Fa un any -el temps passa veloç- s’escaigué el centenari del naixement de Vicent Ventura Beltran (1924-1988). Vicent Ventura, per moltes raons, mereixia una commemoració pública. Un homenatge, un record, un reconeixement. Una col·lectivitat moralment ben constituïda evoca i commemora aquelles persones que hi han deixat petja, que han fet una aportació positiva a la cultura, a l’art, a la vida civil en totes les seues dimensions -que en són moltes. El retorn periòdic sobre aquest tipus de personalitats és un tret inconfusible de la cultura i la societat d’Europa.
Al País Valencià s’han commemorat alguns centenaris i “anys” dedicats a escriptors o escriptores i personatges rellevants, amb més o menys fortuna. Entre els més recents, els de Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, el de Carmelina Sánchez Cutillas i el de Maria Beneyto, aquest darrer enguany mateix: es troba en curs, promogut des de l’AVL de la mà experta i segura de Carme Manuel. Els dos primers tingueren un gran ressò popular, i mediàtic -també a Catalunya i les Illes-, tot i la inhibició institucional al País, atès el canvi polític (a pitjor, no cal dir-ho) en el segon cas. La commemoració de Carmelina Sánchez Cutillas fou discreta, però efectiva, i afavorí la reedició i difusió de les seues obres, començant per la immortal Matèria de Bretanya. La de Maria Beneyto permet a hores d’ara el descobriment d’una gran escriptora a les generacions actuals o el redescobriment d’aspectes menys coneguts, i molt interessants, d’una autora -poeta i novel·lista, tant en castellà com en català- que no tingué en vida la projecció escaient, tot i que fou bastant reconeguda. La tasca que fa l’AVL en aquest terreny és excel·lent.
Amb Vicent Ventura la commemoració ha estat més voluntarista i menys institucional. L’ha impulsat un grup reduït de persones, a les quals cal agrair l’esforç i la iniciativa. Hi ha hagut algun acte públic, algunes conferències. Com sempre, la Universitat de València ha donat suport logístic i material. No debades va assumir els Premis Vicent Ventura i va acollir la publicació d’un volum homenatge al nostre autor fa ja anys -Vicent Ventura: un home de combat, a cura de Francesc Pérez Moragón i Rafael Frasquet, PUV, 1998-, arran de l’atorgament de la Medalla de la Universitat de València a Ventura el 18 de desembre de 1995. Fa ja trenta anys...
La commemoració del centenari, impulsada sobretot per Francesc Pérez Moragón, ha donat lloc a una sèrie de publicacions de signe divers. Serà, ben segut, el que en restarà. I bé està, perquè la lletra impresa persisteix. Una mica com el record perdurable d’un homenot que va fer molts papers en la política, la cultura, el periodisme i l’aproximació a les realitats vives del País Valencià -una esperança, un projecte- del seu temps. Vicent Ventura fou un factor clau en la difusió d’una visió democràtica, valencianista i europeista. des de la seua òptica d’esquerres, és a dir, en el seu cas, inscrita en el socialisme democràtic, una socialdemocràcia de tipus més aviat clàssic. Però segur: el de l’SPD, el laborisme, tot això, avui també desdibuixat però un sòcol considerable. (Ara tot ha canviat, per bé que es pot pensar que tot és igual)....
Ara bé, Vicent Ventura fou moltes coses alhora. La seua vida tingué uns quants moments crítics que, més enllà del seu cas, ens ensenyarien un munt de coses que sovint es desconeixen o es donen per descomptades, però que anant més a fons -investigant, aprofundint, mirant-les de cara, comparant, adduint perspectives menys parroquials- explicarien aspectes cabdals d’una època dificilíssima que finalment va donar pas, enmig d’esforços sovint heroics, a una democràcia vacil·lant i incompleta, però en principi prometedora. La diversitat de facetes de Ventura i el desenllaç abrupte de la seua trajectòria política explicarien potser una realitat incòmoda, que ha incidit en la commemoració: el de Ventura és un llegat sense hereus. Sense hereus institucionals o col·lectius identificables, vull dir. Perquè d’hereus morals n’ha tingut una enorme quantitat. Al capdavall, tots els qui ens identifiquem amb els valors democràtics, socialistes, valencianistes i europeistes.
