Seria fàcil cedir a la temptació -o a la facècia- i reduir el darrer Antoni Martí Monterde (Torís, 1968), assagista i professor de Teoria Literària i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, al personatge que d’alguna manera s’ha construït ell mateix, enderiat en uns quants temes: el trens i les estacions, els cafès, les ciutats, i en alguns autors: Stefan Zweig, Josep Pla, Josep Palàcios, Joan Fuster... Seria tan fàcil com enganyós. D’altra banda, no deixaria de ser coherent amb la tirada tràgicament reductora de les persones que sobreïxen a casa nostra pels seus propis mèrits, esforç, capacitat i perseverança. Tan coherent com sospitós i trampós.
No, Antoni Martí Monterde, un autor prolífic, aporta llibre rere llibre coneixements, saviesa i una mirada crítica imprescindible, tot embolcallat en una prosa eficaç i llegidora. Tracta sobre una multitud de qüestions culturals, polítiques (en el sentit més ampli de la paraula, el que té a veure amb la idea de l’home com a zoon politikon) i simbòliques. Que responen tanmateix a denominadors comuns o a una motivació de fons: la voluntat d’establir una cartografia de la modernitat, de formular una mena de sociologia o filosofia de la cultura contemporània, una mica a l’estil d’un Georg Simmel d’avui. (Georg Simmel: un sociòleg alemany de la modernitat, autor d’una obra cabdal, capaç de llegir el tot a partir de parts en aparença minúscules, que caldria recuperar.)
Però anem a pams. Prolífic, Martí Monterde? Sí, i tant. Podria esmentar ara més de quinze llibres seus. Però segurament en són més. Ser prolífic és problemàtic. ¿Convé publicar molts llibres o només pocs i molt depurats, quinta-essencials? Hi ha casos extrems, tant d’escriptors professionals que trauen un llibre o dos (normalment novel·les) tots els anys com d’autors pluri-ocupats que no se sap com dimonis troben temps per a publicar també cada any volums erudits de mil pàgines o més, que per a la resta de morals serien l’obra de tota una vida. En l’altre extrem hi ha autors d’un sol llibre o fins i tot autors -o artistes- sense obra, com explica amb tanta gràcia el crític d’art Jean-Yves Jouannais a Artistas sin obra (Acantilado, 2014).
Antoni Martí Monterde no és precisament un autor sense obra. Ben al contrari. Acaba de presentar dos títols nous: Memòries d’un vagó de ferrocarril. Història sentimental del corredor mediterrani (Bromera, 2025) i L’Estació del Nord. Consideracions d’un assagista que se’n va (Afers, 2025). El primer, que fou Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2024, és un recorregut dens i intens per les estacions i les vies (ferroviàries) del país i la vida, a partir de la seua, amb extrapolacions. La problemàtica ferroviària del Corredor Mediterrani, hi és substància i alhora excusa. O metàfora. S’aprèn molt, en aquest llibre, sobre trens i estacions. Però sobre moltes coses més, perquè està ple d’excursos i digressions, amb un fort component subjectiu, com correspon a la variant de l’assaig en què s’inscriu. “Europa serà ferroviària o no serà”, afirma concloent. Els trens, realment, són la forma més civilitzada de moure’s i viatjar, de desplaçar-se, la més racional i menys nociva. Per això són un objecte eminentment polític, que depèn de decisions d’Estat, unes decisions assetjades tothora per disrupcions provinents dels interessos dels lobbys privats i de la mateixa i sovint sinistra “raó d’Estat”, que en el nostre cas ha conduit a una aberració. A la inexistència encara ara d’una línia d’alta velocitat entre Alacant i Barcelona (i Perpinyà i França), quan des de Madrid es pot anar en AVE a, posem per cas, Otero de Sanabria. O al caos i la insuficiència manifesta de Rodalies. O a la inexistència d’una xarxa interior de comunicacions ferroviàries eficients al País Valencià, començant per la línia mai executada Gandia-Dénia... En fi: segons Antoni Martí Monterde els trens són alguna cosa més que trens. Té molta raó, i podeu comprovar-ho en aquestes pàgines fascinants de lectura tan plaent com enriquidora.
