L’any que hem viscut electoralment

Podríem parlar dels últims dos anys, des de les europees del maig del 2014 que van revelar símptomes del que s’acostava. Però ha estat l’any llarg que separa els comicis autonòmics i locals del 2015 i aquesta mena de segona volta de les generals del desembre celebrada el 26 de juny el que hem viscut “electoralment”. La majoria ens hem deslliurat de la sobredosi a què han estat sotmesos els ciutadans de Catalunya, que arrosseguen nou votacions en sis anys, però és evident que hem passat molts mesos submergits en les expectatives electorals i sacsats per les tensions d’un període de canvi polític de perfil vertiginós que s’ha quedat a mitges. Ni la novetat tenia l’espenta d’una revolució, ni la vellesa la decrepitud d’un col·lapse.

La gran lliçó d’aquestes generals repetides és que el bipartidisme ha esdevingut obsolet, però la superació resulta traumàtica. I tot apunta que la crisi de representació de l’esquerra és l’escenari més candent. Contra allò que pronosticaven les enquestes (la més exhaustiva, la del CIS, és potser la que més s’hi va acostar), no hi ha hagut en la convocatòria repetida una mobilització de l’esquerra ni, per tant, un eixamplament de la base parlamentària corresponent, sinó un suport reforçat a la dreta, que ha apuntalat el PP com a partit més votat i Mariano Rajoy com a aspirant ben seriós a continuar a la Moncloa.

Vist ara, era la conseqüència lògica del xoc fratricida entre una nova esquerra massa arrogant i una socialdemocràcia presa de pànic davant d’un desbordament eventual. El PSOE de Pedro Sánchez ha salvat els mobles, però amb desperfectes, i la confluència de Podem amb Esquerra Unida ha resultat que tenia la pólvora mullada.

Mal panorama per al Pacte del Botànic, en què es recolza el Consell de Ximo Puig i Mónica Oltra. La majoria de les esquerres que van donar peu al canvi polític en l’àmbit valencià, aquest tripartit format pel PSPV-PSOE, Compromís i Podem, tindran un interlocutor presumiblement hostil en el nou Govern d’Espanya, fet que obligarà a jugar cartes parlamentàries inèdites fins ara al Congrés dels Diputats (que mesuraran la influència de les forces valencianes en els seus correligionaris i aliats d’àmbit estatal) si la Generalitat Valenciana, com ha reiterat el president, vol induir una peremptòria reforma del sistema de finançament autonòmic que no urgeix a altres comunitats autònomes ni segurament al PP.

Dit d’una altra manera, els pactes valencians han resolt el dilema del nou escenari per l’esquerra, mentre a Espanya, al cap d’un any, tot gira al voltant de la dreta convencional del PP. Hi ha ací un govern “a la valenciana”, però els resultats del 26J no es diferencien gens dels collits per les diferents formacions en altres comunitats: puja el PP, Podem frena en sec (també les coalicions en què participa, no sols amb Compromís, sinó a Galícia amb En Marea o a Catalunya amb En Comú), el PSOE sobreviu amb prou faenes i Ciutadans confirma un paper de comparsa, poc decisiu per a qualsevol combinació.

S’ha desgastat tant el govern del Botànic per a perdre tant de suport en el primer any d’exercici? Per la mateixa raó que no s’ha singularitzat el comportament de l’electorat valencià aquest mes de juny, respecte del conjunt d’Espanya, caldria concloure que els motius de fons no obeeixen a qüestions endògenes a l’espai polític autonòmic, sinó més aïna el contrari. Els valencians haurien decidit al maig confiar la Generalitat al pluripartidisme perquè el PP, durant més de dues dècades, s’havia dedicat a destruir-la amb grans dosis de corrupció i abús de poder. A penes sis mesos després han apuntat un altre tipus de comportament i en el rebot de juny ho han confirmat. Es tracta d’un comportament electoral dual que no és gens nou.

Puig i Oltra, però no tan sols ells, també Ribó o Montiel, estan doblement interpel·lats pels resultats d’aquest any electoral tan llarg amb vista al futur. Com a responsables de fer funcionar, en la Generalitat i a les ciutats, una fórmula de govern inèdita entre nosaltres. I com a dirigents de les diverses sensibilitats d’esquerra en un context de cooperació, malgrat que a Espanya les seues formacions i líders de referència es llepen les ferides d’una batalla que ha deixat expedit el terreny perquè algú com Rajoy aconseguisca sobreviure sota la coartada del mal menor.

Després de l’any que hem viscut electoralment, ara sí, arriba l’hora de la política.