Entre els moments crítics d’una vida -la d’un valencià de Castelló que hagué de viure quasi tota la seua existència sota una dictadura- n’esmentaria: el pas del falangisme inicial -que no fou episòdic- a la dissidència declarada i al partit de Dionisio Ridruejo, una temptativa de grup democràtic sui generis a la fi desdibuixat (com era previsible). El trànsit del partit de Ridruejo al socialisme valencianista de nou tipus, en connexió amb el PSV, que d’altra banda incorporava una generació més jove; la fundació del primer PSPV i el desencontre final amb aquest partit que ell mateix havia fundat -amb Mario Garcia Bonafé, J.J. Pérez Benlloch i altres- a les envistes de la transició; la radicalització del seu nacionalisme; la connexió amb l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià (AEPV) i la UPV a través sobretot de la seua amistat amb Doro Balaguer; i els darrers anys, tenyits d’un cert desfici o desengany, fora de la política.
D’altra banda, assenyalaria la important discussió epistolar amb Joan Fuster (1962) sobre el sentit de la seua activitat respectiva, la polèmica molt simptomàtica amb un superb i mestretites Lluís V. Aracil a Serra d’Or (1968), el distanciament amb Fuster -un esquinçament dolorós- per l’Estatut d’Elx (1977) o l’allunyament dels seus col·legues més joves i ambiciosos -volien menjar-se el món- del PSPV (Cucó, Lluch, Joan i Vicent Garcés, Mira, etc.), que li impedí al capdavall desenvolupar el paper que hauria pogut fer durant la transició democràtica: en fou apartat.
També caldria esmentar, i reconstruir, la seua participació als Col·loquis Catalunya-Espanya, la relació amb la Sociedad de Estudios y Ediciones -on es va publicar la traducció al castellà d’algun llibre de Fuster: El hombre, medida de todas las cosas (1970)-que formava part de l’entorn de Ridruejo i amb el Congrés per a la Llibertat e la Cultura -un instrument de la diplomàcia cultural dels Estats Units durant la Guerra Freda- , la relació amb Julián Gorkín (i indirectament amb Joaquim Maurin) que n’era el directiu o home de confiança per a Espanya i Amèrica Llatina, a qui conegué a París arran del breu exili posterior a la reunió de l’oposició democràtica a Munic el 1962. L’assistència a aquesta reunió significà per a Ventura una inflexió, un punt i a banda, en la seua vida, personal, política i professional.
Els llibres que publicà, la pràctica intensiva del periodisme (centenars d’articles), l’agència de publicitat Publipress que creà i també el Gabinet Sigma d’estudis econòmics, tot això, en algun cas aparellat amb problemes seriosos, donà forma a la tasca d’un personatge clau i insubstituïble, amb un caràcter molt marcat: xerraire, ocurrent, irònic, volcànic, líder, valent, vehement i... d’una gran humanitat. Amb molts amics en tot d’ambients, entre els quals voldria assenyalar persones tan significades com Emeterio Monzón i Enric Blanes, Doro Balaguer, el canonge Josep Espasa i -especialment- Joan Fuster, tan diferents entre si.
Tot o quasi tot el que he esmentat tingué una gran càrrega polèmica, fou molt complex i amb aspectes delicats. Perquè hi havia antinòmies evidents. Sobretot -però no només- per a les visions més tradicionals o miops. Sembla que el PSOE exiliat a Toulouse disposava d’informes que desqualificaven l’incipient valencianisme socialista dels anys seixanta a València dient que estava dirigit per “un advocat carlista i un periodista falangista”, referint-se evidentment a Joan Fuster i a Vicent Ventura. Quina vista! Les innovacions no es perdonen. Els canvis d’opinió, tampoc. I tanmateix aquestes innovacions tan malenteses o blasmades han donat forma, en molts aspectes, al País Valencià contemporani en el terreny de la política i la cultura. A Ventura li varen retraure tothora, com d’altra banda a Manuel Sacristán tot i la seua condició de teòric marxista i militant del PSUC, el seu remot origen falangista (i encara, inicialment, en el carlisme de son pare). Què li anem a fer! Tots tenim enemics sovint insospitats o suposats amics que no obliden.
En tot cas, Vicent Ventura ocupa un lloc preeminent en la història de la recuperació democràtica, de l’autonomia i del valencianisme. De la modernitat valenciana, realment... Més enllà de dogmatismes irredempts o de diatribes fora de lloc. Entendre’l en el seu context, enmig de totes les contradiccions, pròpies i alienes, és un exercici necessari, indispensable. Per això són benvingudes les publicacions del centenari, integrades bàsicament per cinc títols. Potser n’hi ha algun més, però trobe que aquests són els fonamentals.
