La dimensió cultural simbòlica de les ciutats, en tant que condensació d’un procés històric, i les seues conseqüències en tots els terrenys, és un dels fets distintius de la ultra-modernitat -avui en crisi i a l’espera d’un desenllaç catastròfic o controlat. Indagar en el passat de les ciutats -sobretot les més emblemàtiques, que atreuen com un imant el fenomen tan ambigu com destructiu del turisme de masses- és una gran idea. Per això em sembla tan atractiva, tan pertinent, la nova col·lecció de les Edicions de la Universitat de Barcelona (EUB) “Ciutats per Pensar Europa”, que respon a una iniciativa de llarg alè -perquè té altres concrecions, com ara trobades, simposis o seminaris- de l’assagista i professor de Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde. De les quals es desprenen llibres tan rics de contingut com ara Barcelona-París: història simbòlica de dues ciutats 1890-1936 (Ajuntament de Barcelona, 2022), que mereix comentari a banda. La idea de la nova col·lecció impulsada per Martí Monterde és aprofundir en el concepte de “capital cultural” i explorar-ne la significació i virtualitat en un seguit de ciutats d’Europa més enllà dels clàssics centres d’irradiació, que han estat tothora París, Londres i Berlín.
Perquè hi ha molts més focus articuladors de la idea d’Europa com a cultura. Ciutats amb capital cultural que no són capitals d’un Estat. ¿Què és una capital cultural? ¿Què la distingeix? ¿Quines ciutats d’Europa mereixen aquesta atribució? A aquesta pregunta dedica Antoni Martí Monterde el primer títol de la col·lecció: Capitals culturals. Entre pedres i literatura (EUB, 2024). Un llibre ple d’erudició que dona tot d’indicis i pistes sobre el camp teòric que vol apamar: pensar la ciutat, l’espai públic modern, el trajecte que va de la ciutat a la capital cultural, les capitals culturals i els meridians literaris, la ciutat i el “cosmopolitisme”, del viatge al turisme (la destrucció de la ciutat), les capitals culturals en l’època de la seua reproductibilitat tècnica i el circuit des de les capitals culturals a les capitals intel·lectuals. Són pàgines informades, sintètiques i d'una claredat lluminosa: una lectura profitosa.
Perquè la ciutat -que ara es desborda- és, en bona part, l’experiència de la modernitat. Té orígens antics, precedents fabulosos a Mesopotàmia, Egipte, Grècia o Roma. Però la ciutat moderna és una altra cosa, diferent de la ciutat antiga que va descriure Fustel de Coulanges - a La Ciutat Antiga (obra del 1864 que va publicar el 1947 en castellà l’editorial Plus Ultra, que dirigia Agustí Calvet, Gaziel, al seu “exili” a Madrid)- i també de la ciutat medieval. La història de les ciutats és, com a tal, una disciplina acadèmica, i compta amb una bibliografia impressionant. PUV, per exemple, ha publicat una història de les ciutats a Europa en diversos volums. La sociologia urbana, per la seua part, és també florent, amb autors clàssics com Engels, Weber, Simmel, Robert Park o Henri Lefebvre, un extens desenvolupament posterior i fites com Ciutats en evolució de Patrick Geddes, que fou el mestre d’un altre estudiós de la ciutat, Lewis Mumford. I ja en confluència amb l’economia urbana, sempre m’ha semblat molt interessant -una lectura imprescindible- Jane Jacobs.
El fet és que la ciutat és a hores d’ara l’habitat humà per excel·lència: elfenomen urbà és expansiu. Vegeu les megalòpolis en creixement a tot arreu (el 1975 n’hi havia només tres, el 2014 ja n’hi havia trenta-quatre)... Vivim una època d’explosió urbana i “des-ruralització” del món: quasi el 60% de la població mundial és urbana, i és una tendència creixent. Els estudis o assaigs sobre ciutats poden ser molt seductors, perquè aborden un aspecte clau de la realitat contemporània. Del passat, en alguns casos. Del present i el futur, en altres.
Però anem a pams. La vida en un poble menut o en una petita ciutat de província, en una comunitat més o menys compacta, està -en principi- plena de “sentit”: tot encaixa i hi té el seu lloc, el calendari, les figures socials i les tasques de cadascú estan predeterminades. Tothom es coneix i es reconeix. Però això, a la fi, això aclapara. Vet ací la història de la modernitat: la fugida de vincles socials massa estrets, que poden arribar a ofegar. De vegades tot plegat acaba en drama o, més generalment, en eixida. En l’emigració a la gran ciutat, percebuda com un alliberament. Ara bé, la gran ciutat moderna no es pot albirar d’una ullada, és diversa i babèlica. Sobretot, anònima. Això permet un marge de llibertat. De llibertat individual, de creació i auto-creació. Una experiència inèdita en una espècie social que depenia des de temps immemorials -des del procés d’hominització- dels lligams de grup, per a sobreviure i reeixir. Ara el vincle social és molt complex, indirecte, de vegades opac. L’individualisme occidental és un fenomen del tot singular en termes històrics. El donem per descomptat, però és una experiència excepcional. ¿Quan començà a manifestar-se literàriament la consciència individual? És un tema erudit, però segurament té fites en les Confessions de Sant Agustí i, molt desprès, en els Assaigs de Montaigne. Els escrits d’Agustí d’Hipona tenen avui -ves per on- un gran futur: seran rellegits, escrutats i reeditats.
