Entre Joan Fuster i Pepe Albi, amics de joventut, la gran diferència és que Fuster morí a una edat raonablement jove, 70 anys, mentre que Albi arribà a una edat provecta perquè morí el 2010. Tots dos havien nascut el 1922. Albi fou poeta de vida reposada. Fuster es va complicar molt l’existència. Hi havia més diferències. Albi escrivia en castellà. Fuster en la llengua del seu poble: el valencià, el català. Albi era de casa rica, Fuster net de jornalers i fill d’un escultor d’imatges religioses, un artesà. Foren molt amics de joves, d’aquell temps en què es nuguen les grans amistats. 

L’amistat, té dates? Sí, en part. L’època de la cerca apassionada o agònica d’orientació en tots els sentits, dels descobriments insospitats en tots els aspectes, fa néixer amistats intenses i duradores. Després, depèn molt. Crec que era Sartre qui deia que els amics venen quan es fan coses compartides -agir ensemble- més o menys compromeses o excitants. Una aventura literària, una revista, la clandestinitat, la  política, la lluita armada en la Resistència... experiències molt fortes que generen lligams que ni tan sols el temps esberla, de vegades. Quan et fas gran, a més de perdre els vells amics, l’amistat es fa més rara i difícil. Un bon tema, juntament amb “de la vellesa” per a l’especulació assagística i filosòfica...

Hi hagué més diferències -importants- entre Albi i Fuster. José Albi no superà l’etapa de l’exaltació lírica com a expressió subjectiva (adolorida o no), Fuster sí. Albi tingué una vida còmoda, d’hereu ric de la Marina Alta, una vida retirada. Fuster esdevingué el referent o fins i tot el capdavanter del desvetllament col·lectiu al País Valencià, i pagà un preu molt alt, exagerat, perquè els poders establerts no li ho perdonaren i a més es va escarrassar escrivint com a jornaler de la ploma, que deia ell. El pare d’Albi -don Fernando Albi Cholvi (1896-1969)- era secretari d’Ajuntament, addicte al règim, en un moment donat secretari de la Diputació d’Alacant, i autor d’un llibre titulat  Manual del Fascismo. Historia, Doctrina, Realizaciones (Ediciones Imperio, Granada, 1938). Havia heretat propietats i negocis a Xàbia, que passaren a Pepe Albi. Perquè son pare era “descendiente de una familia acomodada de la Marina Alta, propietaria de notables negocios derivados de la pasa, el moscatel y el vino” (segons ha escrit el periodista Ismael Belda). La pansa i el moscatell foren durant molt de temps la gran font de riquesa a Dénia i Xàbia, i altres pobles de la Marina Alta. A la fi Pepe Albi diversificà el negoci i fou propietari d’un càmping a Xàbia. De fet, en un apunt (potser una falca promocional) que es pot trobar a la xarxa s’hi pot llegir:  “José Albi fue una figura clave en el desarrollo del turismo de campings en Xàbia (Jávea) a finales de los años 60, impulsando la creación del Camping Mediterráneo en la Avenida Fontana, un pionero en la zona que marcó el inicio de la expansión de estos alojamientos vacacionales en el municipio, como parte de una época de auge campista. José Albi solicitó la construcción de este complejo en 1967, siendo uno de los primeros en establecerse en Xàbia.” Algú s’imagina Joan Fuster regentant un càmping? Anècdotes a banda, la vida està plena de disjuntives. De divisòries i bifurcacions.