Dies de llibres

Comença la Fira del Llibre (del 20 d'abril a l'1 de maig). Com totes les cerimònies, té els seus rituals, però també un entusiasme renovat. Com tot els anys? Sí, i no. S’hi respira un altre aire. No és una cosa escandalosa. No hi ha diners, tot s’ha de dir, o ben pocs. La qüestió és una altra: l’Administració ja no es mostra tan tibant, per no dir-ne hostil. La complicitat sembla evident. La Fira, d’entrada, es presenta més animada, amb noves casetes i un nombre ingent d’activitats. Tot això potser ajude a enfrontar amb una altra cara els moments problemàtics, delicats que viu el sector del llibre. El present i el futur presenten marejol. Les empreses hi conviuen com poden i miren de sobreviure. Enfronten el futur amb prudència i amb noves estratègies, com és el cas d’Edicions Bromera, l’editorial més significativa en català al País València, o el d’Onada Edicions, que, des de Benicarló, tracta de ser una peça substancial en el panorama editorial valencià.

Un fenomen nou que ha sorgit en els darrers temps és el de les editorials menudes. Des que va sorgir Llibres de la Drassana, l’any 2013, fins al present, no han parat de sorgir iniciatives noves, com ara Sembra Llibres, Balandra Edicions, Edicions del Buc o El Petit Editor i Neopàtria, centrades totes dues sobretot a gestionar llibres d’autoedició. Sorprenentment, no para d’haver-hi incorporacions. En els darrers mesos s’han donat d’alta tres iniciatives noves: Pruna Llibres (València), Lletra impresa (Gandia) i la Companyia Austrohongaresa de Vapors (Almàssera).

La segona tanda del 2015

Si el 2015 es va iniciar amb bon peu literari, amb títols rellevants, com per exemple Un dinar qualsevol, de Ferran Torrent, i Gegants de Gel, de Joan Benesiu –el llibre revelació de l’any i que meresqué el Premi Llibreter–, la segona tanda de l’any ha dut també propostes engrescadores. Raquel Ricart publicava El temps de cada cosa (RBA), que mostrava una partida plural entre dos continents per a pintar uns protagonistes arrossegats pel remolí de l’atzar (farcit de secrets i de buits), i que han de patir i suportar i alhora tractar d’explorar-lo a fi de refer les peces de l’edifici vital malmés, i així poder reconduir les rutes personals i fer aflorar el vitalisme que duen emponat, emporugit, sota les pors i les inèrcies. Ens trobem davant una trama dramàtica de personatges transterrats, d’adversitats incessants, de confegiments dolorosos, amb ombres i llums, catarsis i finals reparadors.

Al setembre, Salvador Company, després d’uns quants anys de silenci, reapareix amb Sense fi (Angle), Premi Pin i Soler de Tarragona. És el seu llibre més equilibrat i llegidor que amb ressonàncies de trhiller i un còctel de sexe, tennis i cintes de vídeo trama una història desoladora, amb dosis grosses d’ironia, per abordar la descomposició econòmica i moral d’uns personatges i una societat.

La sega (Proa) representa un canvi significatiu en la singladura narrativa de Martí Domínguez, l’autor, perquè deixa de banda el cicle històric que recorria l’Europa de la modernitat, però sobretot perquè és una obra potent que regira ressorts que commouen, repuntada amb un estil efectiu i una llengua saborosa. Ens transporta a un tros del Maestrat dels anys quaranta del segle passat, on els maquis duen la seua guerra particular contra Franco. Un conflicte d’acció i reacció, de venjança i contravenjança. El règim engega una guerra de repressió brutal i els masovers n’esdevenen les víctimes propiciatòries. Vivim la tragèdia des de la punyida interna de la família del narrador, un sagal de 10 anys. El combat de desgast escampa el corc de la por i de la desconfiança: tots recelen de tots.

