La història de Benedict Anderson és fascinant. Fill de pare irlandès i mare anglesa, el seu pare havia treballat com a funcionari-organitzador a l’organisme encarregat de les duanes de la Xina abans de la Segona Guerra Mundial. Passà la guerra a Califòrnia. Es va educar a Anglaterra (Eton, Cambridge) i va aterrar atzarosament-com passen tantes vegades les coses- com a professor ajudant a la Universitat de Cornell, a Ithaca, on es va integrar al departament de Govern i Ciència Política, però sobretot als “estudis d’àrea”. Esdevingué un expert en el Sud-est asiàtic. Va fer treball de camp a l’illa de Java, a Indonèsia. N’aprengué l’idioma i s’identificà vivencialment amb els problemes i la gent del país. Què en sabem d’Indonèsia, en aquest racó mediterrani occidental, de vegades tan obsedit amb ell mateix? Ben poc, pràcticament no gens.
Indonèsia fou in illo tempore una colònia governada per Holanda. Quina asimetria. Un arxipèlag enorme i divers, centenars d’illes, una població molt diferenciada, bàsicament musulmana, però també hinduista i budista-taoista, amb una comunitat xinesa -o d’origen xinès- important i una història colonial i post-colonial agitada. Fou ocupada pel Japó durant la Segona Guerra Mundial i després de la guerra s’hi va dur a terme una revolució armada contra els intents de restaurar la dominació colonial holandesa, que acabà amb el triomf del moviment independentista, el nomenament de Sukarno com a president de la República i l’establiment d’una nova consciència nacional i una llengua estàndard -l’indonesi- que acompanyà i assegurà la formació d’un Estat homologable. Benedict Anderson va estudiar a fons la política i la cultura d’Indonèsia, fins que -arran del colp d’estat anticomunista (i anti-xinès) d’extrema dreta del general Suharto, que va dur a terme una repressió esparverant (500.000 suposats comunistes assassinats)- el varen fer fora. Durant més de 20 anys no hi pogué tornar.
Mentrestant Benedict Andeson es va consolidar acadèmicament a Cornell, com un dels grans especialistes en el Sud-est asiàtic. ¿Per què uns països tenen dispositius acadèmics d’estudi de realitats alienes (per què hi ha hispanistes, catalanòfils, africanistes, americanistes, etc.) i altres no? Una bona pregunta. Pel que fos, als anys de la Guerra Freda floriren als Estats units -i fins ara- els estudis acadèmics sobre els quatre punts cardinals del globus. Hi havia, per exemple, grans departaments dedicats a la sovietologia. No es pot dir que foren massa eficients o lúcids: no varen preveure l’esfondrament de l’URSS i el comunisme, que consideraven molt més estable i durador del que era de fet.
Benedict Anderson, atès que no podia tornar a Indonèsia va estendre el seu camp d’observació i estudi a Tailàndia (ell en diu Siam), Birmània i sobretot les Filipines. Un espai molt gran -que incloïa també la Xina i Japó- on al segle XVI espanyols i portuguesos tingueren presència i després foren desplaçats per Holanda i sobretot per Anglaterra, que dominà l’àrea a partir de l’Índia i tants altres territoris. Després per Estats Units. Mentrestant, els francesos es feien forts a Indoxina. Espanya mantingué les Filipines fins al final del segle XIX. El Japó, que es considerava un Imperi, s’ho mirava de reüll. La Xina encara era l’antiga potència imperial prostrada -víctima de les potències ascendents- que havia perdut el tren de la modernitat científica, tecnològica i militar al segle XVIII després d’haver estat -o d’haver-se’n considerat- el centre del món i de la civilització durant segles.