De primer, l’aproximació biogràfica a cura de Francesc Pérez Moragón: Vicent Ventura, una vida per la llibertat (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2024), panoràmica i molt completa, informativa i amb il·lustracions i documents d’interès. Si aquesta biografia aborda molts dels aspectes suara apuntats amb les informacions pertinents, Vicent Ventura. Paraules d’un demòcrata. Entrevistes, 1960-1993 (Afers, 2025), edició i tria d’Adolf Beltran, és un volum molt útil i reeixit per a conèixer de primera mà el Ventura oral, entrevistat per tota mena de periodistes i en tota mena de mitjans. Ve a completar, diria, el volum del mateix Adolf Beltran Vicent Ventura, converses amb un ciutadà (Tàndem, 1993) que recollia llargues i més aprofundides converses amb Ventura.
Quant a l’edició de textos del mateix Ventura, cal esmentar El País Valencià (Universitat Jaume I, 2024), amb pròleg de Francesc Pérez Moragón, que reprodueix el text del llibre del mateix títol publicat el 1978 per l’Abadia de Montserrat -un assaig d’aproximació a la realitat física, humana, social, cultural i nacional del País- però sense les fotografies de Francesc Jarque que l’acompanyaven. Que no hi figuren per “raons purament tècniques”, i amb bon criteri. El text funciona per ell mateix i les fotografies de Jarque -en blanc i negre, extraordinàries- són com un discurs paral·lel, que algun dia caldrà recuperar, si es digitalitza i ordena el llegat del gran fotògraf. Pérez Moragón explica al pròleg tot això. Per cert, hi faria una petita precisió. En la panoràmica biogràfica, breu i ajustada, que inclou diu que Ventura va ser director de la revista literària La Caña Gris. En realitat el seu nom hi apareix com a “assessor”. El director-periodista (una formalitat legal en l’època) era José Maria Abad Tallada i el director a tots els efectes el meu germà, Jacobo Muñoz, amb la col·laboració de Josep Lluís Garcia Molina, de Xàtiva. La presència de Ventura és interessant, denota el seu lligam i bona relació amb el que es movia llavors també en el terreny de la cultura. En aquesta revista dels primers anys seixanta -amb il·lustracions del pintor Monjalés- hi publicaren articles Joan Fuster, Josep Iborra, Miquel Tarradell, Miquel Dolç... i poemes, Alfons Cucó, Joan Valls, Xavier Casp, Lluís Aracil i Maria Beneyto, entre molts altres. Tot i que la revista, sens dubte, tirava clarament cap a la cultura castellana-espanyola. Va fer un gran homenatge a Luis Cernuda, per exemple.
Per la seua banda, Francesc Bayarri ha tingut cura d’un recull de textos de Vicent Ventura al voltant de la transició: L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista (Institució Alfons el Magnànim, 2024). Sempre és interessant, de veritat, llegir o rellegir Ventura: per la claredat, l’enginy, la intenció i l’amenitat. Encara que siguen textos datats, com aquests. Permeten respirar, una mica, l’ambient de l’època. Més extens és el volum a cura de Nel·lo Pellisser Vicent Ventura. Periodisme a contracorrent (Universitat d’Alacant, 2024), que inclou un total de 96 peces periodístiques, en un arc temporal que va del 1956 al 1993. No inclou -ignore per què- un text molt bo que va publicar a la revista Trellat: “Lo de Sitges”, a manera de cloenda de la seua participació als col·loquis “integradors” de les Espanyes...
Impressionant el darrer article dedicat a Antoni Conca, un vell comunista -obrer valencià- que va passar 24 anys a la presó, amic de Ventura al qual ell considerava, ho diu explícitament, un heroi. Ho era, de fet. Havia mort als 83 anys, i Ventura en feia una semblança magnífica. Per les pàgines d’aquest llibre desfilen els temes més benvolguts del periodista, un seguit d’articles que denoten el gran ofici que tenia, la passió -racionalitzada- que hi posava. La tria i la Introducció de Nel·lo Pellisser és molt oportuna i situa el quefer periodístic de Vicent Ventura al lloc que li pertoca: estil propi, opinió fonamentada, idees i capacitat d’expressar-les. Un tipus de periodisme d’una altra època, sens dubte, però que convé revisitar. Emotiu, també, i evocador, el Pròleg de Josep Maria Perea, titulat “El mestre de tot i de tots”. Un llibre molt útil, una bona aportació. Llegir Vicent Ventura, molts anys després, encara rescabala. I tant!
0