En Les veus i la boira (Bromera), guanyadora del Premi Alfons el Magnànim de narrativa 2015, Vicent Usó renova les problemàtiques que el caracteritzen i depura i desplega amb efectivitat la versatilitat del seu joc narratiu i l’articulació de les distintes veus. La novel·la, amb la combinació de temps diferents (des dels anys trenta fins a les acaballes del segle passat) i espais diversos ens du al centre de la història per remoure els ressorts forts del secret: la mentida, la ficció i la impostura. La mentida té sobretot efectes demolidors en la política i en l’economia. La trama toca així aspectes que fan estralls en el món actual, tant en el pròxim com en el més boirós, com ara el tall i els vels entre la realitat i les aparences i els ressons sovint devastadors que han introduït les distintes etapes de la globalització (estraperlo, contraban, control de la construcció i dels negocis, tràfic d’armes...) que al Castelló i a la Mallorca de la novel·la té concrecions ben potents.

Silvestre Vilaplana amb Un sepulcre de lletres minúscules (Bromera), incideix en els àmbits del desassossec que havia desplegat, per exemple, en El quadern de les vides perdudes. Els personatges es troben en una situació desesperada i accepten un tracte amb un individu misteriós que els pot oferir una sortida. L’objectiu de l’autor és mantenir el lector en un ai per mitjà dels laberints psicològics d’uns personatges extrems i retorçuts, però amb una aura dramàtica insòlita.

El poeta Josep Lluís Roig, amb la segona incursió narrativa, Resurrecció i mort de G. T. (3i4), va guanyar el Premi de Narrativa Ciutat de Vila-Real de l’any 2014. La investigació, a Noruega, de l’assassinat d’una dona ben gran ens transporta, a partir de pistes difuses, al passat de la Guerra Civil espanyola viscuda a Alcoi, Benidorm Oliva i Terrassa, on activistes nòrdics posaren en funcionament hospitals de guerra, que foren centres d’acollida per a ferits i orfes.

Un altre títol que ens transporta als fets tràgics de la Guerra és No mataràs (Bromera), Premi Enric Valor de Novel·la, de Víctor Labrado, però des d’una perspectiva diferent. La proposta de Labrado és ben singular en el nostre panorama narratiu, perquè a partir de la documentació oral i escrita refà uns fets, ben presents encara, però amb els contorns difuminats pel pas del temps. I n’elabora un relat eficaç sense recórrer a la ficció. D’entrada, la història és ben novel·lesca. Una partida de pilota mítica a la Safor salva de la metralla un rector i converteix en mite Pepe Carinyo, un home d’ordre que, per les voltes i les trames de la història, esdevé roder, un maquí i mític enemic del règim.

La trama detectivesca i els efectes corrosius dels comportaments corruptes i mafiosos són un brusc temàtic que atrau molts narradors. Felip Bens mira d’explorar en El cas Forlati. L’home que volia ser Marlowe (Drassana) una via imaginativa que enllace València amb el món mafiós de Corleone. El protagonista, de retorn al Cabanyal, descobreix els orígens tèrbols de la família i històries que ens duen a la Sicília dels 30 del segle passat, espai llegendari de la màfia i de la misèria. Entre el gènere negre i la paròdia, el projecte és ambiciós, però fet segurament amb més voluntat que resultats.

Fora de la ficció, hi ha uns quants títols a remarcar. Un de ben significatiu, per l’amplitud de la mirada i de les observacions, és Sobre una neu invisible (PUV), de Vicent Alonso, que no és una mera continuació del dietari anterior; és més madur en la veu i més sòlid en l’instrument i s’hi obri el ventall de perspectives. És un fidel seguidor de l’ideal de Montaigne: és un observador obstinat del trànsit del jo. La vida quotidiana, sense expansions, és el fil conductor del discurs. És on rau la versemblança i la veritat. Si l’autor es judica i judica els altres, ho fa per remarcar la seua singularitat i exposar la capacitat d’anar més enllà de l’epidermis de les situacions particulars. El judici i la consciència són mecanismes clau per a il·luminar el significat o la intenció de cada acte o tema i detectar, si cal, la responsabilitat que se’n desprén.

Un assaig valuós, més cenyit als paràmetres acadèmics, però que es fa llegir bé, és el Far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais (PUV), d’Antoni Martí Monterde, un recorregut fascinant per la relació entre els llocs i la literatura a través d’autors com Goethe, Proust, Modiano, Pla, Sebald, Benjamin o Brodsky.

