“Ho vaig perdre tot després de la mort de la meua filla, vaig caure molt malalt i si no haguera trobat ajuda ja no estaria ací”

El drama de no tenir llar es multiplica de manera exponencial quan les persones que ho pateixen han estat hospitalitzades i han de tornar al carrer amb certes seqüeles o necessitat d’una atenció integral per a acabar de refer-se.

Atendre aquest col·lectiu tan vulnerable i buscar-li una solució definitiva va ser la finalitat principal amb què Casa Caridad va crear el Multicentre Social de Benicalap, un recurs pioner a tot Espanya dotat de centre de dia, alberg per a famílies, gimnàs de rehabilitació i escola infantil, el qual ha visitat eldiario.es amb motiu dels dos anys de funcionament.

En concret, la instal·lació es va posar en marxa el 8 de març de 2016, encara que la inauguració oficial va ser el 19 de juliol del mateix any. El projecte va causar inicialment un cert rebuig entre una part dels veïns del barri, ja que entenien que el seu funcionament podia generar problemes de convivència.

Però res més lluny de realitat. No sols no s’ha produït cap mena d’inconvenient, sinó que, a més, el multicentre ha fomentat el treball comunitari amb les associacions del barri, ja que els ha cedit una part de les seues instal·lacions per a diferents activitats, la qual cosa fa que veïns i usuaris puguen interactuar i ajudar-se mútuament, amb els beneficis que això comporta per a ambdues parts.

Aquestes són algunes de les històries humanes que han trobat al centre una segona oportunitat de tirar avant:

Antonio Valls, 57 anys. “La meua filla va morir fa 14 anys al pas a nivell del metro de Benimàmet. La meua dona ho va saber suportar, però jo vaig tenir un dol patològic que em va fer perdre-ho tot. Em vaig divorciar, vaig perdre la faena i fa huit anys em va eixir un emfisema pulmonar molt greu que m’obliga a estar connectat a una màquina per a poder respirar, fins que un dia em van trobar a casa sense coneixement i em van portar a l’hospital. Una vegada recuperat, com que ja no podia pagar el lloguer, perquè havia consumit tots els estalvis, em van derivar al centre de Benicalap de Casa Caridad, on m’he recuperat molt físicament i psicològicament i on he trobat una família. Si aquest recurs no existira, crec que jo ja no estaria ací”.

María José Vicente, 54 anys. “Vaig tenir un accident laboral en una fàbrica de vidres. Se’m va enganxar la cua en uns corrons, em va amputar un dit i vaig perdre una part de la cabellera. Després de nombrosos problemes legals, em van despatxar i vaig acabar vivint al carrer encara sense estar recuperada del tot. Finalment, vaig anar a demanar ajuda a Casa Caridad i em van derivar a aquest centre, on he recuperat l’esperança i la il·lusió per continuar vivint. He trobat parella i quan trobem un lloguer social començarem una vida nova”.

Pablo Enguema, 20 anys. “Sóc de Guinea Equatorial. Em van detectar un tumor, un limfoma de Hodgkin, i el meu avi em va enviar ací a través d’un parent perquè m’operaren, perquè allà a Guinea no tenia moltes possibilitats. Em van operar i va eixir tot molt bé, ara estan tractant-me amb quimioteràpia per acabar de curar-me, però amb el meu parent les coses no anaven bé i, com no tenia on anar, vaig demanar ajuda a Casa Caridad i em van traslladar ací. A Guinea no tenia esperança i ara veig un futur, quan em cure vull buscar faena i estudiar medicina. Un dels meus somnis seria veure un partit del Madrid al Bernabeu i conéixer en persona Marcelo”.

Juan Luis Bejerón, 51 anys. “Vivia de lloguer amb la meua germana, però amb la crisi i després de morir ella, em vaig quedar al carrer, on vaig viure sis mesos. Em van operar d’una hèrnia a La Fe i l’assistenta social em va buscar aquest centre per acabar de refer-me. Ací continuen tractant-me, el lloc està molt bé i molt net i em van a gestionar una ajuda per a poder tenir un allotjament”.

José J. R., 54 anys. “Vaig passar de tenir una empresa d’instal·lacions a Dénia amb 24 persones en nòmina, un xalet i vaixell a viure en la recepció d’un hotel i al carrer. Amb la crisi, els proveïdors van deixar de pagar i ho vaig perdre tot, no tenia ni per a medicaments. Tenia un nòdul a la gola i una estenosi aguda, em van operar a La Fe i d’allí em van derivar ací, ja que la recuperació és molt llarga”.

Des del punt de vista estadístic, les xifres parlen per si soles. Segons han informat fonts de Casa Caridad, des que van obrir han passat per les instal·lacions més de 400 persones (sense comptar l’escola infantil).

Pel que fa a les pernoctacions, se n’han registrat 32.796 i en el primer trimestre d’enguany han augmentat un 17% respecte del mateix període de l’any anterior.

L’equip de treballadors socials fa un seguiment personalitzat de cada cas, cosa que ha permés trobar una solució per al 71% de les persones ateses. Aquestes solucions passen per l’entrada a habitatges de lloguer o pisos tutelats i residències, i també la derivació a l’alberg de Casa Caridad a la seu de la Petxina.

Quant a la procedència dels usuaris, els departaments de treball social dels hospitals deriven el 67% dels usuaris atesos al Multicentre, mentre que la resta arriben des de la Petxina.

En general, el perfil que se sol trobar és el d’un home en estat de pobresa cronificada, afectat per discapacitats o malalties cròniques que no té suport per a enfrontar-se a aquestes circumstàncies.

De la seua banda, l’alberg ha estat pràcticament ple l’últim any i atén des de famílies monoparentals fins a nuclis de més d’un membre. Així mateix, a l’escola infantil ‘Obra Social La Caixa’, amb 75 places disponibles, s’ofereix educació gratuïta a xiquets entre 1 any i 3.

Aquest servei permet als progenitors conciliar vida laboral i familiar o estar actius a la recerca d’ocupació mentre els seus fills són cuidats i atesos a l’escola.

Per al president de Casa Caridad, Luis Miralles, “dos anys després d’obrir les portes del Multicentre Social de Benicalap, el nombre d’atencions continua creixent, la qual cosa reflecteix com ha estat d’encertat un servei pioner, que dóna recer i atenció personalitzada a persones, que lamentablement es recuperen d’una malaltia o es veuen abocats a viure amb ella i no tenen on els atenguen, ni en alguns casos, qui”.