D’acord amb George Steiner, Europa arriba fins on arriben els cafès i les revistes literàries. Amb Martí Monterde caldrà afegir-hi uns ferrocarrils en condicions, estacions aptes, trens còmodes, nets i puntuals. La racionalitat aplicada al tràfic humà i al tràfec econòmic. Un lloc de la memòria clau serien, en aquest sentit, les estacions. I en particular l’Estació del Nord de València, projectada per Demetri Ribes, amb l’estil modernista que aquest arquitecte va absorbir quan estudià arquitectura a Barcelona. La coberta del segon llibre d’Antoni Martí publicat enguany per l’editorial Afers reprodueix justament una imatge d’aquesta estació tan estimada, avui en remodelació i rehabilitació. És un recull d’assaigs que explica vivències personals, aventures amb llibres, lectures intencionades. Es deté i aprofundeix en la significació d’alguns autors i la seua fortuna editorial. Pàgines dedicades a Stefan Zweig, a Josep Palàcios, a Claudio Magris, a Feliu Formosa. I també una secció (“Desplaçaments”) que incideix en la seua singular travessia de valencià arrelat a Barcelona, que viatja periòdicament, físicament i mental, entre un espai i l’altre, entre València i Barcelona, tan properes i de vegades tan lluny. Tan allunyades perquè hi ha forces poderosos que les volen allunyar, separar i enfrontar. Per a Martí Monterde els Països Catalans són “una utopia necessària”. Interessant el seu argument. Potser haver-la declarat “prescindible” explicaria algunes angúnies actuals. Un llibre ple d’idees i raonaments, molt recomanable. Una cosa que em sembla extraordinària en l’obra d’Antoni Martí Monterde és el to gens pedant ni professoral, ni fosc, ni rebuscat. Ha après la claredat de la prosa, en mestres com Josep Pla i Joan Fuster, als quals ha dedicat moltes pàgines. Tot el que diu s’entén, no s’escuda en la impenetrabilitat per donar una aparença de profunditat. I alhora no defuig la complexitat i s’ajuda d’un bagatge literari i de referències que denoten una erudició literalment impressionant.
Tot això es reflecteix en un munt de llibres que convé no perdre de vista Per exemple, Capitals culturals. Entre pedres i literatura (Universitat de Barcelona, 2024), del qual ja vaig parlar en aquestes mateixes “Notes de Lectura” (https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/notes-de-lectura/poetica-ciutat_132_12348825.html). O bé Nosaltres, els europeus. L’escriptor català i la tradició (Pagès, 2022). O Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa(Lleonard Muntaner, 2020). O L’erosió (Minúscula, 2019; 1a ed, Edicions 62, 2001). Però també Poética del Café. Un espacio de la modernidad literaria europea (Hurtado&Ortega, 2021; 1a ed., Anagrama, 2007) o El falso cosmopolitismo. 1927: Guillermo de Torre, Jorge Luis Borges y los Meridianos lliterarios del nacionalismo español (Hurtado&Ortega, 2024). I tot això és només una mostra, ni de bon tros exhaustiva. Perquè hi falten obres majors -com Una utopia europea. Història intel·lectual de la Literatura Comparada (PUV, 2011)- així com dietaris i altres assaigs. I també la tasca d’organitzador cultural, editor de textos (Victor Klemperer, Ernst Robert Curtius, etc.), promotor de congressos , que després deriven en l’edició de les ponències corresponents, com ara Barcelona-París: història simbòlica de dues ciutats, 1890-1936 (Ajuntament de Barcelona, 2025; a cura de Christophe Charle i Antoni Martí Monterde). Un autor i una obra que cal tindre molt en compte.
0