Xavier Serra trau el tercer lliurament de Biografies parcials (Afers), subtitulat «L’època crítica», en què retrata personatges nascuts entre els anys 1938 i 1940 (Joan Francesc Mira, Francesc Jarque, Raimon, Josep Lluís Blasco, Albert Hauf i Thomas F. Glik). El resultat global del tres volums és altament positiu: ofereix un grup admirable de personatges que des del seu àmbit han contribuït a remoure les aigües sovint massa estancades del País Valencià. I de rebot, reconstrueix l’evolució de la societat i dels sectors més creatius des de la postguerra i l’elaboració progressiva de la consciència moderna dels valencians. L’altre atractiu de la proposta rau en una prosa vibrant, vivaç, amb una voluntat declarada d’apostar per la intensitat i les coloracions de la literatura.

Gabinet de curiositats (Pruna) és la prolongació de la sensibilitat i dels interessos de la novel·lista i pintora Anna Moner. Són articles, escrits amb gran plasticitat, que miren d’auscultar en el fons de personatges insatisfets, rebels, complexos o marginats (els experiments elèctrics d’Andrew Crosse i la seua influència en Mary W. Shelley, Caravaggio, Chopin, Artimisia Gentilischi, Georges Méliès, els autòmats, Houdini...), que, moguts per desfici vital, estètic o d’ofici, ennaveguen el seu ofici o art per vies poc o gens concorregudes, per anar més enllà de les convencions i dels límits.

Joan Garí, escriptor tot terreny, confegeix un llibre especial: La memòria del sabor, amb fotografies de Ramon Usó (3i4), és un obra de cuina popular, pròpia del país, però és molt més que tot això. Davant l’asèpsia de la vida contemporània, l’autor fa un cant a la cuina elaborada amb productes de proximitat i feta amb paciència per a traure’n el màxim rèdit per als sentits. No és només un receptari, és sobretot una obra literària, amb components de sociologia i antropologia.

Els primers passos del 2016

Les novetats dels primers mesos de l’any serveixen a les editorials per a engegar la maquinària i ser visibles en la Fira de Llibre o la Diada de Sant Jordi, ja que són els esdeveniments més representatius lligats al paper imprés. I com és d’esperar, la celebració ve carregada de novetats de tota mena, i on els lectors poden trobar algunes de les millors apostes de les cases editores.

Narrativa

Tot i que no pertany a la ficció, el primer llibre a destacar és Ningú no ens espera (Periscopi), per la personalitat de Manuel Baixauli, i perquè són dos llibres en un, ja que no només recull articles publicats a El País, sinó també les il·lustracions, molt ben reproduïdes, que els acompanyaven. Són articles potents i molt ben escrits.

Un dels primers llibres de l’any ha estat L’illa sense temps (Meteora), d’Esperança Camps, que amb ingredients de la novel·la policíaca i una prosa sinuosa, pastada amb ambigüitats i silencis, interroga els motius de l’assassinat d’una dona gran. En el procés, ens mostra el clima asfixiant de l’illa i els meandres de la natura humana. En aquest terreny, una proposta valenta és Tota la veritat (RBA), Premi Crims de Tinta, de Núria Cadenes, perquè l’assassinat d’un home d’èxit de vacances en un poble de vacances és el detonant per a pintar una història on la població té altres vides i altres morts també rellevants.

Juanjo Garcia és un escriptor jove que du un ritme creatiu accelerat. Fa uns mesos va publicar Tota la terra és de vidre (Bromera) Premi Antoni Bru d’Elx, que, com els títols anteriors, també parteix d’un clima de narració negra. L’assassinat d’un membre del Tribunal de les Aigües ajunta un periodista jove i un policia corrupte. La investigació dels motius d’aquest crim i d’altres visualitza capes i etapes fosques de la ciutat de València. Ara, li acaba d’eixir pràcticament del forn El temps és mentida (Edicions Bromera), guanyadora del Premi Ciutat d’Alzira. Una obra de factura sòlida que vol jugar ja en primera. A través del joc de temps i l’elaboració d’una novel·la per a explorar-se i auscultar el món on sembla que no passe res, però darrere les portes de casa sura la por i la sordidesa, el fracàs i la impotència.

