La cosa començà amb un article publicat per Vicent Ventura al número de novembre del 1967 de la revista Serra d’Or titulat “Aquesta branca del pi”. Ventura intentava donar una interpretació de la societat valenciana en termes socials i econòmics i, al remat, polítics. en la mesura que això era llavors possible, i en relació també amb els altres països de parla catalana. La paraula clau hi era “indefinició”. Per si algú no ho sap, el “Pi de les Tres Branques” és un símbol, com la Mata de Jonc, de la unitat històrica profunda de les tres grans regions de l’àmbit lingüístic català: Catalunya, València i Mallorca. També és un pi real i autèntic, un pi amb tres troncs, situat al pla de Campllong, al Berguedà, on s’hi fan aplecs patriòtics. Fou cantat per Jacint Verdaguer.
Vicent Ventura explicava la seua visió de les peculiaritats valencianes en aquest context, els dubtes, les indefinicions, l’ambigüitat. Som al 1967. Una societat àtona. Lliurada al franquisme aclaparador. L’oposició, esclafada. El moviment obrer, incipient. El moviment dels estudiants tot just començaria a fer-se notar a partir, justament, del 1968 i sobretot del 1969. La policia política del franquisme -la BPS- i el Servei d’Informació de la Guàrdia Civil -la “Brigadilla”- i els governadors civils i caps provincials del Movimiento ho tenien tot controlat. Un contingent d’ideòlegs -periodistes i escriptors, feixistes declarats o venuts al règim- des de Las Provincias, o el Levante, glossaven les glòries de València, Alacant i Castelló, la graciosa mixtura, els castells i les ermites, la puixança econòmica (amb data de caducitat) derivada de l’exportació tarongera, les fruites daurades que penjaven a les Riberes, i fins i tot “la guitarra mora”.
Com va dir Joan Fuster, allò era una societat en “perpètua somnolència digestiva”. Aviat tot canviaria. Però abans del 1969 la societat valenciana era encara de predomini agrari, amb illots industrials, i un perfil premodern inequívoc, com tantes altres regions de les perifèries d’Europa.
Quina era la visió de Vicent Ventura? En aquest article, Ventura feia un diagnòstic del present, la història i el futur del País Valencià a la seua manera, concreta i sintètica, sense retòrica adherida. “Poble agrícola, és a dir, poble econòmicament insuficient, amb un corrent emigratori creixent i un corrent immigratori decreixent, que no s’industrialitza i que roman estancat.”La gent del poble pla pateix d’ignorància (quant als seus orígens), però manté ferma la identitat, la llengua i els costums. El problema és “el món urbà dirigent, que gairebé no dirigeix res”.Aquesta gent patia “un complex difús de culpabilitat”, d’on se’n derivarien patologies diverses, en un grau superlatiu com sabem. Eren una nosa que amenaçava. S’insinuava llavors tot el que vindria després.
Venuts i obsequiosos amb Madrid, ve a dir, quan el que calia era una actitud reivindicativa. Però, qui eren? “Tota aquesta gent urbana, sense ganes de dirigir, potser sense capacitat per a fer-ho, incapaç d’haver tret el país del seu estancament, aquests comerciants, petits industrials, professionals liberals, funcionaris, etc., que ni tan sols integren una classe burgesa i que no passen d’ésser un conglomerat de gent benestant -allò que el poble anomena ‘rics’...”.
I quin n’és el contrapunt de tanta absència i incompetència? Justament, una realitat més forta, que és “el poble”. “El poble és la realitat”. Però què és? “Qui és el poble al nostre país?, on encara és difícil també de parlar de proletariat per la mateixa raó -i com un efecte de la mateixa causa- que és difícil de parla de burgesia?” El poble és fàcil d’identificar, manté la llengua, els costums, la personalitat, no té culpa de res. “El poble ‘és’ valencià espontàniament i naturalment”. “El poble és la força que hi ha a l’abast”.