L’experiència de la gran ciutat de la modernitat la va descriure ben aviat -el 1903- Georg Simmel en un assaig pioner: “Les grans urbs i la vida de l’esperit”. Bé val la pena tornar-hi i trobar afirmacions com ara: “les grans ciutats han estat també la seu del cosmopolitisme”; “en la gran ciutat la vida interior s’eixampla com la cresta d’una ona sobre un àmbit nacional o internacional més ampli”; “l’essència més significativa ce la gran ciutat rau en un abast funcional que va més enllà de les seues fronteres físiques”... La llibertat individual troba el seu espai privilegiat -enllà de fixacions locals, prejudicis i estretor- en la gran ciutat. Per descomptat, l’enfocament de Simmel és molt més divers i matisat, però en el fons, crec, apunta aquestes certeses. Ara bé, la gran ciutat és també focus de malestar, d’anonimat i solitud enmig de la multitud, i de vegades d’anomia. Alexander Mitscherlich parlava de la “inhospitalitat” de les nostres ciutats en un assaig del 1965. És prou evident: enllà de les llums de la ciutat hi ha les ombres dels barris desolats, marginats, desatesos, o bé l’alienació i la manca de sentit. Hi ha la vida dura i difícil dels qui no arriben -o no troben vies d’inserció- i de vegades no tenen ni tan sols un espai digne per a viure.
En qualsevol cas, les ciutats tenen una història i una vida pròpia. Una identitat. Alguns malentenen o esguerren el terme ‘identitat’, però tant en termes culturals com nacionals és útil i necessari. Les ciutats són l’escenari de la modernitat, sí, però es construeixen a partir de fonaments anteriors, en capes successives. La cultura contemporània està estretament relacionada amb l’experiència urbana. Justament els contrastos, les distàncies abismals, la diversitat de les interaccions possibles que permet la ciutat -i la diferència amb la vida retirada, al camp o a les petites ciutats- han estat temes de reflexió i de representació en l’art i la literatura.
La col·lecció “Ciutats per pensar Europa” ha publicat també, a més del títol inicial de Martí Monterde, dos volums del màxim interès: un sobre Trieste a càrrec de l’escriptor Joan Benesiu i un altre sobre Barcelona, de la investigadora Maria Patricio-Mulero. ¿Que comparteixen Trieste i Barcelona? Dues realitats en el fons molt distintes i distants que tanmateix tenen el comú denominador de ser capitals culturals al marge de la capitalitat de qualsevol Estat. Capitalitat cultural? Sí: Trieste, prolongació austro-hongaresa, barreja o confluència cultural, la ciutat (en un temps) de James Joyce i de tota una saga literària. Barcelona, per la seua banda, capital d’un àmbit lingüístic i cultural que ve de lluny, poderós, d’una cultura sense Estat, lloc de trobada -sovint poc raonada- de diferents pulsions i inspiracions, o aportacions. Capital de la cultura catalana, per descomptat. Porta d’entrada de la modernitat en molts moments històrics. Recer o aixopluc del boom llatinoamericà. Capital editorial de l’Estat espanyol. I per damunt del foc, les brases. Una gran incomoditat, un neguit. El gran neguit de la ultra-modernitat que desballesta les societats, destrueix lligams i esdevé una fàbrica massiva d’alienació. Barcelona fou capital industrial, ciutat insurgent, capital revolucionària, metròpolis d’aspiració moderna tothora, cap i casal de la catalanitat (més enllà de l’antic Principat), ciutat de confluències diverses, un nus de contradiccions, amb una vitalitat i capacitat de renovació innegables. Envejables, segons com. D’ací el drama, potser.
Maria Patricio-Mulero proposa un viatge de gran intensitat a l’altra cara de Barcelona, al Raval i a les seues representacions literàries, i també vivencials. La “Barcelona canalla” dels anys setanta -que jo vaig entrellucar, encara- ha tingut una llarga història, fins al relatiu esborrament actual. També tingué una prehistòria (un cert esplendor als anys trenta) i escriptors que s’hi endinsaren, d’André Peyre de Mandiargues a Jean Genet, entre tants d’altres. Un llibre bastant apassionant, aquest. I molt documentat, Per la seua banda, Joan Benesiu (Beneixama, 1971) explica la geografia literària de Trieste i la seua atapeïda genealogia: Joyce, Svevo, Bazlen, Magris, Saba, Pahor, tan diversos com la realitat física i cultural que coincideix en aquell espai de cruïlla i d’enfrontament o de síntesi. Depèn. El subtítol n’és “una ciutat a plec de mapa”, i em sembla una lectura plaent, interessant, estimulant, que ajuda a plantejar-se una qüestió de fons: Trieste, realitat o metàfora? Benesiu és un escriptor de molta consistència. Ha tornat a demostrar-ho, en aquest llibre. Cal llegir-lo, com cal estar amatents a aquesta col·lecció, que enriqueix una determinada manera d’entendre la cultura. Al meu parer, la millor. I en una altra ocasió n’explicaré les raons de fons.
0