De major? Assessor!
[if gte mso 9]>
Els xiquets valenciansja no volen ser futbolistes de majors. Ni astronautes o veterinaris. Serfuncionari tampoc és ja cap panacea. A hores d´ara, entre els correligionarisde la regeneració ni-ni, el càrrec d´assessor polític és el més cotitzat.
Una figura que, entesade manera tècnica, tindria un paper indiscutible a l´hora d´apuntalar lasubstància i la coherència del discurs del polític de tanda, però que en elnostre actual sistema s´ha configurat com a una agència de satisfacciód´interessos partidistes. Amb un procés de selecció que invertix els valors iprivilegia la lleialtat –en tantes ocasions, pur nepotisme- en detriment de lameritocràcia. Presència continuada en els saraus del partit, adscripció afaccions potents, familiars que financen les campanyes... Els jóvens, per laseua part, no revisen este model i el subscriuen majoritàriament, amb elcinisme incorporat de sèrie i els camins sembrats de cadàvers. Dret tindran a triarels seus, diran alguns. Sí, però després que no es queixen quan se´ls jutge coma mantenidors d´un sistema polític decadent.
Què fa un assessor?–es preguntarà un inquiet- Puix, bàsicament, nodrir d´informació i consells, prepararintervencions, textos i actes públics. Tot, en relació amb el polític al qualestà adscrit. Això, podem dir que toca, és part del treball de descàrrega idesbrossament per a què la tasca del càrrec públic –o de la institució- sigamés útil. No obstant, siguem realistes. L´assessor es dedica, principalment, afer treball de partit amb infraestructures i fons públics, és a dir, de tots. Iaixò no és una circumstància que el personal valore molt positivament encontextos de desafecció profunda. Tira del telèfon que li posen debades per aconvocar persones a les reunions del partit, organitza els actes de campanyades de la seua oficina, repassa les notícies de premsa que afecten els seuslíders, controla continguts d´Internet i impulsa argumentaris, exercix detwitaire provocador... I un llarg etcètera que no millorarà la percepció del´ofici.
Els valencians –i elsvalentins en particular- no podem presumir d´eixa austeritat que tant se´nsdemana als ciutadans en este apartat dels assessors. L´increment dels mateixosen l´Ajuntament de València prové del pacte Lizondo-Barberá que sentencià demort UV. A l´assessor de confiança política corresponent a cada concejalobtingut se´l sumarien llavors vint suplementaris de gestió, amb sous mensualsde 400.000 pessetes de l´època. A González Lizondo, com a tinent d´alcalde, seli concedí un gabinet equiparable al de l´alcaldessa per a què els més fidels al´amo no passaren fam. El Pacte del Pollastre, per la seua banda, reincidí enels mateixos vicis de clientelisme (Vaersa, Bombers, IVAJ...) i famosa va serl´entrada triomfal d´un “assessor de carrera” en el seu nou destí amb eixesfrases que demanen marbre: “¿a cuántos puedo colocar?, ¿cuál será mi sueldo?,¿cómo se justifican los gastos de dietas en los viajes?”
Ni fons ni formes.Curiós cas, el del partit valencià que tenia les xifres de militància méssobredimensionades i els afiliats més vigorosos –els únics que enganxarendurant molts anys els cartells de la campanya electoral debades- en contrastabsolut amb la seua casta dirigent.
En política, el baratix car. Estos assessors, caríssims.
