Les Notes de Lectura tracten de llibres, història i cultura d’una manera àmplia i lliure, tan lliure com l’experiència lectora del seu autor, Gustau Muñoz. Tot hi cap, però sobretot l’assaig, el pensament, la crònica i les aproximacions analítiques a una realitat polièdrica i canviant. En aquesta secció es dedica una atenció sistemàtica a la no ficció, no tan sols en la llengua en què s’escriu, sinó oberta a tots els vents del món, per bé que l’objecte primari de seguiment hi és la producció editorial valenciana i, en general, les manifestacions més destacades de la cultura catalana.
Les Notes de Lectura tracten de llibres, història i cultura d’una manera àmplia i lliure, tan lliure com l’experiència lectora del seu autor, Gustau Muñoz. Tot hi cap, però sobretot l’assaig, el pensament, la crònica i les aproximacions analítiques a una realitat polièdrica i canviant. En aquesta secció es dedica una atenció sistemàtica a la no ficció, no tan sols en la llengua en què s’escriu, sinó oberta a tots els vents del món, per bé que l’objecte primari de seguiment hi és la producció editorial valenciana i, en general, les manifestacions més destacades de la cultura catalana.
No negaré que em va sobtar quan m’ho va dir. No ho veia gens clar d’entrada, i em va semblar una boutade, pròpia del personatge. Sí, perquè Ignacio Carrión Hernández (1938-206) -personatge d’una certa València d’antan, injustament oblidat, gran dietarista, fill “dissident” d’una nissaga burgesa-, amic d’ironies i paradoxes, em va dir un dia quan em visitava al despatx de les PUV, que a ell sovint li interessaven bastant més les vides dels escriptors que no les seues obres. Em va deixar parat. Home, això és molt desconcertant. El que importa de debò -a tots els efectes- és l’obra! És clar que és això el que jo li deia. En un moment o altre m’havia plantejat -com no?- el vell tema de la relació entre autor i obra, la qüestió tan debatuda de la indecència d’alguns autors versus una obra excelsa, l’autonomia relativa de l’obra, coses així. Però això de posar l’accent en la vida dels escriptors, no.
Entre parèntesi diria que els fills dissidents -o rebels- de les nissagues burgeses han donat un gran rendiment cultural i literari. De Thomas Mann a Juan Gil Albert o Santiago Rusiñol. Encara es dona aquesta circumstància? O el retorn a l’ordre de les escoles de negocis i les universitats privades, de l’Opus o l’ACNP o coses encara pitjors, han acabat amb tot això? Seria una llàstima. La nissaga d’Ignacio Carrión, lligada als Hernández Lázaro -propietaris rurals reconvertits en grans accionistes del Banc de València i el Central- era conspícua. Molt conspícua. Als seus diaris -vegeu La hierba crece despacio (2007)- dona moltes pistes, en bona part esfereïdores. Però poca gent se n’assabentà. Ignacio Carrión havia nascut el 1938 a San Sebastián (Donosti), en plena guerra civil. El seus pares havien fugit de la zona roja...
El cas és que de vegades les afirmacions desconcertants cal pair-les, perquè no són evidents d’entrada, en funció d’un cert tipus de formació. Però ell tenia raó, en algun sentit. O fins a cert punt. Argumentava, era convicent i posava exemples, com el de l’escriptor xilè José Donoso -figura lateral del boom- i la seua enrevessada i per això interessant trajectòria i circumstància familiar. Les biografies d’escriptors desvelen claus de l’ambient, l’entorn i l’època, però sovint també motius psicològics i experiències personals que il·luminen no tan sols el sentit d’una obra, o una peripècia singular, sinó aspectes no sempre atesos de la condició humana.
0