Les Notes de Lectura tracten de llibres, història i cultura d’una manera àmplia i lliure, tan lliure com l’experiència lectora del seu autor, Gustau Muñoz. Tot hi cap, però sobretot l’assaig, el pensament, la crònica i les aproximacions analítiques a una realitat polièdrica i canviant. En aquesta secció es dedica una atenció sistemàtica a la no ficció, no tan sols en la llengua en què s’escriu, sinó oberta a tots els vents del món, per bé que l’objecte primari de seguiment hi és la producció editorial valenciana i, en general, les manifestacions més destacades de la cultura catalana.
Les Notes de Lectura tracten de llibres, història i cultura d’una manera àmplia i lliure, tan lliure com l’experiència lectora del seu autor, Gustau Muñoz. Tot hi cap, però sobretot l’assaig, el pensament, la crònica i les aproximacions analítiques a una realitat polièdrica i canviant. En aquesta secció es dedica una atenció sistemàtica a la no ficció, no tan sols en la llengua en què s’escriu, sinó oberta a tots els vents del món, per bé que l’objecte primari de seguiment hi és la producció editorial valenciana i, en general, les manifestacions més destacades de la cultura catalana.
Durant molt de temps Michel de Montaigne ha exercit una fonda seducció o fascinació sobre un cert tipus de lectors. Els seus Assaigs són una obra cabdal d’introspecció que presenta perfils inèdits, carregats de novetat, tot i que enllaça en algun moment amb precedents grecollatins, del gènere de les “meditacions”. Com va destacar Erich Auerbach, Montaigne defensa la seua solitud interior. Què hi trobava, què hi conreava? No era una fugida mística del món, i tampoc ciència, ni filosofia. “Era quelcom que no tenia nom encara”. El gran filòleg Auerbach va publicar el 1932, en una remota revista de romanística, un text clau -clar i penetrant- sobre Montaigne, “Der Schriftsteller Montaigne”, “L’escriptor Montaigne”) que es troba inclòs al magnífic volum La cicatriz de Ulises. Horizontes de la literatura universal (Acantilado, 2025). Auerbach va escriure també àmpliament sobre Montaigne a la seua obra fonamental Mímesi, un llibre de referència que bé valdria la pena que fos traduït.
Montaigne trobava en les diferents disciplines del seu temps “material per als seus pensaments”. Pouava a més, potser sobretot, de la saviesa antiga. Però per damunt de tot, de l’ús de de la recta raó, de la serenitat d’una mirada racional al món que l’envoltava, del qual havia tingut una experiència considerable -fou soldat, viatger, alcalde de la seua ciutat de Bordeus-, enmig del trasbals d’una segona meitat del segle XVI realment esclatant a França, farcida de conflictes de religió, guerres i commocions polítiques. Montaigne contemplava el seu voltant, però arrecerat en la seua torre, ell que podia, on es tancava a llegir i a escriure, a pensar.
D’altra banda, ¿a qui s’adreçava amb els seus escrits? “Escrivia per a un grup que no semblava existir”. No escrivia per a la cort ni per al poble (hipòtesi extravagant al segle XVI), ni per a cap grup confessional o de creences concret. Escrivia per al públic culte general. Auerbach ho assenyala amb precisió: “Montaigne s’adreçava a una nova comunitat i en fer-ho la va crear; en el seu llibre es va demostrar per primera vegada que existia.” Perquè no escrivia consells per al bon govern del sobirà, ni disquisicions metafísiques, ni arravataments místics, ni obres pietoses adreçades a la cristiandat, ni tractats històrics o erudits. Era tota una altra cosa, molt moderna. Inaugural.
0