua modernització a les acaballes del segle XVII i inicis del XVIII. La causa fonamental que colapsà l’economia valenciana fou el nou sistema fiscal que Felip V encarregà dirigir a José Patiño, i que suposà un augment insuportable de les exaccions reials. Als valencians ens van aplicar enormes impostos, molt superiors als de Castella o Andalusia. Fet i fet, els valencians treballaven per al rei, Madrid i l’Església. Sols els ingressos reials en terres valencianes van passar de 73.237 lliures el 1707 a 385.434 l’any següent. Pel que fa a l’aplicació dels ingressos, les despeses s’assignaven majoritàriament a la Cort, la noblesa, l’Exèrcit i l’alt clergat. Cal tindre en compte que, si bé molts capellans pobletans havien pres partit del costat dels “maulets” i de l’arxiduc Carles d’Austria, la jerarquia eclesiàstica era partidària de l’absolutisme de Felip V (el bisbe Luis Belluga, per exemple, creà regiments propis, i va ser nomenat virrei de València, encara que no va poder entrar en la ciutat). Així, en premi a la fidelitat de l’Església i de la Inquisició, el contribuent valenciá del segle XVIII ha de pagar també nous i altísims gravàmens a aquesta institució, i, en el seu cas, al senyor feudal. Es tractava, doncs, d’una Hisenda regressiva i injusta que va trencar la recuperació econòmica valenciana de finals del segle XVII. Historiadors i economistes han conclós hui que era un mite interessat el caràcter modernitzador de la reforma tributària, que va “introduir” la tributació directa de l’equivalente: pels principis en què es fonamentava, per la forma d’aplicació i perquè al Regne de València ja hi havia precedents. D’altra banda els gravàmens indirectes també varen créixer. El que Felip V no aconseguí fer a Castella ho aplicà en forma de càstig aquí. Fins i tot es pot parlar de confiscació fiscal, a banda de la confiscació pròpiament dita de tots els bens dels valencians austracistes. A més a més, la Corona borbònica va exigir a totes les poblacions valencianes múltiples “donacions” en concepte de despeses de fortificacions i quarters d’hivern, per a fer front a les seues despeses bèl·liques generals. Els veïns de València havien de pagar 82.900 lliures en concepte de quarter d’hivern.

En el cas d’Alcoi, per exemple, una de les ciutats valencianes que més va resistir l’avanç de les tropes borbòniques, i que fou assetjada, saquejada i multada el 9 de gener de 1708, l’espoli, com a la majoria de les poblacions valencianes, s’allargà moltes dècades. En 1717, en concret, l’Estat borbònic tornava a aplicar una encara més una forta suma de gravàmens i càrrega fiscal a tot el Regne de València. La situació econòmica era límit amb moltes persones passant fam. És per això que l’Ajuntament d’Alcoi presentà un “Memorial de greuges” al rei Felip V (que es troba en el Fons Antic de la Biblioteca Valenciana) perquè tinguera clemència i disminuïra la tributació, “sumamente exorbitante”, “desmesuradamente excesiva en todo el Reyno… haziéndose su exacción impracticable”. Molt superior a la que es tributava a Castella o Andalusia. Com passa encara hui. No és que els valencians no vullguem ser solidaris: es que no hem de ser bajoques o “primos”, i des de la batalla d’Almansa no ens em fet respectar.

Etiquetas
stats