Francesc Bodí és un veterà d’Edicions Bromera, autor d’una obra que paga la pena de llegir com és Havanera, acaba de traure la seua darrera creació, La passejadora de gossos, Premi Ciutat de València. Amb saviesa narrativa, l’autor pinta a través d’una jove estudiant, vital i extravertida, que exerceix un ofici inusual, una visió irònica del món i de la València que viuen el seus clients.

Una certa sorpresa suposa l’aparició de Capvespre (Lletra Impresa) pel fet de ser l’obra d’un autor, Josep Bertomeu, que s’estrena passada la seixantena i pel fet de venir apadrinada pel malaguanyat Rafael Chirbés. Efectivament, és un producte literari a valorar. És la “crònica” d’uns joves que s’oposen al règim franquista i a tot el que representa la València dels anys setanta del segle passat. És la radiografia dels neguits i les pors d’uns joves i d’una ciutat, captada de manera fragmentària i coral. Coincidint parcialment amb aquest ambient polític i social, trobem València sic transit (Companyia Austrohongaresa de Vapors) amb què Francesc Bayarri torna al gènere novel·lístic després de dotze anys de silenci. Narrada amb la sagacitat i la profunditat escodrinyadora del periodista, la història és una acusació sense edulcorants contra un període que va des de les acaballes del franquisme fins a la degradació final del PP. No és un al·legat polític sinó el relat caricaturesc d’unes vides de peus de fang i els avatars del temps.

Amb les revolucions pujades, l’alcoià Francesc Gisbert projecta amb gotes de deliri una contraimatge del món actual en Un món de bojos (Onada), Premi Ciutat de Sagunt. Una colla de personatges una mica tocats del bolet decideixen fer-se una vida al marge.

Reculant uns anys enrere, Vicent Penya evoca en Insòlita memòria (Onada), Premi Vila de Puçol, en uns relats de contorns identificables, el pas de la infantesa i de la joventut, presentats com un món de plenitud, a la crua realitat d’una vida que sembla irreal i on el somni n’esdevé l’única sortida. Més enrere encara ens du Agustí Colomer, més conegut com a assagista, que en la seua primera incursió narrativa A trenc d’alba (Viena), Premi Narrativa curta “25 d’Abril” de Benissa, ens transporta al període que va entre la República i la Guerra per contar una història de formació d’un jove, que, enmig dels trasbalsos de la història, bascula entre l’esperança i la frustració.

Amb el peu en altres països el lector torbarà diverses obres. Elvira Cambrils, en Vestida de nit (Bullent), Premi Soler i Estruch, embasta una història d’autoficció, farcida d’imaginació i de lirisme, a partir viatges que van de Delos i Amman fins a Nova York, passant per Marràqueix. Octaví Monsonís, en Rotterdam, provisionalment (Pruna) –un recull de relats atractius, sobretot els de la segona part– ens transporta per diferents ciutats europees i on la música embolcalla les històries i les fecunda en múltiples sentits. Per últim, Jovi Lozano-Seser basteix en Traductor (AdiA), Premi Vila de Lloseta, basteix una història notable: les peripècies d’un personatge entre entranyable i grotesc, un traductor de novel·les roses angleses per a les colònies de britànics d’Alacant, que, per una malifeta, ha d’anar a Anglaterra a “millorar” les obres d’un escriptor en decadència. Una comèdia àcida que permet a l’autor pintar una visió devastadora d’un Alacant determinat i del món literari actual. Finalment, el bibliotecari i historiador Antoni Carrasquer s’estrena en la ficció amb Memòries viatgeres d’anar per casa (Edicions 69), on trama un periple divertit i força singular, per dir-ho d’alguna manera.

Enguany hi ha també dos llibres col·lectius. Entre dones (Balandra) és el primer recull de relats compost íntegrament per autores valencianes. És una lectura interessant, ja que posa de manifest que les narradores han augmentat en nombre i en pes literari. A partir de protagonistes femenines, trobarem un conjunt interessant d’històries ben divers en estils i objectius. Castellonies (Edicions 96), compost per nou relats amens i de gèneres. El factor comú n’és que ocorren en un poble de la Ribera el nom del qual és un conflicte permanent. Entre altres hi col·laboren Juli Alandes, Rafael Estrada i Tobies Grimaltos.

