Ja en tenim prou de “Ja En Tenim Prou”

“L’ésser humà és l’únic animal que entropessa dos vegades amb la mateixa pedra”, diuen, però per culpa dels valencians haurem de reformular la dita: no tenim límit d’entropessades. Si fa poc ens donava motius el PP amb un blaverisme revisited, ara és l’esquerra la que demostra la seua ceguera patològica. Després del fracàs del projecte col·lectiu “Ja en Tenim Prou” al 2007 –en tant que tractava d’ajudar a un canvi de govern-, ara es palpa la possibilitat de reviure-lo, com si fóra un cadàver amoixamat al qual se li endollen cables pelats amb l’esperança que torne a la vida. És cert que ara tenim Twitter i Facebook, Youtube és enormement popular i, en definitiva, les xarxes socials amplificarien substancialment el missatge. La pregunta, però, no és eixa, sinó: volem transmetre altra vegada que “n’estem farts”? Ens conformarem amb l’autocomplaença acrítica d’un públic ensinistrat a lubricar amb afany la ràbia que ha acumulat durant vint anys?

Si alguna cosa no hem de copiar és l’estratègia del “Todo es mal” del PP: des del #RubalcabaNO al vergonyant i indigne síndic popular, Jorge Bellver, l’altura intel·lectual del qual no dóna per a més que per a dir que “El tripartito es, de lo malo, lo peor”. Es que eres lo peor, nano. Com maquinetes de música espatllades que s’han quedat barrades a una nota, els populars han fet una reducció a l’absurd del seu ja trist i previsible discurs, apel·lant als instints més bàsics i emprant un llenguatge feridorament pueril.

I no, no compare la dialèctica ni la substància d’una obra col·lectiva i carregada de raons amb la d’un diputat que a penes sap expressar-se. No equipare l’obra artística i de denúncia de desenes de persones amb un argumentari rovellat i maniqueu. I justament per això, perquè no són el mateix, els –ens- exigisc molt més que als portaveus de l’apocalipsi del #Tripartitoruina.

El PP ha optat per la via de la persecució implacable d’un govern fantasma que viu a un 2015 incert, refregant-nos per la cara les negres cartes del tarot que ens mostren el futur que s’esdevindrà si ells no governen, avançant a pas triomfal, aquesta terreta que estan triturant. El seu ariet és una cosa que ni existeix ni se l’espera, un miratge del qual tan sols poden malparlar en condicional, per molt que s’esforcen a guilloixar-lo a foc a les pàgines centrals de la premsa amiga.

Volem imitar-los? Jo de ben segur que no. I és que és el moment per a parlar en positiu d’un avenir que és incert però que hem d’estar decidits a modular. Per a parlar d’un món millor, d’un País Valencià més just, d’unes ciutats més habitables, calen propostes concretes. I afortunadament, i per primera vegada en temps, l’esquerra valenciana ho està fent bé. Des del concert econòmic responsable que proposa amb solvència Enric Morera, fins la reversió de la privatització sanitària i la transparència a la que s’ha compromès Esquerra Unida, arrastrant amb ells –en el bon sentit- a un PSPV que veu com Ximo Puig adopta cada dia un discurs més presidencialista, marcat per promeses viables que podrien fer-se realitat als primers dies de mandat.

Falta molt de camí per recórrer, però a la fi l’esquerra empra el llenguatge del futur, del govern, de millorar la vida de les persones fixant data –maig de 2015- i una fulla de ruta assumible. En part, supose, pel fet de saber que aquesta vegada sí que es possible el canvi. En part també (vull pensar) per haver diagnosticat que atacar el PP sense munició pròpia, tan sols assenyalant les carències i despropòsits de la dreta autòctona, no du enlloc. Per què entestar-nos a enderrocar la inexpugnable fortalesa del PP a base de pedrades, si podem construir-ne una de millor i convèncer als valencians que hi vinguen a viure amb nosaltres?

No ens guanyarem la confiança de la gent venent-los fum i unicorns, ni tampoc parlant-los d’un monstre terrible que els ha xuclat l’enteniment durant dècades. Es tracta de que et voten, no d’acontentar aquells qui ja estan convençuts.