Isabel Morant, catedràtica d’història moderna: “Estudiar i incloure les dones canvia la interpretació de la història, la fa més real”

Quan Virgina Woolf fa la seua investigació sobre la història d’Anglaterra veu les dones com a fantasmes, éssers absents que no tenen protagonisme. Es preguntava com devien ser les seues vides, si es casaven, tenien fills o quines eren les seues inquietuds. L’escriptora planteja llavors als seus col·legues, fent gala de la seua ironia, “per què no podien afegir un suplement a la història perquè les dones pogueren figurar-hi decorosament”. Quan, quasi alhora, Simone de Beauvoir escriu El segon sexe, es pregunta què és una dona, veu les idees dispars que sobre els seus congèneres han bolcat els homes al llarg de la història. Un atuell, una matriu, una femella, quasi un insult; un castic diví, una desgràcia. És per això que conclou que ser dona és una definició fruit de la voluntat humana, del resultat del que els homes han pensat sobre la base de la seua posició de poder, i deixa la seua citació més repetida: “No es naix dona, s’arriba a ser-ho”.

El feminisme ha sigut un motor d’avanç per als drets de les dones, i també ha explorat la seua reculada; ha permés revisar la història, ampliar-ne els límits, corregir discriminacions plenament deliberades. Ajuda a traçar una genealogia, a traure a la llum els sabers que s’havien ocultat. Partint de les preguntes de Woolf i Beauvoir, el moviment feminista acadèmic comença a indagar en la història de les dones –també en la dels homes, en com l’han construïda–, desenvolupa els anomenats estudis de gènere i comença a fer llum en aquests clarobscurs. I, de nou, en començar a investigar, continua fent-se preguntes: En quin moment es torcen les coses?; o, com qüestiona Beauvoir: “En quin moment i per quines raons el sexe que dona la vida va poder ser dominat pel sexe que fa la guerra?”. Isabel Morant, catedràtica d’història moderna i membre de l’Institut Universitari d’Estudis de la Dona de la Universitat de València, parteix d’aquests interrogants en el seu últim treball, una guia sobre el paper d’aquest segon sexe en la història, partint de les aportacions del feminisme.

Morant va crear la col·lecció “Feminismos” de l’editorial Cátedra i va dirigir la col·lecció “Historia de las mujeres en España y América Latina”, quatre volums que reuneixen aportacions sobre les dones i les seues vides quotidianes, dels seus treballs, de les seues formes de religiositat, de la seua escriptura i el seu pensament, de la seua participació en la vida social i política. Ara ha coordinat el llibre El lugar de las mujeres de la historia: Desplazando los límites de la representación del mundo, en l’editorial de la Universitat de València, un treball amb què busca traure aquest saber que fa ja més de trenta anys que es traça en els àmbits acadèmics i aproximar-lo a les aules i al conjunt de la societat.

“El llibre és conscient que hi ha una investigació important, però ha d’arribar més lluny. Hi ha una història, ja l’hem feta, hem d’eixir cap a fora”, apunta, en referència a la plena inclusió d’aquests sabers en l’àmbit educatiu i en la vida pública. “El feminisme reclama una genealogia en un primer moment”, indica l’autora. “En el segon, les investigadores som conscients que no sols hem de lamentar-nos per haver sigut tan maltractades i oblidades, traure de l’oblit les figures femenines, sinó que hem de comprendre com va passar. Va passar perquè l’acció humana, l’acció dels poders, ho va fer possible, a través de les representacions del saber, l’Església, les lleis. Les noves democràcies del segle XIX i XX es construeixen com a exclusives dels homes; però les dones les situen en un altre lloc, en el de l’àmbit domèstic. Cal comprendre com les vides de les dones es construeixen de manera desigual i que no és una casualitat, prové de l’acció humana”

Per exemple, explica, “si parlem de la història del liberalisme, els programes habituals no tenen en compte els discursos de diferència de sexe que acaben amb una escola pública discriminada i que entenen que l’educació ha de ser diferenciada o que les dones no tinguen dret al vot”. Tampoc solen tindre en compte l’element que s’oposa al fet que la participació política s’escriga en masculí: “El feminisme naix de la Il·lustració i el liberalisme, que són la base de les democràcies modernes”, apunta, recordant Olympe de Gouges, que reclama que els drets de l’home es facen extensius a les dones, amb un dels pamflets fundacionals del feminisme; els escrits de Mary Wollstonecraft i l’activisme de les sufragistes.

La història, recalca la docent, es fa preguntes constants: com van passar i com van canviar les coses. En aquest recorregut, les investigadores feministes “hem contat la història de les desigualtats, però també de l’emancipació, com les dones van desbordar els límits i hem anat canviant els models de socialització. Això ha sigut una ampliació de la història i això ha d’incorporar-se a l’ensenyament de la història. Reclamem que les autoritats competents en educació ho tinguen en compte”.

Per a Morant, l’educació sense biaixos de gènere és fonamental per a una democràcia plena: “Si volem contribuir a més igualtat, que aquesta violència que hi ha vaja desapareixent, evitar els estereotips, és important fixar-se en els joves. El coneixement, el saber, és el primer pas perquè les dones comprenguen com han sigut les coses i com volen que siguen. Aquest saber ens ajuda a superar les diferències”, afirma. El llibre posa en relleu el paper de les dones en la societat, que crea uns models diferents per a obrir les possibilitats, però a més, afig, això implica contar que les coses no han sigut sempre així. “Hi ha un punt alliberador, el feminisme l’explica. Explica el perquè de les coses, el perquè d’aquesta diferenciació i de la desigualtat. Si les desigualtats són construccions, les podem desconstruir”. Conéixer aquesta perspectiva és “necessari per a saber el que som i el que volem ser, és eixir d’aquesta idea de l’etern retorn, que ens torna a situar en experiències històriques que volem superar. Ens ajuda a construir i comprendre millor un present”.

L’esborrament de les dones en la història

La investigadora remarca que “sempre hi ha hagut dones que no s’han sotmés als estereotips”, des de les que afirmaven que tenien ànima, després raó; les que escrivien i viatjaven quan el rol les redueix a la maternitat. “Sempre hi ha hagut dones que han desbordat els límits. Des que hi ha escriptura, la seua paraula s’ha escrit”, reitera. Però a l’hora d’abordar la història, de triar què i com es conta, apareixen els biaixos. “La història que jo vaig aprendre era una història econòmica i social que entenia que els únics fets rellevants de la història eren aquests. Partia d’una idea molt huitcentista de la naturalesa de les dones que, per la seua diferència biològica, els atribuïa unes capacitats i unes qualitats diferents de les dels homes i justificava que per això no havien tingut participació, que no havien tingut una funció social més enllà de la derivada de la condició femenina. Però les dones han treballat sempre, no s’han conformat amb les destinacions habituals, han sigut rellevants en la història, només que no s’ha vist”, assenyala

“Perquè alguna cosa siga història ho ha de veure l’historiador, ha de fer-se les preguntes. Les dones no apareixen perquè no se les ha mirades. Cal sensibilitat per a veure-ho, i el feminisme ho va veure”, valora. “Hem donat amplitud a les preguntes de la història i ho hem escrit perquè puga servir per a un canvi”.

Sobre el treball, apunta l’interés en el perquè de les diferències i la manera com això va ser qüestionat per les dones, estudiar la dominació i l’emancipació. “El que creem sobre les dones no és creïble, perquè ho han fet els homes i ho han fet de manera favorable al seu sexe”. Interessa “aquest procés desconegut pel qual es produeixen les dominacions i les discriminacions. En incloure-les, canvia la interpretació de la història; la fa més real”.