En la secció de la prosa de no-ficció localitzarem dos llibres d’autors ben coneguts. Rafa Gomar ofereix un nou dietari, titulat Fràgil sol de tardor (El Cep i la Nansa). Hi trobarem records, petites històries, dibuixos... L’autor és un golafre de la vida, gaudeix amb els detalls més insignificants, però també amb les reflexions més complexes. Josep Piera amb Mai no és tard. Vinyoliana (PUV) ens retorna al Piera poeta i lector de poesia. Un diàleg amb la vida i l’obra Joan Vinyoli, de qui elabora un perfil humà i poètic clarivident. Al mateix temps, el relat és un escrutini personal i de la generació dels setanta. Tot plegat, una mirada penetrant i de bon llegir.

Assaig, història, edició de textos

Enguany el tema de la identitat i dels orígens dels valencians té un paper destacat gràcies a dos treballs de vàlua. D’una banda, Els valencians, des de quan són valencians? (Afers), de Vicent Baydal, és un treball metòdic, erudit. Ha escodrinyat pacientment l’Arxiu de la Corona d’Aragó per datar meticulosament el naixement d’una identitat col·lectiva valenciana més enllà de la general. La particularitat ve lligada amb la imposició, el desplegament i la consolidació dels furs propis contraposats als d’Aragó. De l’altra, Ferran Garcia-Oliver, amb Valencians sense ADN. Relats dels orígens (3i4), Premi d’assaig Joan Fuster, escorcolla amb la lupa d’un detectiu i arguments consistents els distints relats sobre els orígens dels valencians i les seues motivacions, algunes de ben delirants que defensen sense vergonya que els valencians tenen una arrel immutable que és perd en la boira de la història.

Relacionat amb les indagacions anteriors es pot llegir el llibre La regió en la pantalla. El cinema i la identitat dels valencians (Afers) de Marta García Carrión. Un treball que historia les diverses temptatives de crear un imaginari regional valencià i que van des de les primeres projeccions fins a la instauració de la dictadura franquista.

Una nova aportació sobre la identitat dels valencians i l’elaboració d’un País a mig fer la trobem en el nou llibre de Ricard Pérez Casado Ser valencians (Balandra), on justifica les seues idees amb arguments de tota mena, com ara històrics, econòmics, polítics...

En l’àmbit de la història del paisatge és valuós Horts de tarongers. La formació del verger valencià (Institució Alfons el Magnànim) d’Adrià Besó Ros, un gruixut i portentós estudi sobre el sorgiment i el desenvolupament del paisatge de tarongerar al País Valencià des de la fi del segle XVIII fins als anys trenta del segle XX en un arc que abasta des de la Plana de Castelló a la Safor. Un dels drames de l’horta n’és la reducció dramàtica. En aquest sentit, La batalla de l’Horta. Cinc dècades de resistència silenciada (Sembra) d’Enric Llopis és un viatge emotiu i ben raonat a les lluites dutes a terme en defensa de l’Horta de València. En el terreny de l’economia Vicent Cucarella, amb un llenguatge planer, redacta Economia per a un futur sostenible (Bromera), un text d’economia pràctica que cerca despertar consciències.

En el prestatge dels estudis literaris poden llegir Paraules invictes. Cinc estudis de poesia catalana del segle XX (PUV), de Ferran Carbó, que hi analitza temàtiques i motius que connecten cinc poetes rellevants de la nostra poesia, i Poesia digital. Deena Larsen i Sthehanie Stricklarnd (PUV), d’Oreto Doménech, una investigació pionera entre nosaltres dirigida a explicar el sentit de la poesia digital, els seus trets definitoris i la seua expansió. A més, estudia amb detall dues poetesses nord-americanes.