Què has dit! Una classe dominant que no domina, un país agrari i indefinit, un poble indiferenciat. Ni burgesia ni proletariat... Evidentment, se li llançaren damunt, asprament. Tots els dogmatismes. El marxista, per al qual burgesia i proletariat eren l’abc de tot plegat i una certa socialdemocràcia escassament marxista però que se’n servia, i que tingué fàcil acusar Vicent Ventura -i el que ell representava: el valencianisme- de “populisme”, un populisme de tipus llatinoamericà. Hi van participar tot de personatges de l’època. Aquella fou una conjuntura clau. De transformacions per baix i de crisi insinuada. Fou aleshores que arrencà de debò una oposició oberta, frontal i massiva a la dictadura franquista, amb nous protagonistes: intel·lectuals, professionals, estudiants i moviment obrer.
La rèplica, curiosament, la va fer un sociolingüista sense significació política explicita, rara avis canviant, personatge singular, d’un personalisme tan egòlatra com espaterrant, que ha decebut tothom i sobretot, probablement, a ell mateix. En efecte, Lluís Vicent Aracil hi va respondre amb una carta al director (de Serra d’Or) llarguíssima publicada a la mateixa revista, al número d’abril de 1968. Bàsicament, Aracil li perdonava la vida a Ventura. “A diversos lectors valencians ens va produir una impressió penosa l’article ‘Aquesta branca del pi’, que Vicent Ventura...”. “Em nego a fer-me còmplice de la conspiració del silenci”. “L’estrafolari estil d’aquell article..”. “Un deficient bagatge conceptual...”. “La perspectiva que oferia era superficial i incoherent...”. “O sia que -sense pretendre-ho- l’article mateix era una il·lustració dels vicis que aspirava a flagel·lar”. Imatge amorfa, sense estructura definida, superficial, confús, etc. Un devessall d’improperis que es resolien en la idea de fons que la societat valenciana era homologable, sols que la perspectiva seria molt més correcta “si en comptes de veure en el marasme actual el resultat confús d’una absència de direcció, hi veiem, al contrari, els efectes d’una direcció eficaçment mantinguda.” I així successivament.
En una postil·la a la carta, Ventura se’n dolia i acusava Aracil de no dir res d’intel·ligible, de no aportar cap diagnòstic alternatiu més enllà d’abocar la tirallonga d’improperis, derivats de la seua “facúndia adjectiva”, una crítica basada en afirmacions i no en demostracions. És del tot comprensible que Ventura s’emprenyés davant l’atac de suficiència auto-atorgada d’Aracil, el qual, d’altra banda, sí que aportava alguna cosa: més complexitat i matisos al debat. Un debat insinuat llavors i que es va allargar durant dècades. Al juliol del 1968 la polèmica encara tingué una prolongació en forma de carta al director de Francesc Vallverdú i una postil·la de Ventura. Vallverdú, poeta, sociolingüista i intel·lectual del PSUC exalçava el “rigor” d’Aracil. Ventura denunciava, encara, l’agressivitat immotivada d’aquest...
Una polèmica verament significativa... D’aquell ambient sorgiren, crec, moviments com la formació de Germania Socialista instigada per Josep Vicent Marquès o el nucli “de classe” -és un dir- del PSPV que acabaria marginant Ventura el 1976... Algú hauria de fer, un dia, un estudi de les polèmiques importants o almenys significatives que s’han produït al llarg del temps entre nosaltres, valencians. Pense -per exemple- en la controvèrsia entre els poetes de guant i els d’espardenya a l’època de la Renaixença, o el debat entre Emili Gómez Nadal i Joaquim Reig sobre la crisi del liberalisme a les pàgines d’El Camí als anys trenta, o sobre la mancada o reeixida industrialització valenciana a les darreres dècades del segle XX, o fins i tot -en un moment determinat- sobre els Borja com a mite i Ernst Jünger com a contra model... O sobre l’IVAM com a museu de la modernitat o museu de la pintura valenciana... No s’ha fet una història cultural amb cara i ulls del País Valencia contemporani, a l’estil -per posar exemples- de les que han fet Jordi Amat (El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània, Tusquets, 2015) o Andreu Navarra (Bohemia y barricades. Barcelona 1888-1939. Una historia cultural, Tusquets, 2025), on els debats, els agents culturals, la cruïlla entre política i cultura, els mitjans de comunicació, les iniciatives de tipus editorial, tot allò que configura l’espai de la confrontació d’idees i propostes polítiques (amb el teló de fons de les transformacions i les lluites socials), hi troben cabuda i expressió. Caldria fer-ho.
0