Contes de reis i princeses

En els últims temps el feminisme ha lliurat una àrdua batalla contra el relat sentimental de l'amor romàntic, perquè la seua retòrica pot conduir a la submissió de la dona. En certa manera, el príncep blau ha caigut del pedestal en l'imaginari sentimental femení. El significat de les icones es transforma conforme la percepció social els desemmascara i reinterpreta. Quant la dona ha pres la paraula, l'admirat “don juan” i el príncep somiador han transformat la seva faç: d'heroi a monstre generador de violència, submissió i maltractament. Tota emancipació implica subvertir l'ordre i, en el nostre cas, això passa per desterrar al príncep de la casa, al senyor feudal de la família, al dèspota autoritari de la direcció empresarial o acadèmica, en definitiva, a tot aquell legitimat mitjançant ancestrals tradicions de domini.

Si gran part de la ciutadania ha estat capaç de rebel·lar-se contra la tirania del príncep en l'àmbit familiar i contra les seues seqüeles en forma de violència domèstica, si ho ha fet en nom dels drets, la igualtat, la llibertat i el respecte, per què no acabar també amb la impunitat del príncep en l'àmbit social, ideològic o fins i tot religiós? Sobre això també el feminisme pot ser una força emancipadora, capaç de transformar aquest univers nostre tan contradictori, ple de resistències i anacronismes.

La inviolabilitat repugna a la raó cívica. Deriva del sagrat, legitima tabús i perpètua privilegis. Sorgeix d'acceptar la desigualtat radical i forma part del relat alienador del pare omnipotent, del cabdill heroic. La metàfora de la sang blava estableix l'excepció, marca la diferència entre dues categories d'éssers, en un univers jeràrquic que resulta incompatible amb una societat lliure i respectuosa amb la universalitat dels drets humans. Els privilegis del príncep procedeixen de la dicotomia entre allò mundà, subjecte a lleis, i el sagrat o inviolable. Preservar aquest privilegi sempre comporta formes explícites o subtils de violència. L'heroi és inviolable i la seva racionalitat la del mite. El seu revers són les clavegueres de l'estat i els xantatges, complicitats i trampes, secrets d'estat i joc brut. Hi ha prínceps omnipotents que, quan sorgeix un Khashoggi contestatari o una periodista primmirada, llavors simplement els eliminen. Impertorbable llavors, l'aristocràcia mundial dels prínceps mira cap a un altre costat. És la lògica de la dominació: no hi ha inviolabilitat sense submissió i complicitat.

Si, per contra, analitzem aquest curiós assumpte des de l'altre costat, des de la perspectiva dels drets civils (llibertat, igualtat, fraternitat), si convidem al príncep a baixar del seu pedestal i despullar-se de la sang brava i les vestidures àuries, llavors l'ésser inviolable es transforma en un pur delinqüent, de vegades d'aquells de tir al clatell, o en un pederasta inconfessable o en delicat canalla de guant blanc. I tota la resta - les conductes inadequades, les fortunes a Suïssa, el tràfic d'influències, les immunitats, els aforaments, les inviolabilitats-, tot, tot, s'ensorra transformat en un conte xinès, en un conte de reis i de princeses, una ficció infantil perpetuada per la pedagogia de la submissió, la por i la hipocresia col·lectiva. Creu-me lector: els reis i els prínceps són els pares. I per emancipar-nos cal acabar d'una vegada amb els que viuen del conte.