Proveït amb un bagatge impressionant d’observació in situ, obertura mental i un gran entrenament metodològic i acadèmic, Benedict Anderson va capgirar els estudis sobre el nacionalisme amb la seua obra de més impacte apareguda el 1983: Imagined communities. Fou un best seller mundial, traduït a molts idiomes, que va obrir noves perspectives en un camp d’estudis massa encotillat per l’experiència europea de les petites nacions que s’aixecaven contra els imperis a partir de les antigues entitats ètniques: Irlanda, Polònia, Hongria, els txecs i els eslovacs, el maremàgnum balcànic, els finlandesos, els estonians, els corsos, els bascos, els catalans... Una història envitricollada, molt complicada i diferenciada, poc apta per a desqualificacions sumàries. La modernitat a Europa, per a bé o per a mal, vingué de la mà del nacionalisme, com va explicar de manera eloqüent Liah Greenfeld. Les petites nacions d’Europa Central obeïen a un patró de lluita nacional i social contra les recialles d’un antic règim -encastades en imperis antics que alguns idealitzen- que negava les llibertats elementals, com va explicar Miroslav Hroch. ¿Fou tot plegat una etapa en els procés de la “modernització” social i política, com potser apuntava Ernest Gellner, o bé el resultat de realitats preexistents i perennes que finalment s’obrien camí, com podria dir Anthony Smith? No és tan fàcil donar-hi respostes simples, en aquesta disputa entre “modernistes” i “perennialistes”... En qualsevol cas, Benedict Anderson afegí complexitat a través de l’anàlisi de realitats extra-europees molt significatives: d’Indonèsia a les Filipines. El nacionalisme no ha estat tan sols un afer europeu contra imperis com els dels Habsburg, dels Hohenzollern, dels Romanov, o el britànic i l’otomà.
El britànic és el cas més curiós, perquè va aixafar tant com va poder els irlandesos (i els escocesos), i en canvi, amb gran flexibilitat, és on els estudis sobre el nacionalisme -Elie Kedourie, Anthony Smith, Ernest Gellner, Eric Hobsbawm, Tom Nairn- més i amb més rigor hi varen florir. Benedict Anderson va aportar una mirada diferent, més àmplia, més global, i va desfer molts prejudicis. Alhora la simplificació ambiental inveterada va agafar el rave per les fulles: de la “comunitat imaginada” que en ell té un significat precís, alguns en varen deduir apressadament que es tractava de comunitats o nacions “inventades”, igual com les tradicions “inventades” que va exhumar Hobsbawm. Sí, tot és inventat en algun moment. Però si arrela és per alguna cosa.
Tot això i moltes més coses -com ara l’evolució de les ciències socials als Estats Units des dels anys quaranta del segle XX fins pràcticament avui, l’expansió dels estudis internacionals, de les universitats i departaments de sociologia, antropologia o ciència política, de les revistes especialitzades, la increïble proliferació d’universitats i centres de recerca- i tota la problemàtica associada, a partir d’una mirada lúcida, ho explica al seu llibre autobiogràfic A Life Beyond Boundaries (2016). Per exemple, explica com va escriure Comunitats imaginades i la influència positiva -o fins i tot decisiva- que hi va tenir el retrobament amb el seu germà Rory, és a dir, Perry Anderson i el cercle que animava al voltant de la New Left Review. “Gràcies a Rory i els seus amics de la NLR em vaig fer més internacionalista i vaig deixar de ser exclusivament un nacionalista indonesi”. Una frase que cal saber interpretar.
Benedict Anderson no és cap desconegut per al lector en la nostra llengua. L’editorial Afers (en coedició amb PUV) va publicar puntualment, a la imprescindible col·lecció “El món de les nacions”, la traducció del seu llibre més important: Comunitats imaginades, de la qual el 2005 en va traure una nova edició ampliada i revisada. Una decisió molt encertada. Ara caldria, em sembla, traduir al català aquest llibre autobiogràfic, Una vida enllà de fronteres, de lectura molt interessant i plaent, perquè explica coses fonamentals amb una certa dosi de distanciament irònic. Explica, al capdavall, el seu segle, el d’un ciutadà nord-americà d’origen anglo-irlandès nascut el 1936 a Kumning (Xina) i mort el 2015 a Batu (Indonèsia). Ajuda així a “comprendre el món”, la vella consigna utòpica però esperançada del mestre d’historiadors, tan lligat a València, que fou Joan Reglà.
0