Respecte a l’edició de textos, cal destacar l’edició del Glosari (1921-1929) (Ajuntament de Castelló), de Carles Salvador, una aportació necessària perquè posa a l’abast de lector el combat constant de Salvador per a escampar una visió raonable, entre altres coses, sobre la política, la literatura i la llengua nostres. Finalment, Vicent Josep Escartí posa en circulació la Poesia festiva (Alfons el Magnànim) que posseeix un cert valor literari, d’un poeta morellà pràcticament desconegut, Carles Gassulla d’Urbino, que visqué a cavall entre els segles XVII i XVIII.

Traducció, poesia i teatre

Enguany la cistella de les traduccions va plena de bons títols. L’editorial Bromera aposta ben fort en aquest apartat. Les dues estreles són: un valor segur, com és John Banville que aventura en La guitarra blava una exploració mordaç i devastadora de les relacions humanes, i un valor emergent, Marlon James, que en Una història breu de set assassinats, Premi Man Booker, traça una història impactant i provocadora que retrata una època inestable dels barris pobres de Nova York. Un clàssic de la casa és Dario Fo, de qui trauen un al·lucinant Un rei boig a Dinamarca. Per la seua banda, l’editorial Sembra edita Els avantatges de ser marginal, de Stephen Chbosky, una història que explora els traumes, les expectatives i els sentiments d’uns adolescents que batallen per aprendre a viure. Per últim, el poeta valencià Pau Sanchis tradueix del croat Zoran Malkoč el llibre de relats El cementiri dels reis menors (Raig Verd), on desfilen tot un seguit de personatges singulars que ens duen a l’Eslavònica dels anys de la guerra i la postguerra a Croàcia.

Situats en l’apartat de la poesia, una grata notícia és la traducció de Memòria d’un altre riu, d’un dels grans poetes portuguesos del segle passat, traduït pel Jordi Sebastià. Ara bé, la gran sorpresa ha estat que per fi Isidre Martínez Marzo ha fer publica la seua traducció de l’obra de Dylan Thomas, Poesia reunida (1934-1952), en Edicions Els Llums. Finalment, una altra translació que cal remarcar és Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995) de Lois Pereiro, un dels poetes gallecs més rellevants de la fi del segle XX.

El gènere poètic de producció pròpia presenta títols suggeridors. Maria Josep Escrivà, al cap de nou anys de silenci, trau Serena barca (Buc), que, sense la potència de l’anterior, és un llibre refinat, d’un treball artesanal ple de matisos i d’indicis; una mirada vital que no oblida les tempestes que amaga la calma. Un company de la seua promoció poètica, com és Aleixandre Navarro, dóna a conéixer El tren i la torre (Onada), un poemari madur que amb vers sintètic delinea un viatge íntim sobre els rastres del desig i l’amor íntim.

Begonya Pozo amb poc temps de diferència ha publicat Novunque (vertebre romane) (Amagord), una col·lecció de trenta-tres tankes, traduïdes a la resta de les llengües ibèriques, i Sense treva (AdiA), on es constata una lírica més sòlida que va directa a les ferides i les explora sense additaments. En la mateixa editorial Pau Sif publica Arnes. El seu llibre més consistent, en què tracta amb un verb potent i incisiu el món que l’envolta, terra i circumstàncies. El poeta i cantautor Ivan Brull, en Sobre d’Unicorn (Perifèric), Premi Benvingut Oliver, hi basteix un tramat unitari per parlar de la innocència i des de la innocència. Una mica més joves són els darrers poetes que triem. Hèctor Serra Cubilles escriu Cinètica (Viena), Premi de Poesia “25 d’Abril” de Benissa, on fuig de la confessió fàcil i sentimental i sota el paraigua de Kerouak i Stevens, entre altres, integra un llenguatge plural per submergir-se en el món global. I Mercè Climent, que va guanyar el Premi Ibn Jafadja Ciutat d’Alzira amb Infinitamant (Bromera), un poemari que tracta de tots els rostres que presenta l’amor.

En el gènere del teatre, Xavier Puchades publica Saqueig (Bromera), Premi Palanca i Roca, on dues dones que viuen juntes amaguen unes biografies plenes de secrets. I Manuel Molins presenta Bagdad. Dones al jardí (Arola), Premi Ricard Vinyes 2010, on a través d’un grup de dones reunides en un jardí denuncia les malvestats de la guerra de l’Iraq.