No podia ser més oportú el llibre de Josep Maria Muñoz Una recança infinita. Mig segle de política catalana, 1975-2025 (Arcàdia). Per molts motius. D’entrada pel tema, una recapitulació lúcida de la política catalana de les darreres dècades dins de l’Espanya contemporània. Després, per la personalitat desperta de l’autor, Josep Maria Muñoz, historiador, observador qualificat, entrevistador expert, director durant anys de la revista L’Avenç, una de les plataformes més sòlides (i amb menys manies) de la cultura catalana. I també pel moment en què apareix: ens trobem en una cruïlla: Espanya dubta entre l’aprofundiment democràtic o un retrocés de conseqüències imprevisibles; Catalunya es qüestiona a si mateixa i incorpora nous elements al debat; i en general assistim a una acceleració històrica arran dels desmentiments radicals de la promesa democràtica a mans d’autòcrates diversos, la malaptesa del president nord-americà (que no és precisament ni un Roosevelt ni un Kennedy), i la desestabilització programada de la Unió Europea, que havia estat l’àncora de salvació econòmica i política de l’Espanya democràtica i del continent europeu en general... Poca broma: un panorama internacional que fa feredat. Ens determina, i fins a quin punt, però sovint no s’incorpora a les anàlisis, encara moltes vegades entotsolades o autàrquiques.

Aquest llibre de Josep Maria Muñoz aporta moltes lectures de la realitat sociopolítica de Catalunya i Espanya. Perquè situa l’argumentació en el fulcre precís. Arrenca de la transició i de l’expectativa d’un encaix plurinacional. Passa després a una interpretació més complexa i matisada del pujolisme. Jordi Pujol, amb resultats electoral discrets, arribà inopinadament a la presidència de la Generalitat en una Catalunya majoritàriament d’esquerres. Consolidà la seua hegemonia i establí una sistemàtica de elacions amb l’Estat central (arrencar competències a canvi de suports parlamentaris) que a la llarga era inviable. A més, tota concessió aconseguida havia de generalitzar-se en un Estat de les autonomies poc propens a les asimetries. La proposta de Pasqual Maragall -un nou Estatut que assentaria la singularitat nacional catalana en el marc d’una reformulació federalitzant de l’statu quo- no va prosperar. Ensopegà amb el mur coriaci ben conegut, en aquest cas en forma d’un Tribunal Constitucional hereu dels nomenaments del PP, que va reduir dràsticament el 2010 l’abast d’un Estatut referendat per la ciutadania de Catalunya i aprovat a les Corts. La decepció va ser fenomenal. Vet ací l’arrencada del “Procés”. Que s’analitza i critica amb precisió en aquest llibre. Fou una època de grans mobilitzacions i manifestacions multitudinàries: una revolta democràtica. Que va acabar com va acabar. L’autor -sense entrar en detalls ni fer sang- apunta a variables com malaptesa, inconsciència o irresponsabilitat: incapacitat de percebre la realitat i la correlació de forces, cosa molt important per a no estavellar-se contra les roques. La nau, òbviament, no arribà a port.

El diagnòstic de la situació després del naufragi és eloqüent: “Havent constatat els límits tant de la construcció autonòmica com del projecte federal, el fracàs estrepitós de l’últim intent, la revolta sobiranista, ha donat lloc a una malenconia que, en principi, trigarà a esvair-se. La derrota de l’independentisme, en què no es pot defugir la responsabilitat pròpia, més enllà de la resposta insensible i repressiva de l’Estat espanyol, ha donat pas a un nou desencís, que ha tingut efectes desestabilitzadors clars”.