L’esquerra alacantina en punt zero

L’agitat ple municipal del 19 d’abril de 2018 va acabar definitivament amb el tripartit que governava Alacant. Echávarri, l’alcalde del PSPV havia estat doblement imputat i va haver de dimitir. Els partits de l’antic tripartit no van poder aconseguir els vots necessaris per nomenar un nou alcalde i l’alcaldia va passar al partit més votat; el PP. Immediatament van desenvolupar una mitologia política amb un alt contingut emotiu que explicava de manera intencionadament parcial les causes de la seua pèrdua i que amagava un fracàs propi.

No obstant això, la pèrdua del govern tripartit constitueix una contrarietat enmig del cicle de canvi més ample iniciat pels descontents amb la crisi i de manera visible pel 15-M en 2011. Aquest canvi, encara per determinar-se, implica el pas del bipartidisme al quadripartidisme, l’aparició de candidatures populars ciutadanes, la composició d’un mapa polític propi valencià i la conformació d’un bloc històric emergent en el País Valencià que, a part de la defensa de la nostra llengua, cultura, educació, sanitat i pensions, pose sobre la taula l’infrafinançament que patim i el deute odiós derivat com a problema polític de primer ordre. La pèrdua del govern de la ciutat d’Alacant constitueix una regressió en aquest cicle de canvi. El període des del 15-M podria dividir-se en dos fases, la primera es va caracteritzar per les grans mobilitzacions, aturada de desnonaments, acampades i protestes amb la simpatia de gran part de la població. És la fase que trenca l’hegemonia dels partits del règim i obre l’oportunitat. La segona fase s’inicia amb les eleccions europees de 2014 i significa l’entrada en les institucions de forces emergents derivades de les protestes arran del 15-M. Els actors de la primera fase amb la seua mobilització van obrir l’oportunitat de canvi, els actors de la segona fase s’han separat de la ciutadania, dels barris i de la gent i s’han divorciat dels moviments socials dels que obtenien la seua legitimitat i finalment han entregat l’alcaldia de la ciutat al PP tot arruïnant el treball dels moviments socials en la fase anterior.

La crisi institucional de la ciutat d’Alacant, és l’expressió local de la crisi més ampla del règim del 78. Per un costat, el partits tradicionals del bipartidisme no obtenen els vots suficients per a governar i es veuen abocats a tot tipus de pactes i per l’altre, i en el cas de la nostra ciutat, la dreta ja no pot dirigir cultural i ideològicament i l’esquerra tampoc. Allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de nàixer. L’enfortiment del PP alacantí en un moment de debilitament generalitzat del PP podria revertir la seua tendència a nivell local i podria tindre un cert impacte en les properes autonòmiques i en el govern del Botànic però no pot revertir una tendència general com és la caiguda generalitzada del PP. Els escàndols de corrupció del PP valencià no desapareixeran per haver recuperat l’alcaldia d’Alacant, ni tampoc l’impacte de la caiguda de Cifuentes. El PP és ja un partit en descomposició i els sectors més poderosos del règim ja ha apostat per un altre instrument electoral per a defensar els seus privilegis; Ciutadans.

En qualsevol cas el cicle de canvi iniciat amb el 15-M no s’aturarà ja que els defensors del sistema capitalista no poden integrar a massa gent; aturats, estudiants que no poden pagar les matrícules o els màsters després d’haver obtingut llicenciatures, treballadors precaris, noves formes de pobresa, malalts en llistes d’espera, famílies desnonades, etc... la resposta que els exclosos estan rebent de l’Estat és retallades, precarietat i autoritarisme. El paper de l’esquerra, malgrat aquest fracàs, ja siga en els carrers o en les institucions és encara necessària si més no per a evitar la normalització de les múltiples noves formes de pobresa i exclusió i mostrar el seu caràcter de violència estructural. A més, per a fer política i pedagogia política no és necessari estar en les institucions. El malencert de l’esquerra alacantina, no obstant, és una oportunitat per a començar de zero.

El tripartit no va perdre l’ajuntament en la votació el 19 d’abril, el seu desenteniment era molt anterior. Les mitologies no podem substituir les anàlisis. De fet les causes per a la debilitat de l’esquerra també són molt anteriors; el col·lapse de Podem Alacant des de 2015 és degut a causes internes i a una estructura organitzativa inadequada que genera implosió de manera estructural, la debilitat de Guanyar Alacant és també deguda a que la direcció de Podem d’aleshores no va recolzar el projecte en contra de les seues bases i a que EU va copar la major part de la llista negant l’oportunitat de coalició des de baix convertint Guanyar en un projecte particular. Guanyar no va ser una veritable confluència ni per dalt ni per baix, ni en la conformació ni en les primàries i això també el va debilitar.

A més els errors comesos durant la legislatura el van tornar a debilitar i el col·lapse de l’assemblea de Guanyar i la lluita oberta dins d’EU l’afebliren encara més. És el moment de renovar i de reinventar-nos en un projecte nou que aprenga dels múltiples errors comesos. Els que han estat en primera línia deurien considerar si és el moment de donar pas a altres i recolzar des d’una segona línia. Reinventar també les formes de treballar conjuntament, d’aprendre conjuntament, de dirigir-nos a la població i recuperar la connexió que teníem en el moment de la protesta, d’establir formes de relació entre nosaltres per sumar i no per a restar-nos mútuament i construir i enfortir el bloc del canvi basat més en la societat civil que els partits com a garantia de les polítiques democràtiques i participatives. No és el final, es la continuació en un cicle que no ha acabat, que tindrà noves conjuntures i entrebancs, que requerirà futures renovacions i reinvencions i que el resultat del qual dependrà també del nostre treball i capacitat estratègica en la propera fase, la que comença ara.

*José M. Copete, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià